QUINA MENA DE PAÍS OFERIU
Els ciutadans d’aquest país portem la derrota escrita a la cara. Sense feina, sense un model de creixement lògic, sense crèdit, i massa gent sense casa i vivint de la generositat dels veïns, Catalunya és avui un lloc que no té cap expectativa de futur. Els que hi van venir buscant una vida digna en fugen, és clar; però la majoria no podem ni marxar i ens ensorrem amb el país que vam voler fer nou, modern i just un cop acabada la dictadura.
Ofegats per un estat autoritari, revengista i d’aires feudals que ens vol submisos, i amb uns polítics locals que tradicionalment han vetllat més per mantenir-se en el poder que no pas pel bé comú de tots els ciutadans, ara estem en un carreró sense sortida com no hi havíem estat mai. Espanya, que mai no ha fet una revolució lliberal de veres (les Corts de Cadis van ser només un assaig), no té altra manera de mantenir-se que des de l’absolutisme. El poder atorga prebendes als territoris desfavorits i aquests, a canvi, sostenen políticament el poder. El paradigma polític és aquest i ja els va bé a tots, governi el PP o ho faci el PSOE. Però qui paga aquest sistema som nosaltres.
La crisi ha desintegrat el vell motor industrial, un dels principals actius històrics de Catalunya. El model de creixement que garantia feina ha estat substituït per l’especulació, que no crea treball però dóna més diners. I, un cop esgotada la via de la construcció desaforada, l’oferta que les classes dominants de l’economia i els negocis fan per pal·liar la situació, evitar la revolta social i continuar dedicant-se a l’especulació, és llançar-nos en mans del turisme depredador de casinos, centres comercials i parcs temàtics. Passar de ser un país de paletes a un de cambrers.
Per garantir aquest nou paradigma la despesa pública s’ha de reduir empetitint l’Administració al màxim. Amb l’excusa que el model d’estat del benestar s’ha tornat insostenible, es desmantella privatitzant la sanitat, escanyant fins a l’asfíxia l’ensenyament i venent el solar nacional al capital inversor, majoritàriament estranger, perquè faci les infraestructures que li convinguin. A canvi, això sí, es garanteix als jubilats, que són una força electoral cabdal, que cobraran les pensions.
Aquest és el model de país de la dreta al poder. Amb la complicitat d’alguns partits que es diuen d’esquerres, el camí ja està traçat. Si la resta de forces, atrapades en una pinça entre el social i el nacional, abdiquen, les coses seran encara més difícils. Si el dia que Catalunya sigui independent és així, serà un lloc inhabitable.
La Catalunya independent que ara abracen els mateixos que fa ben poc defensaven aferrissadament l’encaix dins Espanya, i ho escenificaven amb pactes tant amb el PP com amb el PSOE, pot acabar essent un país on el benestar quedi en mans dels pocs que se’l puguin pagar. La patronal es debat entre la servitud a la dreta local o a l’estatal, i navega sense rumb clar. Foment del Treball Nacional ha quedat superada pel vertigen dels temps. El 2012 Convergència va votar a favor de la Llei d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, que és un dels instruments principals de l’actual ofec econòmic de l’Administració catalana. Aquest no és el millor camí per resoldre el dèficit fiscal que ens tenalla. Però què passaria si aquest clar perjudici que patim s’equilibrés?
Els darrers anys hi ha molts catalans de tots els sectors socials que s’han tornat independentistes pels evidents motius econòmics. És tan legítim això com els motius culturals que esgrimíem els que ja demanàvem la independència l’any 1976. Però fins a quin punt és decent abocar a la ciutadania a reclamar la independència adduint com a argument central l’ofec a què l’Estat sotmet les finances del país, quan tu mateix has participat legislativament d’aquesta situació?
Dir ara alegrement que els problemes de justícia social, falta de treball i desmantellament de l’estat del benestar es resoldran amb la independència és enganyar el ciutadà. Ara bé, pot passar que molta gent prefereixi ser enganyat pels de casa que no pas per forasters. Ho entenc, però no ho comparteixo. Jo no vull ser enganyat per ningú.