ELOGI DEL PERIODISME. O NO
Dia sense tema per a la columna, i s’acosta l’hora de tancament. Llavors recordo la gent gran d’un barri que m’han dit que tenen els contenidors tan lluny de casa que els costa moltíssim anar a llençar les escombraries. N’hi ha que, impedits per l’artrosi i l’edat, no surten de casa mai. M’ho vaig a mirar, fins i tot compto els metres que hi ha entre contenidors, i escric uns mil tres-cents caràcters sobre el tema, no en tinc més. Dos dies després em truca l’alcalde agraint-me l’article. El consistori no hi havia ni pensat i aquella gent gran no tenien la necessària capacitat per fer-se sentir. Aquell dia vaig adonar-me que tots els anys de fer aquella feina prenien sentit, i no precisament per la sincera felicitació del batlle.
El periodisme és un ofici ben simple. Consisteix bàsicament a anar a un lloc, preguntar i explicar el que hi ha passat. El problema el creen els interessos que s’oposen al fet que s’expliqui realment el que ha passat. I això és així avui i ho ha estat sempre. Per tant, l’objectiu central de l’exercici del periodisme acaba essent el d’acostar-se el màxim possible a la veritat.
—Aaaaaggggghhhhh!!!!!, petit problema: la veritat és revolucionària.
—O sigui, campanyes socials i polítiques destinades a reforçar les maquinacions de la lluita de classes! Ja hi som amb la cançó de l’enfadós: el fi justifica els mitjans i així es dissol el sentit de la responsabilitat.
Aquest podia ser un esbós de diàleg entre un periodista i un representant de la patronal als anys setanta i vuitanta en un país civilitzat. Aquest país ho volia ser, i els periodistes d’aquest país, en un moment donat, tenien el sentit de la responsabilitat de contribuir a fer-ho. Però la veritat és amarga, i al final acaba fent més nosa que servei.
L’any 1979 em vaig gastar 450 pessetes en El periodista indeseable, de Günter Wallraff, un llibre, un autor i una manera de perseguir la veritat que avui podria ser canònica a les facultats de comunicació, però que lamentablement només és un vestigi del passat esmentat per algú com jo que repapieja. Però la veritat és revolucionària en el sentit que fa caure benes dels ulls i ajuda a transformar la realitat dels desfavorits. I això no ho pot negar ningú.
Molts d’aquells joves periodistes deprimits per la falta de feina i d’expectatives en tombar la dècada dels vuitanta, després d’intentar-ho tot en algun cas, com l’experiència autogestionària del Diari de Barcelona, van acabar acostant-se massa al poder, que sol ser el camí contrari al de la veritat. I s’ha arribat a un punt que entre el poder i el periodista ja no hi ha distància, el país s’ha fet més petit del que és. I sense distància es perd la perspectiva, la llibertat i el respecte. Es fan amics, es passen els mòbils, es queda a sopar, es bescanvien confidències off the record i s’emboliquen en favors mutus. Així, el camí a la veritat es converteix en un corriol feréstec i ple de paranys.
La gent s’alinea amb qui li posa el plat a taula, ja sigui des de la política o la propietat dels mitjans. La recerca de la veritat deixa de ser l’objectiu principal, el que compta és donar la versió dels fets segons li interessa a qui estic en deute, al que em paga o al que em dóna rang social. I per assolir aquesta finalitat no es dubta a mostrar veritats esbiaixades, falsejar-les del tot o alçar la veu en lloc d’argumentar. Llavors el periodisme es converteix en un mercadeig ben pagat, i buscar la veritat en tasca de necis, perquè la veritat es perd entre un bosc d’interpretacions, opinions i mitjans de comunicació fidels, que donen el color i el sentit que interessa a tots els agents que intervenen en la seva transmutació. El periodista esdevé un hooligan de la realitat, un ninot del poder i, això sí, un heroi de l’opinió publicada el nom del qual és corejat amb fervor per la massa afamada d’espectacle circense.
És clar que hi ha qui no ha abaixat la guàrdia i lluita diàriament per explicar el que passa al més a prop possible de la veritat bo i sabent que no tot s’hi val. N’hi ha que ho fan malgrat que la propietat del seu mitjà sigui pública o privada. La premsa de proximitat seriosa ha estat sovint un bon exemple de feina ben feta, a més és un model comunicatiu amb marca Catalunya.
Ara, quin espai queda per a aquests romàntics enyoradissos d’explicar ben explicades les coses que passen? La marginalitat angoixosa dels llibres, el localisme dels petits mitjans impresos, o buscar la incerta glòria entre el nociu xivarri d’Internet. Sempre hi ha qui no perd l’esperança de pensar que algun dia els grans diaris reflexionaran sobre cap a on els porta la seva excessiva connivència amb el poder, la supèrbia en l’opinió, la simplicitat infantil dels seus textos i l’erràtica i curta visió de la realitat en el conjunt dels seus continguts. Però la caiguda de les vendes i de la publicitat i el nou paradigma del digital, que està portant la transmissió d’informació cap a verals que encara no són clars, no són els millors aliats per al bon exercici del periodisme. Hi ha qui vaticina la mort de l’ofici.
He treballat majoritàriament com a freelance i col·laborador per tal d’evitar ingerències en la feina i guanyar llibertat d’acció. És una opció gens fàcil i mal pagada, però m’ha donat sempre la satisfacció de dir allò que crec que s’ha de dir. I quan no he pogut explicar-ho en un mitjà pels motius que siguin, ho he escrit en llibres com Pirineus en venda, sobre la transformació urbanística i especulativa de la serralada, o Jo he servit el tripartit, sobre les aventures i desventures polítiques del primer govern no convergent de Catalunya.
Com que va adonar-se aviat del meu esperit rebec, en Josep Maria Huertas em va convidar a fer una comunicació sobre la feina dels corresponsals al primer Congrés de la Premsa Comarcal que es va fer el maig de 1981 a la casa de colònies de Canyamars. L’octubre de 1992 em va convidar al II Congrés de Periodistes Catalans per reportar la situació dels col·laboradors a la premsa nacional. Podia haver aprofitat el mateix text només canviant-li els noms propis i les dates. En onze anys la precarietat professional i laboral dels periodistes independents no havia millorat. Avui, amb la crisi general del sector, les condicions dels col·laboradors han empitjorat fins a nivells de 1981. Sotmesos a l’arbitrarietat de l’empresa, que sol prescindir dels seus serveis d’avui per demà sense explicacions ni indemnització, treballar als mitjans de comunicació de manera lliure és una quimera poc recomanable per a aquell que vulgui guanyar-se bé la vida i fer-se un bon nom en el gremi. Ara, jo no ho canviaria per res. I no és que ho passés malament a Catalunya Ràdio o a El Observador, però hi va haver un moment en què vaig considerar que ja no hi feia res allà. A la ràdio, quan em vaig adonar que preferien fitxar personatges populars, encara que no coneguessin l’ofici, abans que promocionar la gent de la casa. Al diari, el dia que el director ens va dir als caps d’àrea que érem empresa. Sense fer escarafalls vaig marxar.
Si explicar des de l’honestedat el que veig que passa no serveix per millorar la vida, quin sentit té fer-ho? Per què ser corifeu dels poderosos? Ja n’hi ha molts que ho fan de bon grat, oi? Doncs els altres no cal que esperem l’almoina a la porta dels seus salons; fem el nostre camí. Crec que és el més digne que es pot fer avui en dia. I per molta gent que hi digui la seva en webs blogs, tuits o facebooks, la feina del periodista la sabem fer els periodistes. Abocar tones d’informació pel broc gros sense criteri, sense documentar-la, sense contextualitzar-la, sense calibrar-ne els efectes col·laterals i, en la majoria dels casos, mal ordenada, escrita i titulada, és fer un mal servei a la societat, és provocar soroll. Amagar-ne les intencions i els interessos, no argumentar-ho, o escamotejar veritats que no interessen, és pervers. Insultar o mentir de manera prevaricadora és indecent i immoral. Creure-s’ho i confondre els sentiments amb la raó ens fa més ignorants. Fer veure que la simple informació és coneixement ens fa menys lliures. El periodisme ha de lluitar contra això.
Em sap greu no poder defensar tots aquests arguments des d’alguns mitjans de comunicació que van decidir prescindir dels meus serveis per considerar-me una molèstia per als seus interessos editorials, però en aquest país tan petit i on gairebé tots ens coneixem les coses són així. I el que no penso fer ara és una llista de memorial de greuges.
Sosté l’historiador Tony Judt que la realitat té moltes cares, totes plausibles, i que hem d’aprendre a conviure amb elles des del respecte a la de cadascú. La veritat pot admetre matisos interpretatius, però és una de sola, sense cares.