A BLOOMSBURY
Els passatgers d’aquell Dyane 6 formàvem una expedició força insòlita: en Valerià Pujol, un jove poeta que començava a ser conegut, en Martí Rosselló, un barbut amb pinta de beatnik, i un parell d’adolescents barbamecs amb posat de rata sàvia dels quals el món no tenia notícia. En Ramon Pinyol, l’editor de Llibres del Mall, ens va fer de bo, i cap a Roda de Ter hi falta gent. Això devia ser a primers dels vuitanta, i era un dissabte radiant de primavera, ho recordaré tota la vida.
Tret del jove poeta, la resta no sabia qui érem, què hi fèiem a casa seva ni qui ens hi havia enviat, però en Miquel Martí i Pol ens va obsequiar amb la seva amistat des que vam entrar en tromba a la seva petita cambra. Ell seia en una cadira giratòria davant la taula de treball i, a un costat, hi havia un parell de cadires per a les visites. Es girava lentament i ja el tenies al davant, amb aquell somriure entre murri i franc que li vaig veure tota la vida. I com que li costava molt parlar i fer-se entendre, la distància entre ell i els interlocutors era ínfima, gairebé inexistent. Una proximitat que s’entenia a la perfecció quan llegies els seus poemes: en Martí i Pol era un poeta popular, i això, encara que alguns saberuts vulguin fer creure el contrari per pura enveja o caïnisme, no és una xacra, és un mèrit. Ja ho voldrien molts poetes.
La seva casa era al carrer de les escoles, per això ell li deia Bloomsbury, parafrasejant Virginia Woolf i tota la seva colla. Era una casa senzilla i petita, com correspon a un obrer, però ampla i oberta als amics, lectors i coneguts, com li escau a un savi. De la mà d’en Ramon Besora centenars d’escolars van anar a veure’l, es van afeccionar a la poesia, es van fer lectors i éssers lliures.
A l’entrada del poble hi ha La Blava, la fàbrica on va entrar a treballar de molt jovenet, on va caure malalt i que va convertir en objecte literari. La conec, m’hi vaig colar un dia en què volia ser poeta. I és que no hi ha cantonada al poble que no evoqui llibres, cultura, poemes. Roda de Ter és terra d’escriptors, l’Emili Teixidor també n’era, però sobretot és país de gent desvetllada. És la saviesa dels humils, allò que en Martí i Pol va saber captar tan bé als seus poemes, allò que el va fer ser estimat i llegit per molta gent.
Vaig pensar en tot allò de cop fa uns deu anys, una tarda que em vaig trobar la Rosa Pinyol davant del MACBA i em va dir, amb ulls humits, que no hi havia res a fer, que en Martí i Pol se’ns moria. De vegades la vida et fa un favor, i et posa al davant éssers extraordinaris en ells mateixos, persones que et fan canviar la percepció que tens de les coses i els dies, gent que, del trist vagar erràtic d’hores mortes damunt la terra, en fan saba i n’omplen l’avui i el fan demà per a tothom.
El viatge és llarg, Miquel, i encara hi ha massa camins que no he fressat. No tornaré a rodar per Roda de Ter, jo també hi tinc un amor secret. I ja no m’escalfa el foc d’ahir, i encara menys el d’avui.