SETENA CONVERSA AMB EL JOFRE

—Jofre, t’has preguntat mai quina és la vida nocturna dels arbres?

—No… I tu?

—Jo tampoc… M’estimes?

—No ho sé.

—Com que no ho saps?!

—Està bé, t’estimo, però no m’agrada dir-ho… Quan estimes algú de debò és millor callar.

Silenci. Mengem gambes a la terrassa de baix per sopar. Aquests sopars de finals de setembre a la terrassa són els millors. La Maria ja dorm; demà té escola.

—He de tornar a entrevistar porters.

—Segurament.

—Són els únics que diuen la veritat.

—Com ho saps?

—Perquè m’ho va dir l’àvia.

Segon silenci. Avui el conte l’hi he explicat jo: m’ha demanat Allà on viuen els monstres, el que li llegia sempre de petita. Després l’ha volgut deixar a la xarxa.

—I ara en què penses?

—En el Max.

—Qui?

—Aquell amic meu de quan era petita, el Max. Te n’he parlat més d’una vegada, te’n recordes?

—Sí, sí…

—Ens vam construir una cabana dalt d’un desmai que hi havia al seu jardí. Una nit ens hi van deixar dormir.

—Està bé, això.

—M’agradaria tornar a dormir en aquella cabana.

—A mi també.

Tercer silenci. Com cada nit hem repassat els objectes perduts. Avui la Maria m’ha preguntat sobre la senyora de la dentadura postissa. «I com s’ho fa ara sense dents?». «No ho sé, Maria, en deu tenir unes altres». Està convençuda que són dents de senyora; jo no ho tinc tan clar. «Saps, mare, el meu objecte perdut preferit és el quadern de les catorze papallones». Després de dir això m’ha fet un petó, s’ha girat del cantó esquerre i s’ha adormit. He mirat tots aquells objectes voladors una estona i he tornat a la terrassa amb les gambes i el Jofre.

—… Saps, jo ahir a la nit em vaig quedar penjat amb una entrevista que li feien a la segona a l’ajudant de la Jane Goodall.

—I de què anava?

—Explicava que estem passant d’una societat de ximpanzés, és a dir, masclista, jerarquitzada, on la violència és un element determinant… A una societat de bonobos.

—Bonobos?!

—Sí, bonobos, els ximpanzés pigmeus; el nom científic és Pan pansicus. Diuen que el noranta-vuit per cent del seu ADN és igual que el de l’Homo sapiens.

—I què més deia la senyora aquesta?

—Ah, sí. Doncs deia això, que les nostres societats s’estan convertint en societats bonobos: horitzontals, matriarcals, igualitàries, on tot es resol per mitjà del sexe.

—Ja ens agradaria!

—Els bonobos estan més emparentats amb els homes que amb els goril·les. Caminen rectes el vint-i-cinc per cent del seu temps, és per això que tenen una aparença més humana que la del ximpanzé comú.

—Amor, comences a sonar com el meu pare a les seves classes magistrals.

—Sí, sí, tu riu. Però sabies que els bonobos són capaços de manifestar altruisme, compassió, empatia, amabilitat, paciència, sensibilitat…?

—Ostres, per què no me’n presentes algun?

—Amb el sexe ho fan tot: el bon dia, la resolució de conflictes, la reconciliació, l’intercanvi.

—M’agraden les societats bonobos. I diu que nosaltres ens hi assemblarem?

—Això diu. Són ximpanzés pigmeus que no formen relacions estables amb parelles individuals…

—Jofre, tu creus que jo sóc una dona bonobo?

—No en tinc ni idea.

—Doncs a mi em sembla que ara ho entenc tot: tu ets un bonobo i jo sóc una bonobo. Per això ens estimem.

—Podria ser.

Les sensacions que es tenen de petit no es tenen mai més de gran. M’agradaria tornar a sentir com quan era petita: amb tot el cos i sense cap dubte. Com dormir en una cabana que t’has fet amb el teu millor amic dalt d’un desmai. Com abraçar-te a un arbre. Els desmais són els meus arbres preferits, m’agrada el seu nom en anglès: arbres ploraners. Tinc tantes ganes de tornar-me a enamorar, de tornar a fer una feina que em faci vibrar. Què fem? Què estem fent? Jo també estic mancada de sinceritat. Un dia vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Mentrestant anem fent experiments, i com sempre estem de prova.

He deixat d’escoltar el Jofre i penso en aquells ximpanzés de quan era petita. M’agafaven el dit amb força i em feien sentir feliç. Potser eren bonobos, això el pare mai no m’ho va explicar. Ell feia la seva tesi i jo jugava amb els ximpanzés. M’hauria agradat portar-ne un a casa, que dormís a la meva habitació (hi havia lloc de sobres). A mi em semblava l’animal més bo de la terra: li podia fer petons tota l’estona i no es queixava mai. Aquesta és la meva història: als quatre anys em vaig enamorar d’un bonobo i m’he passat la resta de la vida buscant-lo. Podria ser això. Estimar per estimar i res més. I ara hi ha la Maria.