MARE, VULL SER PERIODISTA. GLUPS!

Era aquell estil directe, vibrant i carregat d’intenció de les cròniques de Diego Manrique o Ignasi Julià, el que m’atreia més d’aquelles revistes que comprava o llegia de gorra, segons. Aquella prosa intensa, propera a la realitat del lector i capaç d’explicar les coses, em feia viure concerts com si hi hagués estat. Les anades i vingudes de les estrelles del rock no eren les vides de sants dels Hermanos, eren relats de la nostra època. I jo ho devorava amb avidesa perquè tenia clar que em volia dedicar a allò. Convençut, un dia li vaig dir a la mare.

—Mare, vull ser periodista.

—Això és un ofici de bohemis.

De primer em vaig rebotar, és clar. Dos dies de morros després vaig pensar-hi. Si a casa, que només llegien La Vanguardia, tenien la imatge dels periodistes de persones de vida desendreçada i al marge de les convencions socials, si els passava un exemplar de Star o d’Ajoblanco pensarien que, a més, eren tots una colla de drogoaddictes. Com a mínim. O sigui que vaig amagar ben amagada la meva col·le de revistes i vaig decidir que, tant sí com no, jo seria periodista. També ho era l’estimat Vicent Andrés i Estellés i bé que era un dels millors poetes en llengua catalana. Tot i que allò millor no dir-ho tampoc a casa.

Vaig fer de cambrer, d’enganxador de cartells i repartidor de propaganda electoral, de professor particular, de mosso de súper, de secretari del museu de l’Associació d’Estudis Científics i Culturals, de venedor a domicili, d’auxiliar administratiu en una fàbrica de plàstics i de cantant d’una orquestra de ball, per pagar-me la matrícula del primer curs a la Universitat Autònoma. Fent de cambrer em vaig escapar un dissabte de la feina per anar al Canet Rock. Com a professor particular no valia: els nens no tenien ganes d’estudiar i jo era poc pacient. A les feines administratives em despistava de pur desinterès i era incapaç de fer una factura correcta. La propaganda electoral que enganxava un vespre la tapava el següent amb una altra, i el súper, francament, era una feina matadora.

Com m’ho vaig passar millor va ser fent de cantant de l’Orquestra Sanremo. Era l’època de les festes populars, els balls al carrer i l’èxit de la Plateria i la Salseta del Poble Sec. «Pedro Navaja» o «Hasta luego, cocodrilo» havien desbancat Camilo Sesto o Raphael als balls d’envelat. Al seu darrere una munió de bandes i grups es guanyaven la vida dignament anant amunt i avall del país amb els seus instruments, un equip de so de lloguer i una furgoneta sempre precària. Una d’aquelles orquestres era la Sanremo, que havien muntat una colla d’amics que estudiaven música. El problema era que no tenien cantant i cap d’ells no s’hi veia amb cor. Em vaig fer pregar poc; sempre m’ha agradat molt cantar. Durant un temps la «Camarera de mi amor», el «No es más que amor, frenesí», o el «Camino verde que va a la ermita» van substituir els Led Zeppelin, Doors, Janis Joplin, Soft Machine, Frank Zappa i la resta que solien habitar tothora dins la meva ment.

Vaig fer la selectivitat als antics búnquers de Geografia i Història a la Diagonal sense saber exactament de què anava l’examen, era la primera vegada que es feia, i vaig aprovar perquè havia fet un esforç les dues setmanes abans i perquè em van tocar els presocràtics a filosofia, que era del poc que em sabia. Tenia les 9.800 pessetes que valia la matrícula i, després d’una cua eterna, un personal que et tractava com si els fessis nosa, un caos burocràtic real i de perdre’m mil vegades pel laberint de l’Autònoma, per fi em vaig matricular de Periodisme.

Estava content; per fi aprendria a escriure com els periodistes de Vibraciones, Star o Ajoblanco. O millor encara: com Tom Wolfe o Hunter S. Thompson. Ho faria en català i així donaria una lliçó de modernitat a tota aquella colla de toies vuitcentistes que manegaven la cultureta (com dèiem a la cultura catalana oficial). Jo llavors no ho sabia, és clar, però creure que la universitat de finals dels setanta m’aportaria tots aquells coneixements crítics era ser d’un il·lús suprem.

Aquell era jo.