EL MÓN D’AVUI JA ÉS D’AHIR

Vaig néixer en un món incert on el futur era un anhel tan intens que la gent se l’imaginava real. Fins que el pare no va tenir dues feines, bo i viure a casa dels avis, el matrimoni no es va decidir a tenir fills. Ja feia tres anys que eren casats.

Encara que la mitologia oficial hagi elevat el 600, Los Sírex, els primers biquinis o l’arribada a la Lluna a la categoria d’icones, els anys seixanta van ser llòbrecs i tristos. El silenci imperava a les cases i al carrer. Amb feina per viure, la gent treballadora no estava per pits d’estrangeres. Barcelona era una ciutat grisa i desmanegada. Amb més de vint anys de pau, el franquisme havia conquerit els darrers objectius militars: imposar-se damunt les consciències i estabornir els més dèbils, que eren la majoria. Colpejades per la guerra, els bombardeigs, la repressió, la gana o la desaparició de parents, les famílies humils tenien ben clar que, vint anys després i amb enormes esforços personals, la seva vida a penes havia millorat i continuava no valent res. Com es podien tenir fills si no hi havia expectatives?

El país es moria. Els vencedors i els espavilats potser no, però la majoria, la gent silent que caminava pel carrer amb el cap baix per passar encara més desapercebuts, com si no ho fossin prou, s’estava morint. La dictadura va decidir posar fi a l’autarquia per no quedar-se sola damunt la finca, no per res més. I quan la gent va tenir dues feines, el plat a taula més o menys garantit, i la possibilitat de comprar una rentadora a terminis, es va llançar a tenir fills; no per garantir la nissaga, sinó per vèncer l’ensopiment, per enganyar la derrota humana que duien gravada als ulls. Per demostrar-se que estaven vius. Així vam néixer els del baby-boom.

—Qui és aquest senyor del bigoti? —vaig preguntar a la mare un dia que vaig veure fugaçment, entre feina i feina, el pare.

Franco va morir al llit de vell, els progres van abraçar la transició com el millor manà, alguns van aconseguir càrrecs, bones feines i influències, i oficialment el país va quedar normalitzat i democràtic. I els que no s’ho van creure eren uns inadaptats que no volien entendre la realitat. Així, per l’article vint-i-sis. «Habla pueblo, habla», «Ja sóc aquí», «Bon dia, Catalunya», «A la ville de Barcelona» o «Què s’han cregut que som», han estat les consignes amb les quals s’ha construït un país, i cap frase no ha estat pronunciada per una persona del carrer. Això sí, la immensa majoria ha acabat aplaudint-les per mer atordiment, i ara ens ho trobem. La política ha aconseguit imposar els seus objectius. La resta ha callat com als anys seixanta. La diferència és que ens pensàvem ciutadans d’un món infinitament millor i amb això ja crèiem tenir-ne prou. El concepte de desarrollisme dels tecnòcrates franquistes va triomfar vint anys després.

Estàvem convençuts que el món que deixaríem als nostres fills seria infinitament millor, i el dia que vam veure caure el mur de Berlín vam picar de mans i peus convençuts que aquell era un senyal gairebé vingut del cel, i que el capitalisme era el millor que ens podia passar. De cop tots preferíem morir a Manhattan que no pas viure a Moscou.

Gràcies a treballar com animals ens vam endeutar per no viure en la indigència congènita de pares i avis. Hi teníem dret, és clar. Vam creure en el rostre humà d’un director d’oficina bancària, en la bonhomia d’un dirigent polític, en la paraula d’un comunicador de masses i en els fets d’un futbolista, i sobre aquestes suposades tautologies vam aixecar les nostres vides petites i fràgils, però que crèiem més grans i fortes que mai.

Vam somiar massa, i mai no hi vam voler veure la cara fosca. I quan vam despertar el cel era negre i la tempesta ens entrava per les teulades mal fetes i les finestres que no encaixaven. Ni per a manobres servíem.

Ara hem après a empentes i rodolons que el nostre món s’ensorra per moments, i que gairebé ja no queda terra al voltant dels nostres peus. Les portes es tanquen al nostre pas, la vida s’empetiteix. No entenem res del que passa, busquem els responsables d’aquest estrepitós fracàs i, com fan les companyies telefòniques, només ens atén un subaltern.

El món d’avui ja és el d’ahir i no tenim mapa ni guia per solcar-lo. Hem perdut el nord. Som diletants de la vida, a la qual considerem com una bella art, però no sabem ni com tractar-la. I ella ja s’ha cansat de nosaltres. Ens aferrem a les solucions dels vells líders polítics pensant que ens salvaran, però el problema no és només nostre.

El món segur que vam creure construir per als nostres fills sotsobra. Vàrem assaborir el present amb ànims perquè crèiem que podíem mirar el futur amb el cap ben alt. Ens vam endeutar, assegurar, casar, divorciar o parir pensant que era el que havíem de fer per garantir la pervivència d’aquell model d’humanitat que estàvem fent. Ens havíem dotat d’unes normes que no fallarien, la convivència democràtica garantia el creixement sense límits i les autoritats que escollíem s’encarregaven de fer complir les lleis que havien redactat pensant en el millor per a nosaltres. Per a molta gent la política s’havia tornat un mer tràmit funcional. Així, ells es podien limitar a treballar i viure el millor possible. I si podien fer alguna feineta en negre per cisar a Hisenda, perfecte. Total, si els poderosos també ho feien, per què no nosaltres?

Ara ja no queda res de tot això, i vaguem pels carrers foscos i bruts com zombis, sense saber qui som ni on anem. D’on venim sí que ho sabem, però no ho volem recordar.