FRANÇA O L’APRENENTATGE DE LA LLIBERTAT
Un que sí que hi era, comprovat, em va dir en una ocasió que, si tots els que asseguren que el maig del 68 eren a París hi haguessin estat de veres, la revolta hauria triomfat perquè les furgones de la poli no haurien ni pogut circular pels carrers de la ciutat. Ja pot ser. O sigui, que no vam ser a París l’any 1968. Aquella primavera molts nens de la meva quinta fèiem la comunió. Res a veure.
Però sí que érem, i ho som, fills de tot allò.
Ara mateix, damunt la taula de l’estudi hi tinc un sotagots de Les Deux Magots, un exemplar del diari Libération del dia que va morir Lou Reed (a l’arxiu en tinc un de quan va morir Bukowski), i un volum a mig llegir de París insólito, una novel·la tan bella com rara del clochard Jean Paul Clébert. I a l’estèreo sonen les estrelles del festival Django Reinhardt. M’agrada el jazz; fins i tot estic subscrit a Jazz Magazine, un altre detall que connota una antiga i irredempta francofonia.
Per als fills d’un temps, França i París sempre han estat més que un país i la seva cultura. Per a aquells que no vam poder anar a Nova York ni a Londres quan estàvem en l’edat d’obrir molt els ulls i badar tothora, a l’altra banda dels Pirineus, encara que fos a Ceret (el nostre museu nacional durant anys), vam aprendre la llibertat, la poesia, la literatura, la música, l’art, i fins i tot la teoria del sexe que aquí ens era vetada.
La raó francesa, diguem-ne, comença molt enrere. Dels relats de Stefan Zweig al volum de cròniques de la intrahistòria Moments estel·lars de la humanitat, el que més em colpeix és el dedicat a la composició de la «Marsellesa». Som al 1792, Lluís XVI ha declarat la guerra a Àustria i a Prússia. El dia 25 d’abril als carrers d’Estrasburg la por es barreja amb la nerviosa alegria de l’esperança en la victòria. Els polítics encoratgen els oficials i aquests arenguen la tropa.
Enmig de la nit, en plena excitació pels preparatius bèl·lics, un modest oficial intenta satisfer un encàrrec compromès: escriure un himne per als soldats que marxen al front. Rouget, que així es diu l’oficial, ha sentit veus enardides que convoquen a les armes i a lluitar contra la tirania, però també ha escoltat els planys de les mares que temen per les vides dels seus fills i la intranquil·litat dels camperols que veuen perillar les collites. Rouget, que vol fer un cant a la llibertat, sap que aquesta és una fina ratlla que es mou entre la cridòria general i la por particular, entre el bel·licisme inajornable i el pacifisme imprescindible. Amb els primers raigs de llum ha escrit uns versos per cantar-los: «Allons enfants de la patrie, / le jour de gloire est arrivé». Dies després, el 22 de juny, a Marsella, en un banquet d’homenatge als joves que marxen al front, un estudiant de medicina anomenat Mireur es posa dempeus bo i reclamant silenci fent dringar la copa de vidre. Quan tothom creu que dirà unes paraules, arrenca una cançó que ningú no coneix: «Allons enfants…».
Va ser la guspira que va encendre els anhels de llibertat pels quals aquells joves marxaven al front disposats a morir per la pàtria. Des de llavors el cant és un referent en defensa de la llibertat, el més alt valor republicà, el més alt valor humà. Anys després, generacions de joves de països sota dictadures van fer seva la «Marsellesa» i els seus valors, de forma similar a com van fer-ho aquells joves soldats. França i la seva cultura es va associar a la idea de llibertat. La vam aprendre d’ells.
Entre les sàvies, iròniques i provocatives cròniques de finals del nou-cents d’Eça de Queirós a Desde París, i el relat íntim, també irònic i metaliterari d’Enrique Vila-Matas a París no se acaba nunca, hi ha tota una vida d’aprenentatge. Per als fills d’una època en què no hi havia més nord enllà que el que podíem descobrir a França (que ja és molt), París és l’univers on ho hem après gairebé tot; sobretot la llibertat. No parlo del París monumental o dels museus, parlo d’un temps, d’uns cafès, d’unes llibreries (una llàgrima per l’antiga Le Divan) i d’uns carrers que eren un aparador de models de viure i pensar; sobretot perquè eren els models que sempre ens havien dit que no havíem d’imitar. També va ser el cinema de Godard o Louis Malle, el llop-home Boris Vian, i les cançons del «fumeur de Gitanes», Serge Gainsbourg, però van ser sobretot alguns cafès de mala mort al districte cinquè, fumant i llegint Libération, i allò que costa tant descriure: la impagable i vertiginosa sensació de sentir-se lliure. Anys després, hem sabut que la vida bohèmia que Hemingway va narrar a París era una festa, i que volíem imitar en els nostres anhels joves, era un intangible intel·lectual que havíem construït a les nostres ments. Però llavors ja havíem començat a construir un itinerari tan erràtic com propi. Vam descobrir Cyril Collard a Les nits salvatges, Emmanuel Carrère, Philippe Claudel, Michel Houellebecq, i vam sentir com el nostre aprenentatge no era caduc com els exegetes sòmines de l’anglosaxonisme volien fer creure. Vam viure l’eclosió i mort d’una era cultural que venia d’abans de la Gran Guerra, que es reinventava després de la segona i que, de les engrunes de les llambordes del maig, renaixia diversa i ideològicament transgressora. Ara que els anhels joves estan arxivats, continuo pensant que França és el vell món de les idees; de les maleïdes idees, de les brillants idees, de les discutibles idees. N’hi ha que així apostatem del món ultraliberal d’avui. És el que té pensar pels carrers.
Les primeres estrangeres que, des de la nostra ignorància, vam considerar exuberants, eren franceses. Les primeres novel·les eròtiques que vam llegir també ho eren: Història d’O, i la seqüela, Retorn a Roissy, de Pauline Réage; Les onze mil vergues, d’Apollinaire, i la Història de l’ull, de Georges Bataille. Eren anys de formació, i havia de ser en tot i amb la urgència dels moments que fugen inexorablement.
No crec que ningú busqués posar-se calent llegint per després masturbar-se imaginant-se les mil i una activitats sexuals dels personatges dels relats; per a això ja hi havia les fotos que havien circulat de mà en mà a les aules dels Hermanos de la Salle. Simplement calia conèixer tots els ordres de la vida, especialment aquells que havien estat negats a la generació precedent. El prohibit sempre és interessant. Era una cara més d’aquella llibertat que havíem d’aprendre a cuita corrents.
Per a tota una generació d’adolescents del tardofranquisme, l’erotisme literari va aportar dosis extres de sensualitat i va realçar l’art, sempre indesxifrable, de la seducció. Digueu-me agosarat, però després de llegir El coño de Irene, de Louis Aragon, o Emmanuelle, d’Emmanuelle Arsan, la dialèctica entre sexes es veia d’una altra manera, es començava a entendre que, contra els tabús catòlics i la mística freudiana del sexe, era millor atorgar-li un sentit lúdic, la humana necessitat de passar-s’ho bé al llit o al seient del darrere d’un «dos cavalls». I després hi havia el dolç regust de saber-se censurat per l’esquerra missaire.
El caràcter implícit que té el sexe en la literatura i la forta capacitat d’interpel·lar les relacions humanes que té una trama eròtica aporten a la lectura del gènere una dimensió emocional molt més ideològica que la que pugui aportar una pel·lícula o un espectacle de peep-show. És per això que, llegint novel·les eròtiques que sovint venien de França, també vam aprendre de la vida i la gent.
Ja sé que ara pot semblar antic i fins i tot ridícul tot això; però llavors era el màxim que podíem abastar, i vam conèixer moltes coses i així ens vam fer grans. I si voleu que us sigui sincer, em segueix entusiasmant passejar pels jardins de Luxemburg, sopar a Le Petit Saint-Benoit, seure després al Café de Flore, perdre’m entre les lleixes carregades de llibres de L’Arbre à Lettres o del Gibert Jeune, buscar el cau on va viure Hemingway a la Place de la Contrescarpe, el pis de Cortázar a Montparnasse, o estirar el coll per veure els músics al minúscul escenari de La Chope de Saint-Ouen i suar la cervesa de pura emoció amb el jazz manouche.
Ja sé que ara aquestes coses, la cultura escrita, els vells paradisos de llibertat, la decadent Europa, no estan gens de moda. La globalització i l’estupidesa humana els han extingit. Abans de desqualificar tot això per xaruc i repapiejant, però, penseu que és l’educació sentimental de tota una generació; de quan la llibertat era una festa de la qual no sempre es podia gaudir. No hauríem arribat fins aquí sense aquesta època i aquesta civilitat, no us estaria parlant ara i en català.