«AJOBLANCO», «VIBRACIONES», «STAR», «DISCO EXPRES»

Ara mateix sona King Crimson, a l’estèreo de l’estudi, com va sonar durant tantes nits de cerveses i discussions sobre poesia, marxisme o rock al pis on, entre porro i festa, estudiava, intentava lligar i, sobretot, maldava per créixer. És la primera imatge que em ve al cap dels anys de la contracultura i la revista Ajoblanco, una època de la qual, sense ser-ne protagonistes directes, milers de joves van ser destinataris i agitadors. És cert que de cap idea, de cap projecte i de cap moviment a penes en queda res, i, vist el revisionisme, aviat ni el record; però tot el que va passar a l’avantguarda del pensament del jovent d’aquella època va situar un bon sector de la societat al capdavant del carro de la modernització del país. Vull dir que, sense tot el bullidor polític i cultural d’aquells anys, certes parcel·les de llibertat i obertura de mires haurien trigat molts més anys a assolir-se; o potser encara no hi hauríem arribat.

Jo vaig ser un dels cent mil lectors d’Ajoblanco, la revista que va fundar Pepe Ribas. Vaig viure els debats sobre la mort de la contracultura, l’ascens de les idees llibertàries, les festes del Diana, o el treball creatiu de la gent d’El Rrollo Enmascarado des de la barrera; però un treball sobre Guy Debord i el situacionisme em va valer un dels pocs excel·lents de la carrera. Als debats de les jornades llibertàries vaig aprendre l’exercici de la llibertat i durant les nits del Tenorio esbojarrat, que va portar tres dies de festa al Born, vaig lligar. Ens vam fer grans llegint l’Ajo.

La revista Star, creada el 1974 per Juan José Fernández i de la qual posteriorment va ser directora Karmele Marchante (sic!), va ser un altre dels referents de l’època. Si l’Ajoblanco era més política i militant, l’Star era més gamberra i comiquera, més radicalment contracultural. Era una hòstia a la cara de la correcció política i les pautes socials imperants, encara ancorades als anys cinquanta. Star era un exabrupte, i per això ens agradava; perquè aquells joves no teníem cap altra idea que dir sempre el que pensàvem. I el que pensàvem sobre la situació de l’època no era, precisament, ni dolç ni tendre. Cessepe, Mariscal, Crumb, Shelton, Miguel Ángel Gallardo o Mediavilla eren alguns dels que hi dibuixaven, quan l’autoritat governativa no la censurava, la segrestava o li feia les mil i una. Per sort, la moral catòlica se sentia ofesa amb Star, és a dir, se sentia atacada per les noves formes d’expressió. Se sentia ferida per la llibertat.

L’any 1980, farts de segrestos i arruïnats, els de Producciones Editoriales van tancar la revista Star. Abans, però, van deixar un rastre que encara perdura a la meva biblioteca: la col·lecció de llibres Star Books, una sèrie de títols imprescindibles per a l’educació sentimental d’una generació, molts d’ells rescatats després per altres editorials comercials. Con destino a la gloria (Woody Guthrie), Sábado noche en el barrio de mis sueños (Christian Louis), El primer tercio (Neal Cassady), El libro de los sueños (Jack Kerouac), Jamón de Kentucky (William Burroughs Jr.), Jack Kerouac, biografía de una generación (Silvester Wish) o Confesiones de un adicto a la esperanza (Timothy Leary), van posar en marxa un jovent que no volia caure en el parany. O que, com a mínim, no ho volia fer sense haver viscut una mica abans, al marge, si calia, però lliure. La cultura, tot i disfressada de contra, va ser el factor fonamental de mobilització juvenil durant aquells anys; i Star en va ser un dels primers agents.

Aquells estius molts vam agafar la motxilla o l’InterRail.

En una època en què la música era l’eix fonamental de la cultura jove, la revista de referència va ser Vibraciones. La evolución musical de los 70, se subtitulava. Fundada per l’Àngel Casas, estava ben dissenyada, hi escrivien Diego Manrique, Oriol Llopis, Ignasi Julià, Enric Murillo o el malaguanyat Claudi Montanyà, una barreja d’experts musicals i de cronistes de l’underground. Francesc Fàbregas, que posteriorment va adquirir la publicació i la va dirigir amb el nom de Rock Espezial i Rock de Luxe, en va ser el fotògraf principal, i es va convertir en referent del gènere de fotògrafs del rock a casa nostra.

Vibraciones defugia els interessos de la indústria musical, sempre tan poc de fiar. Marcava el seu ritme i estil, i estava més dirigida a la gent interessada en la música com a fenomen cultural que no pas als fans, una fauna que llavors vivia anys daurats. Els dossiers centrals ocupaven la portada, al marge que aquell artista fos actualitat discogràfica o no. La qualitat de la producció editorial l’ha convertida en un producte de culte que encara va molt buscat avui en dia.

Disco Expres era el Melody Maker local. Era pura actualitat. Corríem a comprar-lo al quiosc de l’estació, com si ens hi anés la vida a llegir-lo. I una mica sí que ens hi anava.

Editada en paper premsa i en blanc i negre, tot i que hi escrivien alguns dels mateixos que ho feien a Vibraciones, la veritat era que la qualitat de la redacció i la producció a voltes era molt precària. Però era la forma d’assabentar-se del que passava al món. Els retalls del Disco Expres eren la guia de compra de discos quan, de tant en tant, fèiem una excursió a Transbord, una mítica botiga d’Andorra. Tinc clavada a la retina la imatge de dos amics arribant a Premià després d’un llarguíssim i dur viatge en Vespa des d’Andorra carregats amb una motxilla plena de discos i encara amb un paquet amb més de vint elapés entre tots dos. Portaven la versió no censurada del Rock and roll animal de Lou Reed, la que contenia «Heroin».