PSUC. LA DOGMÀTICA VELLA GUÀRDIA
Hi havia un eslògan que em feia molta gràcia: «El mundo psuquero sería un basurero». Era la resposta provocadora a la que es considerava traïció dels comunistes catalans en acceptar el joc de la transició a canvi de la legalització i d’uns quants escons. Amb l’estratègia de l’eurocomunisme, Santiago Carrillo s’havia desempallegat un temps abans de l’estalinisme que encara pesava damunt dels comunistes d’Espanya. L’any 1968 el PCE i el PCI ja van condemnar la invasió soviètica de Praga. El secretari general dels italians, Enrico Berlinguer, va parlar a Moscou, davant cinc mil delegats, de construir un socialisme participatiu. Uns mesos després ell mateix, Carrillo i el francès Georges Marchais van presentar les línies fonamentals de la nova manera de fer política.
A més de costar-los algunes escissions, allò va encendre de nou les diferències històriques entre revolucionaris i comunistes. Els supervivents del POUM mai no van perdonar l’estalinisme del PSUC, i els seus hereus tampoc el gir socialdemòcrata adoptat a partir de la transició. El cas superlatiu d’aquesta transmutació, els anomenats bandera blanca per l’actitud que se’ls considerava de rendició, encara se’n van haver de sentir dir de més gruixudes. Molts d’ells van acabar al PSC, on l’equilibri pactat l’any 1976 entre el PSC-Congrés i l’antiga Federació Catalana del PSOE els garantia pau i serioses possibilitats de fer carrera política. Fins avui.
La curiositat em va portar un dia al magnífic local que el PSUC tenia a Premià. Bé, la curiositat es fonamentava a conèixer més de prop el sector femení de la seva militància. En aquest tema no en vaig treure l’aigua clara, però em vaig inscriure en un curs de marxisme que impartien durant dos o tres dissabtes. Era de franc.
Val a dir que m’hi vaig avorrir i ho vaig trobar tot plegat francament absurd. Crec que fins i tot el mateix Carles Marx s’hi hauria avorrit. Més que teoria marxista, el curs va consistir en una sessió destinada a fer prosèlits, cosa que no em semblava ni bé ni malament. El que em va fastiguejar més era el to de catequesi que tenia el curs. Amb llenguatge laic, un conegut pensador i catedràtic d’economia a la Universitat de Barcelona es va dedicar a adotzenar la vintena de joves que l’escoltàvem sobre el que un militant comunista havia de fer i el que no havia de fer, el que havia de pensar i el que era pecat, com s’havia de comportar, què havia de llegir, quina música havia d’escoltar i com havia de descodificar el missatge de la premsa burgesa; i deixava clar que l’única premsa que deia la veritat era el Treball, l’òrgan del partit. El curs va tenir episodis cèlebres com el dedicat a criticar, per revisionistes i alineadors, els clàssics de la novel·la negra com Dashiell Hammett o Raymond Chandler. N’havia llegit mai alguna, aquell senyor? Com que tot el prohibit ens atrau, crec que allò em va fer aficionar al gènere, tot i que en aquella època no era fàcil trobar bones i ben dotades col·leccions (La Cua de Palla va tancar l’any 1970). Vaig arribar a la conclusió que si les editorials d’aquí a penes publicaven novel·la negra era perquè devien estar plenes de psuqueros. Anys després ho vaig comprovar personalment.
Vaig fugir esperitat d’aquella mena de companyies. Força temps després, quan vaig tornar a acostar-m’hi, el PSUC era una ruïna de la qual naixia Iniciativa per Catalunya.