SENSACIONS DE TARDOR

Corríem per la vorera de Pare Claret arrossegant els peus entre les fulles caigudes fins al xamfrà amb Sicília, on hi havia la parada de la castanyera. L’escalfor de la paperina entre les mans i els dits tenyits del sutge negre eren una sensació de benestar incomparable en aquell temps de penellons als dits i guants de llana sargits tantes vegades per l’agulla destra de l’àvia.

Dies abans havíem vist, no sense un cert pessigolleig d’emoció, com una vella camioneta DKV descarregava les fustes de la barraca, els tubs renegrits de l’estufa, la gran paella foradada, i ho amuntegava contra el mur de la Sedeta. I, a partir d’aquell moment, cada tarda hi trèiem el nas, a veure com anaven les coses:

—No, encara no.

—Sembla que demà ja obrirà.

—Ja sento l’olor dels moniatos.

—Avi, compra’m tres pessetes de castanyes torrades, que tinc les mans glaçades.

—Però tu què et penses, que tinc la bossa d’en Rothschild?

Però a l’avi també el seduïa l’agradable sensació de confort de la paperina calentona a les mans, i la canalla corria esverada cap a la parada de la castanyera aixecant grans ventades de fulles de plàtan grogues i ocres que entapissaven la vorera.

Una estona després, un cop esvaïda ja l’escalfor de les castanyes, a casa hi feia un fred que pelava, i la petita estufa de petroli, que feia un tuf que marejava, a penes arribava a temperar aquell ambient gèlid de sostres altíssims i cambres tancades.

Potser és per aquell record tan agradable de benestar, en una època en què ni sabíem què volia dir aquesta paraula, que la tardor és, de sempre, la meva estació preferida. Ara ja no hi fa fred, és clar. Els diaris anuncien per Tots Sants festes a la platja, les agències ofereixen viatges a Istanbul, i les castanyes han estat substituïdes per patètiques carabasses i disfresses que juguen amb la mort, com si la mort fos una distracció per a canalla desvagada i sense penellons a les mans. Ni les fulles ja no entapissen les voreres, la brigada del BCNeta les escombra amb estrepitosos bufadors.

Potser la tardor només és això; el record d’una infantesa en què teníem poc, tot era difícil, i una paperina amb quatre castanyes ens atorgava un plaer indescriptible; d’aquells que duren tota una vida.

Avui les nostres cases potser no són tan glaçades i ja no necessitem una bossa d’aigua calenta per escalfar-nos el llit abans d’anar a dormir, però portem el fred escrit a l’ànima i no sempre ens n’adonem. Ja ho deien Louis Armstrong i Ella Fitzgerald a «Autumn in New York», que la tardor sovint porta barrejat l’amor amb el dolor. Sempre que l’escolto penso en aquelles tardors.