MENYS QUE ZERO
«A cada racó de Barcelona hi ha un tipus que està fora de joc, perquè la realitat sempre supera la ficció i la vida s’assembla més sovint a l’horòscop del diari que a una aventi amb final feliç». Vides fugisseres de personatges anònims a la ciutat anònima; un drama quotidià de finals de segle. Així va entendre en Miquel Alzueta l’original de la novel·la que li vaig enviar a primers de 1987. En Miquel havia fundat un temps abans Columna Edicions amb altres socis. Tenien el despatx en un preciós xalet del carrer Iradier, i es van proposar sacsejar i donar un tomb de modernitat a l’edició catalana. D’una banda publicava joves nord-americans com Bret Easton Ellis, David Leavitt o Jay McInerney, que irrompien amb força en el panorama internacional, i d’una altra, joves catalans com en Màrius Serra, en Lluís Anton Baulenas, en Toni Cucarella o jo, que maldàvem per homologar la nostra cultura en l’era de la modernor emmirallant-nos, a voltes potser massa, amb el que es feia als EUA, el Regne Unit o Itàlia. Poca gent li ha reconegut a en Miquel Alzueta la feinada de descobrir autors d’aquí i d’allà i posicionar la literatura catalana jove en un moment de més aparences que realitats que algú, que segurament no havia llegit Gianni Vattimo, va anomenar postmodernitat. Amb vista editorial i sagacitat comercial i política, en Miquel Alzueta va fer diners i prestigi social. I això, en un país tan petit no es perdona, és clar. Ara, mai no el vaig veure empipat pel que es malparlava d’ell. Crec que més aviat el divertia.
A meitats dels vuitanta vivíem un moment en què tot el que sonava a català era titllat de caduc i provincià. El frustrat pacte cultural havia convertit la cultura en eina d’enfrontament polític entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. La modernitat era Barcelona, el castellà i l’estudies o dissenyes. Els que parlàvem o escrivíem en català érem poc més que uns carques inadaptats. L’Ajuntament de Barcelona s’afanyava a difondre una imatge cultural de modernitat contraposant-la sempre que podia amb la política del Departament de Cultura de la Generalitat, i esmerçant-se a mostrar-la com una cultureta localista i de poques mires. El 1987 en Ferran Mascarell va ser nomenat coordinador de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament i avui és el conseller de Cultura de la Generalitat.
Quan el llavors conseller Joaquim Ferrer va crear una comissió assessora per a la modernització de la cultura catalana, que amb els anys va donar pas al KRTU, va haver-se de sentir a dir de tot. La dita comissió va publicar un manifest elogiant el risc com a instrument de creativitat, i els propagandistes de les virtuts culturals del consistori de la capital li van dedicar una llarga col·lecció d’exabruptes i estirabots de tota mena des de la premsa amiga.
L’estiu de 2013, quan el conseller Mascarell va fulminar Vicenç Altaió de la direcció d’Arts Santa Mònica, alguns dels que el 1987 havien carregat amb duresa contra la «comissió dels moderns», com se’ls deia, van defensar amb gran vehemència Altaió, un dels membres fundadors de la comissió. «Cadascú és al lloc que li ha tocat en sort i ningú no se’n pot sortir, perquè fins i tot l’immens zoològic urbà està totalment controlat», acabava dient la contraportada de Fora de joc, la meva primera novel·la.
Tot això passava mentre l’Alzueta em citava a dinar als 4Gats, un local d’on, crec, en aquella època era accionista. Nerviós, vaig arribar una mica abans de l’hora i vaig seure a la taula preguntant-me si els tres coberts parats volien dir que vindria amb algú més de l’editorial. I no, no vaig dinar amb cap dels seus socis. Va ser Patricia Highsmith qui va seure davant meu a taula. L’Alzueta em va presentar com «un jove escriptor català». Jo em vaig quedar literalment clavat a la cadira i sense poder ni obrir la boca mentre la senyora em disseccionava amb mirada sorruda.
I al novembre va sortir el llibre, i vam fer una festa sonada.