ADÉU A LA INNOCÈNCIA («I CAN’T GET NO»)

He de confessar que el divendres 11 de juny de 1976 no era a casa d’un amic, com els vaig dir als pares. Havia estat tres mesos estalviant les 900 peles que costava l’entrada, havia patit dels nervis fins a l’últim instant i encara vaig haver d’esquivar les patacades dels grisos. Em sabia greu enredar els pares, però sabia que no obtindria el seu permís si els ho demanava, i llavors jo era menor. I és que aquell gloriós 11 de juny de 1976 jo era a la Monumental, i davant dels meus ulls tenia per primera vegada les Satàniques Majestats els Rolling Stones.

Aquest país va començar a treure’s la por del franquisme de les orelles i a fer-se gran quan va sonar «Honky tonk women», i tota una generació, el futur d’un país que renaixia, representada pels onze mil que hi érem, vam cantar amb Mick Jagger.

Personalment, he de dir que vaig vessar una llàgrima per la innocència perduda quan vaig escoltar per primer cop en directe el «Satisfaction». En aquell moment, amb setze anys, vaig deixar de ser el nen dels temps grisos de silenci i derrota en què m’havien criat. Mai m’he sentit tan ric, ple, cosmopolita i capaç de tot com aquella nit. I no hi ha ocasió que no escolti un tema dels Stones, que no me’n torni a sentir.

Hi ha hagut uns quants concerts més a Barcelona de Jagger, Richards i els seus. L’any 90 van començar amb un «Start me up» que em va fer saltar de la llotja a la gespa de l’Olímpic al primer riff de guitarra de Keith Richards. El 98 van engegar amb «Satisfaction» i ho vaig viure com un homenatge a aquell primer concert de la Monumental. El 2003, amb a penes uns acords de «Brown Sugar», van fer-me arribar a l’apoteosi. Amb tretze anys, aquell va ser el primer single dels Stones que em vaig comprar a la botiga d’electrodomèstics Can Minobis, al poble.

I el 2007, de nou «Start me up» em va recordar, per si de cas ho oblidava, qui era i d’on venia.

Ara, ofegats, entrampats, decebuts, retallats, ja no som aquella generació que representava el futur del país. Ara ja no hi ha futur, i ja no som joves per sortir al carrer i fer nostre el vell crit punk de «No future». Desolat, avui he recordat aquella nit de juny de 1976 a la Monumental. He buscat un vell vinil, l’he posat molt fort, i les llàgrimes m’han tornat a ennuegar en escoltar totes aquelles cançons amb què em vaig fer gran.

Els Rolling Stones habiten en mi i en la generació que vam créixer entre el franquisme i un anhel de llibertat no sempre acomplert. Ara, aquest sentiment és de les poques coses que ajuda a viure.