EL PROBLEMA ÉS EL SISTEMA
La transició va ser dolorosa per a la població en general i indulgent amb els agents de la dictadura, una paradoxa que alguns no ens vam voler empassar, sobretot els joves. Fins a cert punt era lògic que les generacions anteriors, fartes de sacrificis i privació de llibertat, i amb ganes d’esdevenir protagonistes d’un moment històric somiat, apostessin pel model que el mateix poder franquista els va proposar; però del consentiment més o menys impostat a voler fer creure que aquell era el millor model polític del món, hi havia un abisme.
Ara, més de trenta anys després i instal·lats en un nou paradigma global, aquesta diferència s’ha fet tan evident que ni els mateixos fills del franquisme la neguen. La involució política i democràtica que està portant a terme la dreta espanyola al poder és la resposta al que els seus ideòlegs consideren que van ser excessos durant la transició. A l’altra banda, els que durant aquell temps van representar socialment i políticament la ciutadania anhelada de democràcia i disposada a abdicar d’altres objectius per tal de tenir-la, ara es lamenten, es justifiquen o canvien de paradigma. Al cap i a la fi, uns i altres vetllen pels seus interessos de classe i polítics, i per no passar a la història com a artífexs d’uns quants errors històrics de grans dimensions. I en aquesta situació el progrés, el benestar, l’equitat i la moralitat política hi surten perdent sempre.
Els fills de la generació que van ser nens amb infinites esperances als anys trenta i joves derrotats a partir dels quaranta tenien en aquell moment un conflicte amb els seus pares que no es va saber resoldre: el d’acceptar o no aquella pax de concòrdia i oblit que oferien els hereus de Franco a canvi d’immunitat i de seguir controlant els ressorts principals del poder: exèrcit, justícia, església i finances.
Ara els seus fills veuen com, de la impossibilitat dels seus progenitors de resoldre aquella situació, uns no tenen feina i han de viure de la incerta pensió dels altres, i els fills i néts tenen encara menys esperances de les que tenien els avis. Aquest és un panorama cíclic.
En aquest context històric de carreró sense sortida, la proposta independentista com a única via per superar aquest tràngol apareix com un bàlsam intergeneracional que acontenta gairebé a tothom, perquè ajuda uns i altres a tapar les mancances i les contradiccions en què hem viscut aquestes tres llargues dècades. En aquest sentit, la idea d’una Catalunya independent no té necessàriament a veure amb la idea de modernitat, progrés i justícia que els joves independentistes de la diada de Sant Boi de 1976 o l’aplec de Calella de juny de 1977 defensaven des de posicions de radicalitat democràtica i social. Té més a veure amb la constatació que ens hem deixat aixecar la camisa durant anys i panys, i que ens estem enfonsant en el mateix llot que Espanya ha anat pastant durant tot aquest temps per no escometre les veritables transformacions estructurals que l’Estat necessitava en sortir de la dictadura. Però els catalans hi van estar d’acord; o sigui que potser l’efervescència independentista és, en el fons, la demostració d’una empipada contra nosaltres mateixos.
I amb això no trec ni una unça de legitimitat a una gran majoria que ha descobert no fa pas massa el somni d’una Catalunya independent i que ho demostra amb expressions públiques de tota mena. Tot val quan es tracta de sumar, només faltaria. Ara bé, fa tot l’efecte que, com fa més de trenta anys, alguns dels que s’han erigit en protagonistes polítics d’aquest procés ara malden per fer valdre una opció que defuig el debat real sobre el model de país a construir. Un corrent de pensament únic travessa ara tres generacions que actuen sense cap actitud crítica. En aquest punt, ara com abans, el progrés, el benestar, l’equitat i la moralitat política hi sortiran perdent. Així tornarem a deixar que algú escrigui el futur per nosaltres. El cercle s’està tancant.