A LA PLAÇA ROJA
Principis de tardor de 1991. En plena desintegració de l’imperi soviètic, i amb la vella Rússia sotmesa a un dels episodis més crus de crisi social i política de la seva història moderna, palplantat com un estaquirot al bell mig de la plaça Roja, sento com poden arribar a pesar en la memòria els escenaris de la història. L’essència dels dies que trasbalsaren el món, tinc la tomba de John Reed a tocar, i l’impacte intel·lectual i emocional del socialisme soviètic en la generació de fills del desarrollisme franquista, entela els ulls amb aquell enyor impostat del que només s’ha viscut a distància a través de llibres, pamflets, conferències o una època de llegir les populars Novedades de Moscú. M’allotjo a l’hotel Ucraïna, un dels set grans gratacels que va manar construir Stalin i que, a penes uns mesos abans, ha estat la seu dels colpistes. L’hotel és davant del Parlament rus, la Casa Blanca li diuen, i al vestíbul els militars encara controlen a tothom qui hi entra i en surt. Jo mateix, perquè em donin la clau de la cambra, he de convidar a fumar la vigilant de planta. Això per no parlar de les noies boniques i netes per passar la nit que em van oferir per telèfon des de recepció tan bon punt m’hi vaig instal·lar. Tasto amb delit el punt de convulsió de la història que està passant en aquell mateix instant per davant dels meus ulls i intento explicar-la al diari. Imprudent i un pèl vanitós, em sento hereu de tots els que van intentar explicar abans l’ànima russa.
El dimecres 7 de novembre de 1917 John Reed es va llevar tard. Tot baixant per la Nevski va sentir la canonada que, des de Sant Pere, anunciava les dotze. Davant del banc de l’Estat hi havia uns quants soldats amb la baioneta al fusell que s’estaven drets al costat de les portes tancades. Va preguntar-los de quin bàndol eren, per saber si eren del govern: «Ja no hi ha govern», va respondre un amb una rialleta. «Slava bogui! Lloat sigui Déu», va fer ell.
Reed, l’únic no rus enterrat al peu de les muralles del Kremlin, a pocs metres del panteó de Lenin, no només va ser el cronista excepcional d’un episodi cabdal de la història de la humanitat com la Revolució Russa, sinó que, amb el relat d’aquella epopeia revolucionària moderna a Deu dies que trasbalsaren el món, va mostrar a Occident que la grandesa de la història només la dóna la voluntat irrefutable de tot un poble per capgirar el seu futur i guanyar la dignitat.
El relat viu i apassionat de Reed i la voluntat revolucionària de la seva prosa van empènyer no poques voluntats transformadores. La literatura neutral és còmplice, dèiem en aquells dies d’imprescindible compromís amb el futur. La màquina d’escriure era un potent instrument per canviar el nostre petit, brut i dissortat món, i cada realitat tenia el seu palau d’hivern; John Reed ens ho havia ensenyat.
Situada en una petita elevació, la immensitat de la plaça Roja et va embafant a poc a poc segons t’hi atanses. Un cop al bell mig, amb la muralla del Kremlin al davant, és impossible no recordar tot el que es va perdre pel camí en oblidar les proclames d’uns anys en què tot ho crèiem possible.
L’any 1928 Manuel Chaves Nogales va creuar Europa en avió, de Madrid a Bakú passant per Berlín i Leningrad, on es va entrevistar amb Trotski i altres líders bolxevics. Encara no sabia que, anys després, escriuria un text important per entendre la història contemporània d’Europa, La agonía de Francia, un llibre que el va consagrar com el periodista espanyol més important del segle XX. L’any següent va publicar La vuelta a Europa en avión, un llibre que, complementant-lo amb l’anterior, constitueix una potent crònica del convuls segle XX europeu.
L’any 1956 el llavors jove periodista de Paris Match Dominique Lapierre, el fotògraf Jean-Pierre Pedrazzini i les seves esposes es van embarcar en un viatge únic: de París a l’URSS en un Simca Marly groc canari, gràcies a un permís especial. El retrat d’un poble que confia plenament en el socialisme xoca durament contra la realitat de privacitats de tota mena, complicacions per obtenir carburant i l’admiració que despertaven ells, la seva roba, el vehicle o les càmeres de fotografiar per allà on passaven. Érase una vez la URSS va ser el relat apassionat de la descoberta d’una part de la història que, fins llavors, restava amagada. Lapierre es va consagrar, la història li va donar una oportunitat com la va donar a John Reed, Chaves Nogales o a qualsevol escriptor que sigui capaç d’interpel·lar la realitat i explicar-la amb passió, però amb amplitud de mires. Els relats de fets són la memòria dels temps viscuts: literatura del testimoni.
Hi penso tot mirant el revolt que descriu el Moscova a través dels vidres bruts del gran finestral de la cambra. En aquell temps, a Rússia, no hi havia persianes. Busco les paraules precises que em permetin explicar aquella emoció sobre les coses, el temps i la història.