EL MÓN DES DEL PEDRAFORCA
Fa vuitanta-cinc anys que en Lluís Estasen, pioner de l’escalada i l’alpinisme a Catalunya, va fer la primera ascensió hivernal al Pedraforca amb en Pau Badia, en Josep Maria Guilera i en Josep Puntas. Amb pantalons de vellut, americanes i sabates de sola d’espart, aquella va ser una pujada penosa, tant per la dificultat de l’escalada per la cara nord, com per la llarga marxa d’aproximació a la base de la popular muntanya dels dos pollegons i l’enforcadura.
L’any 1975, una colla de jovenets neguitosos tocats per la dèria de conèixer el país amb les xiruques als peus, la motxilla a l’esquena i el cor alegre, però també amb els llibres i la llengua al cap, van emprendre una llarga travessa de la serralada del Cadí que van culminar amb la pujada al Pedra. La fatiga acumulada per la llarga caminada i els dies de menjar malament i dormir pitjor no van malmetre el seu esperit d’aventura i descoberta. En fer el cim tots van jurar que hi tornarien aviat i que, de dalt estant, farien balanç de com havien canviat, ells i el país.
Quan s’acomplia el vuitantè aniversari d’aquella primera escalada d’en Lluís Estasen i els seus companys, dos d’aquells jovenets de 1975 van tornar a pujar al Pedraforca. Van anar amb cotxe fins al peu del refugi que porta el nom de l’històric alpinista, hi van sopar bé, hi van dormir prou confortablement i, l’endemà, calçats amb bones botes i roba adequada, però amb el cor menys alegre, van pujar al pollegó superior amb més facilitat de la que imaginaven.
Un cop a dalt van mirar el clar país que s’estenia als seus peus. Es van fer una foto i s’hi van mirar. Havien canviat, és clar, i no sempre per a bé. Però el país també havia canviat i tampoc sempre per progressar. Els cabells blanquinosos i escassos i els ulls cansats eren el senyal evident, i menys punyent, que feia més de trenta anys que havien fet la promesa de tornar al Pedraforca i no l’havien complert fins llavors.
Bé, en tot aquell temps també hi havia hagut molta gent que havia promès empènyer endavant el país i no ho havia fet. Tampoc no calia sentir-se culpable de res. En el seu cas eren coses que es diuen de jove i que després la vida escampa per mil i un viaranys inescrutables.
Es van mirar la foto un cop més, van somriure en recordar-se tres dècades abans. Algunes coses no havien canviat, per sort, com la passió pels llibres i per la llengua que havien conformat, amb el pas del temps i l’envellir dels cossos, les seves maneres de viure.
Van baixar saltant i lliscant per la tartera, com canalla, i es van regalar amb un bon dinar a Cal Marxandó de Sant Jaume de Frontanyà.