A LA CARRETERA

La vida jove passa a la carretera, bé, hauria de passar-hi. Ara passa darrere d’una pantalla, i no és el mateix. Voltant pel món amb ulls inquiets s’alimenta el valor de l’experiència, i de moment no hi ha cap aplicació que ho aporti. I quan dic pel món no vull dir necessàriament per Austràlia, el Quebec o la Cotxinxina; vull dir per qualsevol lloc on passin coses capaces de transformar-nos, de canviar la nostra estreta percepció de la vida, la nostra forma d’entendre les maneres de ser dels altres. El viatge ens ha de transformar. Si tornem a casa igual com n’hem sortit, essent els mateixos, pensant el mateix sobre les terres i gents visitades, amb els mateixos prejudicis i atavismes mentals, sense que cap dels seus trets culturals hagin passat a formar part del nostre fur intern, llavors no hem fet un viatge, només hem visitat un catàleg d’anècdotes humanes i naturals. Res que no puguem veure en un documental del National Geographic.

Abans es deia que el viatger era aquella persona que portava bitllet d’anada però no de tornada. Allò ens impressionava moltíssim. Si volíem créixer, eixamplar la ment i nodrir l’ànima, havíem de marxar. Si anàvem i tornàvem seríem simples turistes, carn de canó de la vulgaritat cultural més abjecta. Quin pla més galdós.

Com altres vegades la literatura ens va donar la clau de volta. La lectura de Fiesta (Ernest Hemingway), A la carretera (Jack Kerouac), El raïm de la ira (John Steinbeck), Gaseosa de ácido eléctrico (Tom Wolfe) o Manhattan Transfer (John Dos Passos) o El cel protector (Paul Bowles), per dir-ne alguns, ens va obrir la perspectiva. Viatjar havia de ser experiència, i aquesta era una de les bases del coneixement.

Vam passar llargues tardes d’hivern buscant llibres, acumulant sensacions i ganes, omplint el farcell de projectes, mapes i també dubtes. Va costar parar atenció als exàmens aquella primavera. La mirada es perdia pels finestrals oberts de l’aula. Més enllà del pati, el velòdrom, el parc i la piscina, els nostres escenaris vitals fins llavors, hi havia el mar, la via del tren i la carretera. La motxilla i l’InterRail ens esperava.

I finalment, en tren, en vaixell o fent autoestop, vam marxar a la recerca de les primeres experiències realment pròpies. Sense pares, mestres, monitors o caps. I la vida va passar a la carretera, perquè posar-nos en marxa ens va fer una mica rics i plens.

Ara els joves amb pocs anys han voltat més que nosaltres en tota la vida. Però no veig que aquest fet hagi eixamplat el món, hagi obert les ments i ampliat les mirades. No és culpa d’ells, és clar. En la majoria dels casos el viatge ja no es planteja com un moment de formació, ara s’ha reduït a una col·lecció de postals gravades a la memòria retiniana, i encara. En no poder-se sotmetre a l’especulació, el capitalisme global ha convertit la curiositat i l’experiència en un valor caduc, sense interès. La vida que passa a la carretera ara queda fora del sistema. El viatge ja no és un missatge, és un simple canal. Conèixer no és un valor. El que val és informar-se, si pot ser de segona o tercera mà.

I així estem tan confosos que creiem que la multiculturalitat és un dóner kebab.