TANT COM PUC

M’avorria vagarejant sol pels carrers. Fart de tot i de tothom, de jocs que ja començava a trobar infantils, del que fèiem sempre, del que dèiem sempre. Sense res per fer, cap idea, ni cinc a les butxaques. Era un avorriment tel·lúric que sortia de dins i impedia cap mena de reacció; de preadolescent en dirien ara. Un dissabte vaig descobrir un agrupament escolta que es reunia en uns atrotinats vestidors del Patronat Parroquial, i d’esma em vaig convertir en llobató de la sisena groga.

Mai no vaig entendre ni acceptar l’ordre jeràrquic, els uniformes, el fulard, el tòtem, la promesa i totes aquelles coses d’estètica i origen militar; de fet les vaig combatre amb tota la maldestra mala llet juvenil possible, i els caps, que poc tenien a veure amb l’aspecte sorrut i greu d’una foto d’en Baden-Powell que hi havia al local, van tenir prou paciència per suportar les meves impertinències. Tampoc ells estaven molt per fer anar la gent al rengle.

Com la resta de nois, als escoltes hi vaig fer amics, vaig aprendre algunes coses i vaig descobrir una mica el país a cop de xiruca. Va ser allà on se’m va desvetllar la passió per conèixer el territori trepitjant-lo. Per saber qui era i d’on venia. Jo procurava parlar en català sempre. A casa tothora, al carrer quan podia. Vull dir que els minyons escoltes no van operar en mi cap transmutació cultural. No em calia cap immersió. El que necessitava era que algú m’ensenyés on era i com era el país al qual pertanyia i que jo posava en pràctica amb la família i la majoria d’amics, però que més enllà restava amagat, no existia. La gent de l’agrupament, actuant amb una normalitat gens resistencial ni dogmàtica, ans al contrari molt avançada per a l’època, va fer emergir tots aquells valors i ens els va posar davant dels ulls. Aquell va ser un temps d’aprenentatge intens i de maduració. Vaig saber que el caràcter cultural i polític d’una persona es forma a còpia de conèixer el lloc on viu i els qui l’habiten.

Ni «Tant com puc», ni «Sempre a punt». Mai no vaig combregar amb les consignes que mouen l’esperit del moviment escolta, ni amb aquesta mena de missatges d’autosuperació que impliquen la subjugació del criteri a un suposat ideari col·lectiu preestablert i forçosament positiu. Però vaig ser un xiruquero amb els peus plens de butllofes, i allò em va permetre conèixer i fer-me gran, que vol dir conformar una personalitat. Ara, una mica més modern, amb bones botes, bicicleta o una furgo, encara ho sóc. Més enllà de la pantalla de l’ordinador, la comoditat de la vida aburgesada, o l’estultícia de creure’ns que som el centre del món i que ja ho sabem tot, encara hi ha molts camins per recórrer. Caminar-los ens fa entendre moltes coses: els altres. Ens fa més savis.

Això ho vaig aprendre dels escoltes.