EL MIRATGE REVOLUCIONARI PORTUGUÈS
En el principi dels temps va ser la revolució com a mite del nou imaginari que advenia. Després va ser el film d’Alain Tanner Dans la ville blanche, com a símbol de la ciutat que obria la seva ànima als éssers erràtics. Llavors vam descobrir Pessoa gràcies a les traduccions de Joaquim Sala Sanahuja per a Llibres del Mall dels Poemes d’Alberto Caeiro i dels Poemes d’Álvaro de Campos, i de les Odes de Ricardo Reis. La primavera de 1974 el país que naixia dels clavells als fusells, de «Grândola, vila morena» i del gran concert de reconciliació d’Amália Rodrigues al Coliseu poc després, era un símbol vertiginós que els nous temps arribarien aviat.
Vam devorar el Llibre del desassossec, vam viatjar a Lisboa amb quatre rals, ens vam enamorar d’una idea vaga als carrerons d’Alfama, vam llegir Sophia de Mello Breyner com vam poder i vam escriure poemes en cafès petits, on sonaven fados a la ràdio. Aquell univers fascinava perquè tot el que mostrava era sensible i plural com l’univers, i convidava a fingir que, per fi, havíem arribat a la república dels poetes, el territori de la creació sense límits, i es podria viure amb poc més que versos. Així Pessoa donava existència mental als seus heterònims, i en ells hi trobàvem allò que la nostra cultura mai no ens donaria.
Per insubmís a la vida, Pessoa commou i inquieta sempre. Han passat molts anys d’aquell imaginari construït a partir de l’anhel que «A poesia está na rua». D’aquella memòria excitant a penes en queden una pila de runes embargades per una realitat tan cruel que mai no pairem. Hem oblidat el roig dels clavells de les floristes de Praça da Figueira. Només l’aroma enyoradissa dels fados de Mísia, Mariza, Ana Moura, Camané o Carminho ens evoquen que l’únic real és l’instant que transitem. Però en el sotsobre intel·lectual i sentimental, els heterònims de Pessoa s’erigeixen encara, més enllà de tota il·lusió ja definitivament diluïda pel pas del temps, en la revelació literària de la realitat que avui ens persegueix. És la lucidesa d’un pensament tan intens com la llum que banya la ciutat en llevar-se, i que puja lenta pel riu i que, pels finestrons, es fica dins les cases i les vides.
És aquell instant del dia tan delicat que, a penes un detall, potser l’olor embriagadora de la cafetera, ens va fer decidir que sí, que volíem ser lisboetes.
Almeida Garrett (1799-1854) era un galant popular als cafès del Chiado, que tant enamorava les dones com seduïa els intel·lectuals; era el prototip d’home romàntic. Va fundar diaris, modernitzar el teatre, recopilar el romancer popular, difondre les idees liberals i, en certa manera, i perquè va ser estimat però poc entès, va viure un indòmit exili intel·lectual interior. Arran d’un viatge a Santarém per visitar un amic (a 78 quilòmetres de Lisboa), va escriure una obra mestra de la literatura portuguesa i símbol del romanticisme europeu: Viajes por mi tierra. Viatge, crònica política, autobiografia i fins i tot novel·la, el llibre és un preàmbul a la descoberta transversal del país que, un segle i quart després, va fer José Saramago a Viaje a Portugal. Només qui sap de la immensitat del seu país pot sentir-ne l’enyor. Tant Garrett, irònic i desconfiat de la gent de camp, com Saramago, obsedit per visitar totes les esglésies de Portugal, són molt més que observadors de la realitat, en testimonien la seva transcendència enllà dels temps i de la història.
Anys més tard, José Cardoso Pires va traslladar aquesta mirada evocativa a la capital. El seu Lisboa, llibre de bord descriu l’itinerari d’una educació sentimental que, amb una història sotragada, va desembocar en el retorn de la llum blanca als carrers de la ciutat gràcies al Moviment de les Forces Armades.
Tots els camins de la vida solcats en els discrets viatges d’aquests autors porten a la idea que els límits, en els territoris, en els gèneres narratius, en les idees, no existeixen més que en la ment. Maria McCarthy va escriure a Carta a Portugal que a Lisboa se sent una nostàlgia blanca, Alain Tanner li va dir la ciutat blanca, Cardoso Pires diu que Lisboa navega. On acaba la terra i comença el somni?
Saramago era de la província de Santarém. Amb Memorial del convent, L’any de la mort de Ricardo Reis, La caverna o Assaig sobre la ceguesa, va construir la idea que l’acció de la memòria transcendeix a la narrativa, i que les novel·les han de ser insubmises amb la injustícia. Fa poc he descobert el relat de joventut que mai no va publicar en vida, Claraboia, i he entès que el miratge portuguès era incomplet sense aquest relat d’idees grans en vides petites que ben bé el podria haver escrit Almeida Garrett. Potser és aquesta visió el que fa que aquella llum tan intensa de Lisboa conformi una realitat molt més enllà de la que els nostres pobres ulls abasten a veure.