VALOR MENTAL DE LA MÀQUINA
En l’època de la perplexitat juvenil em vaig afeccionar a les motos. Més enllà de la fascinació per les prestacions o la tècnica, el que em va seduir va ser el caràcter de categoria mental que representa el conductor i la màquina en harmonia amb la cinta asfàltica. Vaig construir un imaginari iniciàtic, tant racional com metafísic, fonamentat en les grans balades d’herois com Giacomo Agostini, Mike Hailwood o Jarno Saarinen, en la mitologia del gènere, encapçalada pel Tourist Trophy de l’Illa de Mann i les 24 hores de Montjuïc, i en alguns models de motocicletes que han passat a la història de l’art com la BMW R75, l’Honda CB750 o la MV Augusta V3.
Llavors va arribar la dimensió cult: Easy rider, l’accident de Bob Dylan, amb recuperació a Formentera, o la mort de Duane Allman pel terrible impacte de la seva Harley. Van ser temps de respostes no trobades on es fonamentava una rebel·lia que semblava més caòtica del que va resultar ser: Viajando con los Rolling Stones, de Robert Greenfield i Los ángeles del infierno: una extraña y terrible saga, de Hunter S. Thompson (cap en català), van acompanyar els primers revolts de Santa Fe del Montseny a bord d’una Impala 175 que corria prou, però no frenava ni demanant-li-ho.
Vaig llegir Zen i l’art del manteniment de la motocicleta, de Robert M. Pirsig, convalescent d’una caiguda. En acabar-lo, la sensació de lucidesa i de follia no m’havien abandonat gens ni mica, malgrat el to místic que l’autor confereix a l’anar en moto. Deu ser potser que el valor mental de la màquina i la seva projecció al llarg de tota una vida de casc i jaqueta de pell acosta el motociclista a una mena de divinitat pagana? És una pregunta que he mantingut sense voler respondre durant anys.
La carretera del Carmel ja no és el circuit més o menys salvatge que havia estat. Els revolts de paella hi són, però el trànsit, els turistes que van al Parc Güell i els urbans ho dificulten. Però, si se sent com a pròpia, de vegades cal recuperar la memòria literària. Es deixa que el motor pugi de voltes en buit, més que res per fer soroll. Es passa discretament per davant el mural d’en Bansky i, si hi ha pista lliure, s’enfila carretera avall cargolant amb decisió el puny del gas. En arribar al revolt gairebé no cal tocar els frens per no desequilibrar, el bicilíndric reté prou la moto. Llavors el millor és penjar el cos cap a l’interior del revolt i deixar que la màquina entri sola a la traçada i faci la resta. A la plaça Sanllehy, però, ja no hi ha vells xalets, ni revetlles, ni cap Teresa, ni el pijoaparte és un rebec. El valor mental no és una Montesa Impala, és una carabassa; és la realitat.