EN PAU ERA DOÑA INÉS, I EL CARRER DE TOTHOM
Quan la matinada del dissabte 20 de novembre de 1976 Doña Inés va baixar des de la cúpula del mercat del Born penjada d’una grua vaig començar a pensar que fer un país lliure i culte era possible. Instants després vaig descobrir que la protagonista femenina d’aquell particular Tenorio era en Pau Riba i vaig creure que, a més, el país que aixecaríem els joves seria creatiu, original i divers.
L’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle, un moviment assembleari d’actors, músics i tècnics ens havia convocat per Tots Sants, com ha de ser, a veure un Tenorio diferent: a més de nou don Juanes o tres Luises Mejías, hi havia la Plateria, l’Oriol Tramvia, en Micky Spuma, la Dharma, Música Urbana, la Rondalla de la Costa i en Pau Riba. Les ànsies de créixer en llibertat havien incendiat definitivament el carrer.
Aquells dies de novembre de 1976, a l’antic mercat del Born de Barcelona, hi va haver de tot, des de la reivindicació d’un espai per a ús ciutadà fins a la difusió del consum de marihuana, passant per música, festa, contactes cutanis i altres formes més o menys intenses de relacions humanes, proclames polítiques i, sobretot, un grau de llibertat sense traves com no s’havia viscut mai al centre de Barcelona.
Encara que avui pugui semblar massa simple, als joves aquell Tenorio ens va fer grans com a éssers humans. Vam decidir que ningú no ens diria què ens convenia més i vam aprendre a creure en algunes utopies noves i diferents. La matinada del dilluns 22 de novembre, la ciutat cremava al ritme de les passes trobades de milers de joves que havien decidit no anar a dormir, perquè el carrer no era de ningú més que d’ells. Allò era massa, s’escapava dels plans.
Si la transició i els seus exegetes instal·lats als aparells dels partits polítics tot just legalitzats no haguessin frenat l’empenta creativa, festera i il·lusionada d’aquella gentada, avui potser no estaríem lamentant-nos de tanta mediocritat com hem conreat al llarg de tots aquests anys, i que ens ha dut a la misèria definitiva, al carreró. L’any 1976 la gent jove d’aquest país havia sortit al carrer, com a màxima expressió de llibertat, de forma pacífica i resoludament democràtica. D’aquells dies en volien fer néixer maneres de viure riques i plenes. A cada barri i a cada poble hi havia aquesta voluntat.
Fer un Tenorio amb homes transvestits de Doña Inés ho podien permetre, encara que el públic anéssim fumats com salmons. Ara bé, construir el somni d’una alternativa cultural, social i política, no; ni llavors ni ara. I així estem, ostatges de la impostura del nostre passat recent.