PUNKS, YUPPIES, MARGINALS I COL·LOCATS
La ciutat estava podrida, tenia raó el Morfi Grei. La Banda Trapera del Río era l’únic clam real que quedava enmig de tot aquell paisatge grotesc de democràcia que havia portat uns quants al Parnàs, mentre la majoria seguia enfonsant-se en la seva pròpia merda. A finals dels setanta les ciutats del cinturó eren forats infectes on la gent s’apilava com podia. Sense serveis, amb un urbanisme més que especulatiu de barraca, sense feina ni expectatives de futur, si no es van encendre socialment va ser per l’acció de grups de base, parròquies i veïns, sovint a la desesperada.
En aquell context, «Ciutat podrida» (sí, sí, en català) va convertir-se en un himne. Van seguir-li «La regla» o «Tu pistola no me mola». Morfi i la seva banda es van convertir, no en una icona pop, sinó en l’altaveu d’amplis sectors de la societat (joves, vells, aturats) que no estaven disposats a podrir-se amb la seva ciutat. La Banda Trapera no exaltava la marginalitat, feia la crònica del que passava dia a dia a Cornellà. Ultratruita, French Dogs, Decibelios. Punk, after punk, ska paleta? Tant li feia. Els temes de les seves cançons eren la misèria quotidiana, un no future que no tenia res d’impostat. Els joves ajuntaments democràtics d’esquerres en van prendre nota i van actuar amb decisió i un raonable encert. Sort. El contrari hauria pogut ser letal; l’explosió social de la perifèria. «Saboreando un peta que a gusto voy a estar / contemplando las manchas del petróleo en el mar», cantaven l’any 1986 els Decibelios a «Vacaciones en el Prat». Avui la platja del Prat, sense ser Jamaica, com també deia en Fray, ja no és aquell forat infecte a la fi del món. Entre finals dels setanta i meitats dels vuitanta, el punk, o com volguessin dir-me, a Catalunya va tenir un paper important de reivindicació i protesta social del qual ja havien abdicat altres moviments, com la Nova Cançó.
I mentre la Movida Madrileña es promocionava amb diners i enormes dosis d’entusiasme polític, l’Ona Laietana començava a llanguir ofegada en un carreró sense sortida creatiu i amb poques expectatives comercials. Estava passant el seu moment. La jove Generalitat no estava per aquelles coses d’instruments elèctrics i paios grenyuts. El conseller Max Cahner va trigar massa temps a esforçar-se a entendre que, malgrat els anys del franquisme, la cultura catalana contemporània havia seguit el curs normal dels temps. No va estar atent a aquell enorme símptoma de vitalitat que allò representava. I quan es va adonar del gran actiu que representava la creativitat jove ja era massa tard. Feia anys que no era conseller de Cultura.
A l’altre extrem del Cornellà de La Banda Trapera, van irrompre els yuppies. Aquells joves professionals urbans d’elevats ingressos, hedonisme sense límit i un consum notable de cocaïna, sí que eren un símptoma de normalitat que agradava al poder de Catalunya. El món imaginat més just i digne començava a sotsobrar. Mentre que als EUA els yuppies van ser engolits pel dilluns negre del 19 d’octubre de 1987 a Wall Street fins a desaparèixer del mapa social, aquí l’impuls que els Jocs Olímpics van donar a l’economia, gràcies sobretot a les ingents inversions públiques, van allargar-los artificialment la vida fins al 1993.
Quan va esclatar per fi la crisi, gràcies als contactes que havien fet arran dels Jocs Olímpics, els més espavilats s’havien col·locat en algun lloc de l’Administració o havien entrat en algun partit dels grans, on sempre hi ha algun càrrec per als servils. Un amic que en aquella època era el responsable de formació dels joves del seu partit em va confessar un dia que estava esfereït de veure i escoltar els nous militants, aquells que en poc temps ocuparien càrrecs de responsabilitat a l’Administració.
—Només els interessa fer diners.
Va ser aquell temps en què en Miquel Sellarès va encunyar el nom de sector negocis per referir-se a certs dirigents de CDC. I, per bé que alguns dels personatges que movien els fils tèrbols d’aquests entrellats van desaparèixer de l’escena política, alguns dels seus delfins s’hi van quedar. La generació de fundadors del partit, gent moguda per un clar sentit patriòtic, cultural i fins i tot espiritual, estaven essent arraconats per una fornada de joves que es postulaven com a dirigents, alguns dels quals no sempre posaven els interessos del país al davant. I amb tres majories absolutes consecutives, CDC era un partit quasi hegemònic al país.
L’època de les il·lusions s’havia acabat. S’iniciava el temps de les institucions. Els joves dels dies de l’Onze de Setembre a Sant Boi, de la paradeta a l’aplec de Calella, del Tenorio al Born o del Canet Rock s’havien fet grans i començaven a dividir-se entre els que havien sabut col·locar-se i els que s’havien quedat a la cuneta.
Uns cantaven «El meu avi va anar a Cuba» un dissabte d’estiu a la fresca del Port Bo de Calella tot fent un cremat, i els altres l’himne que va popularitzar Morfi i La Banda Trapera tot xumant unes birres en un bar de Sant Ildefons: «Ciutat podrida ens portes la nit i la por / ara que ets adormida els carrers són plens de foc / vull sortir d’aquest infern on els crits dels perduts s’obliden / quan ets presoner, l’esclat del vent i la llibertat no camina / ciutat podrida. / Aquest és el moment en què ha mort la vida / no m’importa el ponent, puc caminar sense guia».