UNA NIT AMB MOUSTAKI

Entre converses de música, política o poesia havien passat ben bé quatre hores i havia caigut més d’una ampolla de whisky. La meva veu, la d’en Martí Rosselló, en Xavier Ribalta, en Paco Ibáñez i de l’amfitrió, en Paco Rodon, s’anaven apagant per l’hora i el cansament, i encara sort que la fresca que corria entre les buguenvíl·lies del jardí ens mantenia desperts. La seva, però, seguia explicant anècdotes d’una tanda de concerts que havia fet feia poc a l’Olympia tan greu i segura com el primer minut.

Fins que van sonar les tres al campanar. En aquell precís instant, alt i corpulent com era, es va aixecar tot d’una i, amb un to ben serè, ens va dir bona nit amb la mateixa melangia de qui s’acomiada del públic que omple el teatre i que l’aplaudeix amb devoció. Va perdre’s en la foscor arrossegant lleument els peus pel camí de grava. Mai més vaig tornar a parlar amb ell. A tot Vilassar de Mar, i potser al món sencer, es va fer el silenci. «Le métèque» s’allunyava pel fons del jardí. Va ser una nit única, aquella amb Georges Moustaki.

Evoco aquest episodi tot escoltant les interpretacions en català que la Marina Rossell va fer d’una colla de cançons de Moustaki. És un disc lògic. Per al cantant, nat a Alexandria, Barcelona ha estat una ciutat molt seva, els seus amics d’aquí sempre han estat família, i el públic tothora va ser-li còmplice. Al Palau de la Música encara ressonen aquelles tres darreres cançons, les últimes que va interpretar en directe abans de retirar-se definitivament dels escenaris. Moustaki era com un amic que tornava d’una llarga estada a l’estranger amb la maleta plena d’històries per explicar-nos i amb la memòria carregada de l’enyor que ajuda a viure.

I és que Georges Moustaki va ser membre del paisatge humà de Catalunya. Una part de la vida intel·lectual, política o amorosa que més d’una generació va construir amb les seves cançons com a banda sonora i el seu esperit lliure com a anhel. El seu llegat és tant d’aquest país com aquella vetllada, ja fa força anys a Vilassar de Mar, va ser meva. La seva actitud artística i vital ens interpel·lava sobre nosaltres, el que érem i el que volíem ser; era part d’una certa nostra manera de viure. I ens plaïa que fos així.

Aquella nit, quan després d’hores de xerrameca, de bromes, de poemes i de records, tot d’una es va aixecar, i clavant la seva profunda mirada ens va dir aquell senzill bona nit de final de recital, tot va restar en silenci una bona estona; un silenci que només es va trencar quan, d’algun racó ignot de la ment, em van sortir uns versos tan immortals com seus, és a dir, també meus: «Et nous ferons de chaque jour / Toute une éternité d’amour / Que nous vivrons à en mourir». Amb en Martí vam tornar com vam poder a casa. A poc a poc, pensant en tot el que havíem viscut. Era un temps d’interregne entre els controls policials per raons polítiques i per motius alcohòlics; encara sort.