27 DE MAIG DE 2011

Els conductors tocaven els clàxons i escridassaven les furgonetes de la brigada mòbil dels Mossos aturades en un semàfor de la Gran Via. No eren joves esverats, ni okupes ni antisistema, era gent normal: taxistes, transportistes, conductors d’autobús o persones que anaven o tornaven de treballar. Tothom havia escoltat per la ràdio el cruel acarnissament amb què la policia havia fet fora de la plaça de Catalunya els que hi acampaven. Aquella gent aturada al semàfor potser ni s’havia acostat a la plaça durant tots aquells dies, però allò no volia dir que no estiguessin al costat dels concentrats, que la veu de les assemblees no fos també la seva veu, que no compartissin reivindicacions. A la policia catalana li hauria hagut de caure la cara de vergonya aquell dia.

Curiosament, i tot i les abundants imatges que es van enregistrar, la justícia només va processar un agent. Un any i mig després, el policia jutjat per suposades agressions al diputat de la CUP Daniel Fernández va ser absolt. Que bé que va quedar la judicatura amb el Parlament.

Però en aquell semàfor de la Gran Via la Generalitat de Catalunya va perdre legitimitat democràtica.

Aquesta va ser la meva crònica que avui subscric fins a la darrera paraula.

La paella i el mànec

Amb l’excusa de fer dissabte els Mossos han desallotjat a garrotades els concentrats a la plaça de Catalunya per donar pas a les assenyades i cultes celebracions blaugranes que, com sempre s’ha demostrat, són d’allò més civilitzat. Afavorir el hooliganisme fent fora sense miraments els qui protesten civilitzadament per temes molt preocupants demostra el tarannà democràtic del Departament d’Interior de la Generalitat i el grau de submissió del poder polític a l’econòmic.

En Felip Puig en tenia ganes. Feia dies que el conseller tenia ganes de desallotjar de forma contundent els concentrats a les places del país. Deu pensar que porten malalties tropicals. No ho va fer durant la jornada de reflexió per evitar una reedició a escala del que li va passar el 2004 al PP; però un cop passades les eleccions i amb l’habitual fatxenderia que el caracteritza, ampliada per la victòria electoral, allà on ha trobat complicitat municipal (un Hereu en retirada a Barcelona, i a Lleida un Ros cada dia més a prop de la dreta), ha actuat. La neteja ha estat una excusa, tal com s’ha vist. Tan bon punt ha pogut els ha fet fora a garrotades, sobretot per demostrar-los, i a la resta del país de passada, qui mana al carrer. Us sona això, oi?

La complicitat del Barça. El Barça ha estat l’excusa perfecta. No hi ha institució que aixequi més consens a tot Catalunya, és un desig quasi unànime que guanyi la Champions, és un referent respecte als cèlebres valors (que de tant publicitar-los s’han acabat convertint en una mena de manual d’autoajuda postmoderna) i, no ho oblidem, està en mans de l’oligarquia local. Mai el Govern de la Generalitat faria res per contrariar tots aquests elements sociològics, sobretot els clans patricis de la ciutat, és clar. El Barça, un fenomen popular, ha estat utilitzat com a boomerang per agredir els representants dels mateixos sectors populars que sempre li han rendit admiració i estima.

Les millors generacions, a garrotades. Només un poder polític que es venti de tenir una ciutadania ignorant i adotzenada pot enviar la policia a carregar durament contra un jovent que representa les generacions més ben preparades intel·lectualment i professional de la història del país. L’esforç familiar, personal, institucional i acadèmic que Catalunya ha fet durant els darrers anys per formar aquest jovent és menystingut doblement pel poder polític: primer condemnant-lo a sous i contractes de misèria, a l’atur o a l’emigració; després agredint-lo físicament perquè protesta pel país de misèria en què ens estan convertint.

Amb indignar-se’n no n’hi ha prou. La indignació ha estat sempre un sentiment dubtosament democràtic. Només l’ignorant que es creu en possessió de la raó absoluta i l’empara divina es mostra tothora indignat. La indignació no genera dubtes (i no dubtar no és intel·ligent), la vida sí perquè no és més que crisi. Cal superar l’estadi d’indignat per erigir-se en enraonadors, dubtosos, crítics i elaborar discursos nous que s’adaptin a la realitat que encara desconeixem.

Una catarsi generacional. Atribuir la revolta a una simple actitud catàrtica i quasi festiva, tal com diuen els qui no en tenen ni idea, de protestar, perquè mai no ho han fet, és un intent xaró per deslegitimar les raons per a la disconformitat. Cada generació expressa el seu malestar com sap, perquè els joves de cada època tenen motius sobrats per fer-ho. I si vosaltres no ho vàreu fer quan us tocava, és el vostre problema; potser d’això us en ressentiu. Us ho hauríeu de fer mirar.

A més, no us heu parat a pensar que si els joves d’avui hereten un món pitjor és perquè les generacions anteriors els ho deixem així de galdós? Vull dir, de qui és la culpa?

Això no és Síria. Però tot i això, que ningú no tingui la temptació de pensar que Catalunya és Síria o similar. No. Aquí hi ha una democràcia formal i un sistema parlamentari que representa el dret sobirà. El problema és que aquest procés falla en uns quants punts. Els polítics als quals atorguem la representació no ens retornen el feedback que fa que el sistema funcioni. Se sotmeten als designis dels poders financers i els seus corifeus, i ens deixen en la indefensió. Aquí falla la democràcia. El següent pas és enviar la policia (fins i tot una policia nascuda en democràcia com els Mossos) quan protestem legítimament.

Els hem regalat la paella i el mànec.