BOIRES SOBRE EL CAMPUS

A l’hivern, quan es feia fosc, el campus de l’Autònoma es convertia en un indret llòbrec i solitari. Tenyit d’una boira que li donava un to de sordidesa i abandonament impropi d’un recinte universitari, les zones de gespa, el camí cap al Rectorat llunyà i els amplis i freds edificis, encoratjaven a qualsevol cosa, tret d’estudiar. A més, els de Ciències de la Informació no teníem ni edifici propi. Estàvem rellogats a Econòmiques i Dret, i no sempre érem ben rebuts quan els legítims propietaris de l’immoble tenien ganes de gresca. El desigual combat entre els extintors d’escuma i unes innocents bosses plenes de guixos humits, que avui seria qualificat de vandalisme estudiantil per la premsa, a finals dels setanta no va ser més que una anècdota anònima sota la qual s’amagava el ressentiment d’alguns aspirants a advocats contra aquella colla de comunistes i anarcos de periodisme. Només hi havia una cosa pitjor que haver d’utilitzar aquells aularis; fer-ho a la tarda. Els de tarda érem el lumpen.

Però, malgrat l’escàs atractiu que tenia la facultat en aquells anys, jo estava molt decidit a estudiar-hi. I tant m’era que, per arribar a classe, tingués unes dues hores de trajecte en transport públic (tren a Barcelona, metro fins a Fabra i Puig, tren a Cerdanyola i un bus fins a la UAB). Era allò o qualsevol feina de merda com les que tenien molts amics meus. I no volia dedicar-me a una altra cosa en la vida que a escriure i fer de periodista. Era el meu somni, i estava disposat a perseguir-lo fins al final costés el que costés, encara que passés uns anys ben putes sense ni cinc a la butxaca bo i veient com tots els col·legues anaven al cine o d’excursió, sortien a sopar o algun fins i tot es comprava un cotxe.

Ara els dic als estudiants de la Facultat de Comunicació Blanquerna que facin això mateix, anar a la percaça del seu somni sense defallir, i uns quants em miren amb cara de no entendre res, alguns, sense saber-ho, amb posat de fàstic existencial i tot; però els que ho entenen i accepten el repte del treball rigorós, actitud crítica i responsabilitat, sé perfectament que se’n sortiran. És així. Crec en ells.

A la porta del departament de Teoria de la Comunicació algú hi va escriure això: «Los intelectuales són óticos, los mediocres semióticos». La semiòtica era l’assignatura estel·lar dels meus anys a l’Autònoma, i tothom deia que era un os. A banda de la ironia de la frase, digna dels millors eslògans anarcos, jo no la vaig trobar tan complicada d’aprovar, la semiòtica. Tenia el Salvador Alsius i, digue’m agosarat, li vaig fer un treball de dotze pàgines sobre el sexe en l’obra de Miquel Martí i Pol pel qual em va posar un notable. D’altres havien fet autèntics totxos de noranta pàgines sobre la simbologia icònica en els rètols dels supermercats (sic), i no van obtenir millor qualificació. Ara, malgrat que em va agradar molt llegir l’Apocalípticos e integrados d’Umberto Eco, la idea de la pintada l’entenia i, en certa manera, la compartia. Aquella era una facultat de teòrics de la comunicació i dels signes, i jo el que volia era ser periodista i aprendre a escriure una mica per poder explicar les històries que m’encarregués el meu redactor en cap. I val a dir que, després d’haver fet una memorable dissertació sobre el trentè congrés del PCUS, d’haver analitzat a fons un quadre de Piet Mondrian, d’estudiar l’Organització Mundial del Comerç i de fer un treball sobre Wittgenstein en el qual segurament vaig copiar més que no pas posar de collita pròpia, d’aprendre a escriure i a fer diaris en vaig aprendre poc: una assignatura de redacció periodística, una de maquetació amb en Carlos Pérez de Rozas, que es va convertir en unes pàgines viscudes del periodisme català (no t’ho podré agrair mai prou, Carlos), un lamentable curs de ràdio, i molt poca cosa més. La resta, històries i teories, algunes francament peregrines, d’altres molt interessants però massa allunyades del meu interès. I encara sort d’haver pogut escoltar i aprendre d’en Joan B. Culla i d’en Romà Gubern.

Avui en dia això ja no és així, com a mínim les que conec bé; però l’ensenyament universitari de finals dels setanta no donava per a més.

Tot i això, he de reconèixer que hi vaig fer una entrada espaterrant. El segon dia de classe d’una assignatura introductòria al periodisme una bona dona s’escarrassava a explicar-nos allò tan pintoresc de la piràmide invertida. Quan, després de fer mil gargots a la pissarra per dir que el més important va al principi i així en sentit decreixent, es va girar cap a nosaltres fatigadíssima, es va espolsar les mans per treure’s el núvol de guix del damunt i va demanar-nos si teníem alguna pregunta. Vaig alçar la mà i vaig demanar que quan estudiaríem els nous periodistes com Tom Wolfe, Terry Southern, Norman Mailer o Paul Scanlon i la revista Rolling Stone, perquè el que jo volia era escriure com ells, no fer piràmides invertides. No sé si li va agafar un treball, o si va aguantar la respiració comptant fins a deu per no escanyar-me. Ara l’entenc i la compadeixo, la pobra. Fos com fos vaig guanyar-me la fama de rata sàvia; crec que la majoria dels meus companys no havien sentit a parlar mai de cap d’aquells noms tan rars.

Unes setmanes després d’haver començat a estudiar, en Pitu Abril, a qui coneixia des dels temps dels Hermanos, em va dir que al Tele/eXpres buscaven un corresponsal a la comarca del Maresme; i cap allà vaig anar amb la meva menuda Vespa 125 de color taronja. El Tele/eXpres era un diari de tarda que havia estat propietat del comte de Godó, que se’l va treure del damunt i el va vendre a Sebastià Auger potser en veure que es convertia en un diari massa progre.

Un cop a la redacció havia de demanar per en Josep Maria Huertas Claveria. No era el fet de demanar feina de periodista per primera vegada en la vida amb a penes un mes de carrera el que m’impressionava, era aquell nom. Tothom sabia que el Huertas havia estat a la presó per un reportatge sobre els meublés de Barcelona publicat al mateix Tele/eXpres, on deia que la majoria d’ells estaven regentats per vídues de militars, i feia just un any i mig que havia sortit de la Model. Aquella salvatjada militar va comportar la primera vaga de periodistes del franquisme, l’any 1975, i una onada social de solidaritat envers els professionals, com poques vegades més s’ha vist. En Huertas era llavors el símbol de la llibertat d’expressió i de la lluita per dir la veritat sense traves. I aquella tarda em plantava jo davant seu, amb el meu casc taronja sota el braç, les meves grenyes, i dient-li que volia escriure al mateix diari que ell. Quina gosadia la meva.

Hi havia un passadís llarg que portava del vestíbul a la redacció. Des d’on jo l’esperava podia sentir el dringar dels telèfons i el soroll de les Olivetti, i veia clarament el núvol de fum de tabac d’entre el qual va sortir la figura menuda d’en Huertas. En aquell moment vaig pensar que era un perfecte estúpid de presentar-me davant d’aquell home amb tota la meva cara dura; ara penso que va ser la millor decisió que vaig prendre en la meva vida. Em va donar la mà, em va mirar de fit a fit i em va dir:

—A veure què sap fer el periodista del Maresme.

Vaig seure en un racó de la sala, vaig posar paper a la màquina i vaig escriure una notícia d’uns obrers que feia mesos que no cobraven i que s’havien tancat a les oficines de l’empresa, a Vilassar de Dalt. Em va estirar per les patilles un parell de vegades per sengles errades ortogràfiques, però des d’aquell dia fins ara sempre m’he guanyat la vida escrivint i fent de periodista. I al primer a qui he agraït sempre haver pogut acomplir aquest somni és a en Josep Maria Huertas Claveria.

Llàstima que el Tele/eXpres va tancar un any després.