ESTRANYS A TOT ARREU

Rellegir L’étranger (L’estrany en català) en una habitació sòrdida d’un hospital públic esperant el darrer panteix del moribund, sentint ja en pròpia pell la sensació de com s’allunya de tot i de tothom just després de la definitiva alenada agònica. En un instant recordar vagament la melodia de «Killing an Arab», el tema que The Cure van fer inspirant-se en Camus, i esperar l’albada, pàgina a pàgina, per descobrir de quina manera la mort ens fa insignificants, petits, dèbils i totalment intranscendents.

La condició humana és fràgil i miserable. El llast intel·lectual que deixa en l’ésser humà el pacte emocional i absolut amb Déu, la història o la raó contribueix inexorablement a fer que qualsevol esforç per trobar un sentit a l’univers acabi fracassant de forma irremeiable, fent així de l’existència el més absurd dels actes humans. La lectura de Le Mythe de Sisyphe, entesa a mitges però fonamentalment vàlida per la seva claredat expositiva, va empènyer una colla de joves confosos i erràtics cap a una actitud de revolta potser més estètica i romàntica que pràctica, com va acusar Sartre a Camus, però fonamentalment honesta, políticament plausible i, sobretot, que els allunyés tant de les contradiccions amb la idea amb què havien pactat, com de les dubtoses seguretats d’altres postulats.

L’autèntic humanisme potser té un punt d’ingenu. I què? Camus va morir massa jove per poder-se defensar de l’apropiació indeguda a la qual està sotmesa la seva obra. Mig segle després que el cotxe de Michel Gallimard s’estampés contra un plàtan prop de Villeneuve-la-Guyard, amagats darrere l’ombra de Bernard-Henri Lévy, potser el millor i més pragmàtic pensador conservador contemporani, els propagandistes d’un neoliberalisme tan retòric com despietat es parapeten darrere la seva interpretació de Camus per seguir disparant damunt els estranys.

I aquella matinada d’hospital públic, amb la darrera alenada del pare, em vaig saber ferit per sempre. Començava la memòria certa.