ENTREVISTES A PORTERS

Per què entrevisto porters? Perquè són els únics que diuen la veritat. M’ho va assegurar l’àvia abans de morir.

PRIMER PORTER

Entrevista a un senyor blanc de Namíbia que fa de porter a Barcelona.

«… Amb una dona, per exemple, o amb un patró, amb l’amo, vull dir… Sóc problemàtic, exigent, estrany de moltes maneres. Sento que he de posar la gent en guàrdia. Jo no em trobo rar, però sé que molta gent m’hi troba, ho entens? He passat molt de temps sol. Vaig tenir una xicota a Namíbia. Aquí, a la porteria, em dedico als meus estudis. Amb la majoria de gent amb qui em relaciono és enriquidor per ambdues bandes. Les persones que m’han arribat a conèixer no se n’han penedit». No parla del seu físic, i jo tampoc no li’n faig cap pregunta, com si no existís.

«El meu pare era molt creatiu i poc convencional. Un home amb una imaginació molt rica i molts interessos, no tan acadèmic com jo. Viatjava, mantenia correspondències, actuava, tocava l’orgue. També era un home depressiu. Tenia problemes greus de relació amb les dones. Amb la mare i amb les altres; amb la seva segona esposa. Envellia amb dificultat, s’estava fent vell. L’edat i la bellesa, jo no crec que vulgui dir perdre atractiu, però ell ho creia». Té un somriure de nen, sembla que acabi de néixer. També la manera com mira les persones sorprèn.

«Ric perquè conec persones boniques que són immensament avorrides. Si pogués escollir entre ser interessant o bonic, triaria interessant. M’esforço a creure que tothom és bonic, tot i que de vegades no hi estigui gaire d’acord. Jo també he tingut moltes relacions difícils, però com a mínim puc dir que n’he tingut una de bona. Molta gent no n’ha tingut ni una». Silenci.

«La malaltia, aquest seria un destí horrible si l’hagués de patir. Però he patit de depressió, a causa de les difícils circumstàncies familiars. El pare es va suïcidar, ja ho he dit això, oi? I he patit depressions com a conseqüència d’aquest fet. Divuit. La incapacitat mental és un altre dels meus temors. Aquí a la porteria, però, hi visc tranquil… Quan hi penso, en la depressió, ho veig com una qüestió de pèrdua d’enteniment; la bogeria, però jo no ho veig com bogeria, la pèrdua de comprensió. És gairebé una qüestió religiosa. Tinc trenta-sis anys, vaig començar a viure sol als setze, treballava a les fàbriques. He estat ingressat tres vegades, a hospitals psiquiàtrics. Per manca d’amor i de comprensió, i per no tenir una direcció clara a la vida. Des que sóc porter no m’ha tornat a passar… Em sentia superior a la meva família, i em feia mal la condescendència amb què em tractaven». A fora hi ha ocells, el so dels ocells.

«Mai no he pensat en termes de bogeria. La bogeria pot ser molt interessant —i no vull semblar frívol. Bevia. Hi va haver períodes de la meva vida en què estava borratxo cada nit. Van ser dies molt solitaris, alguns, i d’altres molt sociables. Vaig establir una norma per a mi mateix: no beuré mai quan estigui deprimit perquè sempre és pitjor. Aquesta sensació d’estar intoxicat i deprimit, i com la intoxicació i la depressió no funcionen juntes. Incapaç de conceptualitzar la meva situació. Incapacitat mental, però no ho anomenaria bogeria. Fins i tot els problemes més petits en aquesta situació es convertien en impossibles.

»No sóc una persona religiosa, en el sentit de resar o creure en Déu. Però es pot entendre la religió en un sentit més ampli, i els meus estudis són la meva religió. Allò que ha donat sentit a la meva vida i un objectiu. Aconseguir una educació. M’estic establint. He superat moltes de les meves ansietats. Sóc una persona establerta». Ara se senten ànecs.

«Ella era del nord del país, d’una zona rural. Quan la vaig conèixer era la primera vegada que viatjava a la capital de Namíbia. Les impressions l’havien abatuda. És una ciutat relativament petita. Érem una persona blanca vivint amb una de negra. Per a ella era desconcertant. També tenia aspiracions, però molta por de no aconseguir-les: una independència relativa de la seva família. Treballava per a la seva germana. Una situació opressiva.

»Materialment pateixo moltes restriccions si em comparo amb la mitjana de la població. Ser porter no dóna per gaire. Però ara sóc una persona estable.

»Fer-se vell i ser un desconegut, morir jove i ser famós. No sóc gaire religiós, però la religió pagana m’ha afectat molt. Ha de ser horrible morir abans de conèixer el teu potencial, però tampoc no pot ser bo viure molt de temps durant el teu ocàs. La meva àvia va morir d’una manera meravellosa. Va néixer el 1897, va ser mestra d’escola fins als seixanta i, aleshores, quan es va retirar va tornar a la universitat i va estudiar un postgrau. De lingüística. Va estudiar fins als seixanta-cinc, i després va fer classes a la universitat fins als vuitanta-tres. La convidaven a conferències per tot el món. Després va morir.

»Una bona relació requereix molta dedicació, no sorgeix necessàriament tota feta. Les relacions entre les persones sempre intensificaven la meva sensació de soledat, perquè no veia allò que he vist més tard. Molta de la gent que veiem socialitzar amb abundància, simplement busca resultats. Jo em sentia més en pau a soles que socialitzant. Sempre he estat molt disciplinat i treballador, i sempre un solitari; m’atrauen les persones que són així, amb una passió, determinades a aconseguir-la, solitàries. És gratificant i no és necessàriament traumàtic quan s’acaba.

»Tinc amics que són homosexuals. Hi va haver situacions en què se’m van insinuar, però no tinc aquestes inclinacions. Jo espantava les dones amb la meva necessitat de proximitat física. Quan demanem afecte destruïm alguna cosa. Estic segur que he demanat afecte a moltes dones que he desitjat. I ara ho puc entendre perquè també m’ha passat al revés. Crec que és per això que no he tingut una relació durant molt de temps.

»És molt difícil generalitzar. A la porteria estic bé».