QUAN ELS CARRERS ES VAN BUIDAR

En Quim Monzó em va dir una vegada que la nit de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya va sortir a fer unes copes sense que li interessés gens ni mica el resultat. Ara si segueix la informació la nit d’eleccions és perquè el diari li demana un article. A la majoria dels altres sempre ens ha interessat saber qui regirà el nostre destí col·lectiu; encara que només sigui per saber per on rebrem.

Vaig viure les primeres nits electorals a les municipals de 1979 i les del Parlament de Catalunya de 1980. Gràcies al Ricard Bonamusa, un periodista de soca-rel dels que ja no se’n fan, uns quants joves estudiants vam fer les primeres beceroles radiofòniques. Va ser a la desapareguda Ràdio Mataró, «l’emissora del Maresme», de la qual ell era cap d’informatius. El telèfon i un casset portàtil Philips era la nostra unitat mòbil, els consells d’en Ricard l’escola, i les primeres eleccions municipals de la democràcia les pràctiques amb foc real. Des de Premià de Mar en Xavier Moreno i jo vam cobrir tot el baix Maresme trucant a ajuntaments, anant a les seus dels partits, entrevistant candidats i captant el moment al carrer. Vam acabar molt tard als estudis de l’emissora, a Mataró, amb la plaent sensació que havíem fet el primer pas per ser testimonis del futur del país, i que no hi havia millor forma d’explicar-ho que fent de periodistes.

Havíem començat un temps abans al setmanari El Maresme, que amb el Grama era una de les capçaleres històriques de la premsa comarcal. Els joves estudiants vam aportar entusiasme i els primers coneixements de l’ofici, i tots plegats vam donar un tomb a la revista. El Maresme va ser la millor escola de periodisme que mai he tingut. Allà vam compaginar, redactar, distribuir, gestionar l’escassa publicitat, negociar amb els polítics i difondre la idea que una comarca cohesionada ha de tenir un mitjà de comunicació potent. Llàstima que el poder econòmic va ser més mesell que nosaltres somiatruites. Tot i això l’any 1982, amb un complicat acord, El Maresme va passar a ser un diari que es distribuïa amb El Periódico de Catalunya. Va durar el que va durar; no teníem ni pulmó financer, ni inversors, i la miop burgesia local va ser incapaç d’entendre l’oportunitat que tenia al davant, però va ser la millor experiència professional de la meva vida. Érem joves i decidits, i lluitàvem per no rendir-nos a l’evidència que la consolidació del sistema havia posat fi als anys dels somnis agosarats. I la realitat ens va passar pel damunt com una piconadora.

Governant entre 1980 i 1999, ininterrompudament, Jordi Pujol va ser el protagonista principal de la vida política del país i el governant democràtic més longeu que hem tingut mai. La institucionalització de la vida pública va comportar que no poca gent abandonés el treball al carrer (associacions, organitzacions de base i veïnals) per passar a fer feina dins la jove Administració. Convergència i Unió havia acumulat una ingent dosi de poder i, literalment, no tenia prou militants ni simpatitzants per ocupar tants càrrecs i espais de gestió com tenia assignats. El PSC tenia un problema similar en l’àmbit municipal. Els èxits a les eleccions municipals de 1979 i posteriors els van arribar a posicionar com un autèntic contrapoder, als convergents. Aquesta dicotomia va presidir la vida catalana gairebé vint anys de forma contundent. Quan la Generalitat va fer un Centre Dramàtic, la Diputació va impulsar el projecte del Teatre Lliure. Per contrarestar el poder mediàtic de TV3 i Catalunya Ràdio, es van crear COM Ràdio, BTV i la Xarxa de Televisions Locals. Per frenar l’embranzida municipalista de l’esquerra, en Pujol va desmantellar la poderosa Corporació Metropolitana i va crear els Consells Comarcals. La Diputació tenia parcs naturals, la Generalitat també. La llista d’escenaris de la batalla política entre convergents i socialistes al llarg de les darreres dècades del segle XX és llarga i sovint absurda. Aquesta situació volgudament provocada per les institucions es va traslladar a altres esferes, polaritzant la vida pública com si fos imprescindible alinear-se en un bàndol o en l’altre (segons l’afinitat política) per poder fer de periodista, actuar, publicar un llibre, gravar un disc… I després queien les etiquetes, és clar: si rebies una subvenció de la Diputació eres un sociata i no calia que mai de la vida posessis els peus a la Generalitat, i a l’inrevés. I qui negui que això passava és que no ho volia veure o que ja li anava bé.

L’agost de 1984 en Josep Cuní va ser contractat per fer de cap de programes de Catalunya Ràdio i presentar el magazín del matí a la vegada. Una de les primeres coses que va haver de fer en incorporar-se al càrrec va ser convèncer el secretari general de l’emissora (o sigui, comissari polític), que no em despatxés. Un diumenge a la tarda els dirigents de CDC sortien d’un Consell Nacional a l’Hotel Bellaterra. Van posar la seva ràdio i es van esborronar. La Marisol Galdón i jo estàvem llegint el conte «La taquillera», d’en Valerià Pujol, un relat que els consellers nacionals del partit van considerar massa pujat de to. I es van queixar al directiu, és clar, que va posar-se fet una fura. Com que jo era el responsable del programa em va cridar al despatx, va escenificar una bronca amb examen d’ètica inclòs, i em va mostrar la carta d’acomiadament. L’espectacle era patètic. L’home s’estava posant vermell com un perdigot de tanta indignació moral com acumulava, i jo reia per sota el nas; vaig pensar que seria divertit portar la ràdio a magistratura. Més d’un diari estaria encantat d’explicar la història. Però al darrer moment es va fer enrere. Va estripar la carta d’acomiadament molt teatralment i em va dir que ja podia donar les gràcies a en Cuní, que havia intercedit per mi. Ho vaig fer. Crec que a ell també se li escapava el riure mentre em clavava el lògic discurset. En Josep Cuní, fill de Tiana, és una altra d’aquelles persones a qui he de reconèixer el mestratge i suport que m’ha donat. No fer-ho seria faltar a la veritat.

Un migdia de l’any 1986 em va cridar al despatx.

—Tinc un bon amic que té un problema que tu podries ajudar a resoldre, si t’interessa. I crec que t’interessa.

L’amic era en Joaquim Ferrer, llavors conseller de Cultura de la Generalitat, i el problema era que necessitava algú que dirigís el gabinet de premsa. Del despatx d’en Cuní en vaig sortir amb un número de telèfon al qual trucar i la promesa d’una excedència si me n’anava a treballar al Palau Marc.

Posar-me d’acord amb en Joaquim Ferrer va ser senzillíssim. En política no abunden les bones persones com ell. Va costar més encaixar dins el gabinet. L’Oriol Pi de Cabanyes es malfiava i volia lligar-me curt. Els primers dies van ser durs, però a la fi vam acotar les funcions de cadascú; ell va començar a treballar intensament per a la refundació de la Institució de les Lletres Catalanes i no vam tornar a topar mai més.

Suposo que, en la dicotomia amb què es vivia en aquella època, vaig quedar marcat com a convergent o alguna cosa pitjor. Què hi farem. Vaig procurar fer la meva feina tan bé com vaig saber i sense enganyar cap periodista, vaig aprendre moltíssim des de l’altra banda de la notícia, vaig conèixer gairebé totes les personalitats de la cultura de l’època, moltes ja desaparegudes, i m’ho vaig passar molt bé treballant amb el conseller Ferrer. Llàstima que en Pujol li retirés la confiança en acabar la legislatura; és clar que no li va caure mai bé a en Prenafeta.

Jo, com que no era ningú, crec que no vaig caure malament ni al llavors secretari general de Presidència. Fins i tot un dia em va citar al seu despatx. La Mercè Claramunt, la imprescindible companya al departament de premsa de Cultura, es va pensar que, com a mínim, m’expatriaria a les Termòpiles. I no, només em volia conèixer perquè li havien parlat de mi.

El dia que vaig plegar del departament, l’enyorada Dolors Palau, la Rosario Fontova i una bona colla de periodistes de cultura van organitzar un sopar sorpresa de comiat. Jo no sóc de plorar, però l’emoció i el nus a la gola encara els recordo. A la vida catalana encara quedava gent que no et penjava la llufa d’un bàndol o d’un altre. Però eren una sàvia minoria. El normal de l’època era encasellar-te; és així de caïnita i provincià el país.