5

Avui el mar està més tranquil. Ja torno a ser aquí amb el tractor i l’allisador al darrere, a punt per tornar a començar. La gent deixa sobre la platja neta milers de petjades. De dia la platja és un enorme formiguer i de nit jo sóc la persona que n’amaga els rastres. D’aquí a unes hores, quan es faci de dia i jo marxi a aparcar el tractor a la plaça del plataner, ningú no recordarà que aquesta sorra va ser trepitjada: esborro petjades i recullo objectes perduts. La gent a la platja es mostra tal qual, és el lloc públic on menys es poden amagar les misèries, tant físiques com mentals. En secret escolto tot el que el mar m’explica, d’entrada sembla que tingui un parlar repetitiu com la Maria quan em pregunta què què què què o quan canta sense parar prou prou prou prou. Però com tots els éssers vius, s’ha d’escoltar i després d’una estona d’escoltar-lo atentament descobreixes que no és sempre la mateixa onada que et parla. T’adones que el pssssss, que fa estona que entra i surt dins del teu cap, de cop i volta és un psss més curt, més breu, més concís. Què m’estàs dient, ara? Que t’has cansat? Que no vols parlar més? Ah, no, perdona, no t’havia entès. Continua, continua.

LA NIT QUE VAIG ADORMIR LA MARIA FENT DE MAR. Quan la Maria era bebè va tenir còlics, els famosos còlics dels tres mesos que no desitjo ni al meu pitjor enemic. Recordo una matinada, eren les dues, i feia una hora i mitja que plorava sense parar. El plor dels còlics no és un plor normal, és un plor amb dolor. El Jofre ja li havia fet l’avió durant més de mitja hora, i jo l’havia bressolada durant una altra mitja i li cantava cançons. La nena seguia igual: plorant a crits. Jo estava destrossada, feia més d’un mes que només feia que alletar i canviar bolquers, em sentia com una gasolinera, i el Jofre també estava cansat. I aquell plor i nosaltres impotents sense poder aturar-lo. Va arribar un moment que la Maria plorava, jo plorava i el Jofre va fer un cop de puny a la paret. Aleshores, sense saber per què, em vaig despullar, vaig despullar-la a ella, em vaig estirar i me la vaig posar al damunt de la panxa. L’acaronava i li feia el so de les onades. Es va calmar. Va ser la nit que vaig adormir la Maria fent de mar. Li hem explicat tantes vegades aquesta història. Ella sempre m’ho demana: «Mare, explica’m la nit que em vas adormir fent de mar» o «mare, avui no cal que m’expliquis un conte, avui només fem de mar». Ara ja fem de mar totes dues juntes; ella també n’ha après.

* * *

Començo amb les quadrícules per entendre tot això de la parella i de l’amor etern:

Primera quadrícula. Quadrícula dels enamoraments d’infància.

Inicio aquesta secció amb un preludi que crec que és clau per entendre millor el perfil de l’individu en estudi (és a dir, jo): quan tenia dos anys i em portaven al parc —cosa que passava gairebé cada dia i sovint dos cops al dia, matí i tarda, perquè no vaig començar a anar a escola fins a P3— es veu que abraçava i petonejava tots els nens que em trobava (la paraula nens inclou tots dos gèneres, tot i que em diuen que ja aleshores la inclinació a petonejar es decantava més cap al gènere masculí). Vaja, que petonejava tots els nens del món, del meu món. Però, oh desastre!, com a resposta de la gran majoria d’aquests nens —que no eren afectuosos com jo, ni expansius, ni amorosos, ni per què ho havien de ser?— rebia una bufetada, o el nen marxava corrents, o es posava a plorar, o qualsevol reacció que indicava que no volien ser abraçats ni petonejats per mi en aquell precís moment. Però sembla que això a mi no m’afectava gens perquè ho seguia fent igual i sempre, a més a més, amb un gran somriure.

NOTA SOBRE EL PARC (per a aquells que no tingueu fills o no sigueu amants de la natura, encara que siguin quatre arbres i un sorral):

El parc és aquell lloc dins de les grans ciutats amb una mica de verd. També és aquell lloc on les famílies amb poca imaginació porten els seus fills a pasturar quan són bebès i fins als set anys. Sí, he dit famílies amb poca imaginació perquè sóc de les mares que creu que no cal portar els fills al parc cada dia, ni dos cops per setmana, ni un cop al mes, si molt m’apureu. Els fills són esponges i aprenen de tot i a tot arreu i no cal portar-los a petits parterres totalment tancats per a ells, gàbies edulcorades perquè puguin jugar amb la sorra, fer pastetes o baixar pel tobogan mentre la mare llegeix el diari.

Tampoc no és que sigui una militant antiparcs (que també n’hi ha), de vegades amb la Maria hi anàvem, al parc, però no hi anàvem cada dia. Jo en el meu dia a dia tenia coses a fer i m’emportava la Maria a fer-les amb mi i així ella coneixia altres mons. I el que és encara més important: aprenia que jo no em passava tot el dia mirant com ella feia moneries en un espai amb arbres i sorral fet a mida. Aprenia que la mare també tenia el seu espai, les seves obligacions, les seves necessitats i les seves diversions. Així, alguns dies anàvem a les diversions de la mare (museus, concerts, amics, teatre, botigues, presentacions de llibres…) i d’altres a les de la Maria (el parc i qualsevol cantonada de qualsevol carrer del món, qualsevol aparador de qualsevol botiga de qualsevol carrer del món, qualsevol qualsevol). I alguns dies ho fèiem amb el temps de la mare (limitat i amb presses) i d’altres amb el temps de la Maria (lliure i feliç, com si tinguéssim tot el temps del món i per això ens passarem les pròximes dues hores seguint aquesta formiga que puja per aquesta paret d’aquest edifici tan brut). Així jo aprenia de la Maria, i ella aprenia de mi. Cada dia, el parc és avorrit i ningú no aprèn res i el pare o la mare hi acabem anant per obligació i acabem odiant la rutina del parc tant o més que la de la banyera. Que aquest és tot un altre tema: NO CAL BANYAR ELS BEBÈS CADA DIA DEL MÓN! No cal, de debò! Nosaltres no ho vam fer i la Maria és una nena neta i sense polls.

I tornant al món dels parcs —que no és que l’hagi abandonat mai—, a mi sí que em duien cada dia al parc. I va ser allà, al parc (aquest meravellós entorn d’ocellets, floretes i arbres), on va quedar clar el meu amor per la humanitat en general i per l’home en particular. L’escena devia ser la següent: nena tipus Shirley Temple, és a dir, nena preciosa i angelical, ulls verds, cabells llargs, rossos i rinxolats, amb vestidet meravellós i gorreta, així em veig a les fotos —nena amb gran somriure, d’aquelles que fan una mica d’enveja o ràbia—, asseguda al sorral amb la pala i la galleda, veia un nen a una distància més o menys curta i abandonava ràpidament l’activitat de construcció per passar a una activitat més humana, més amorosa, amb més sentit per a l’existència i aleshores: pam, clatellada! Però no passa res, un mal dia el pot tenir tothom, jo crec en l’amor universal i ningú no em farà canviar d’opinió. I bon vent i barca nova, o en el llenguatge de la nena: a buscar un altre nen per petonejar.

* * *

Així que d’amors d’infància, segurament molts. Que recordi, és a dir, que superessin el clatellot inicial, ho intentaré. Els tres primers van ser: el Joe, fèiem P3 i ens agafàvem de la mà. No recordo res més. Va marxar de l’escola abans de P4 i no l’he tornat a veure. Sé que m’estimava per com em mirava quan baixava el tobogan. El Javier Leonés, tres cursos més gran que jo. Si algú em burxava ell em protegia. Anàvem al mateix autocar. En aquella època de la televisió m’agradava Mazinger Z; jo volia ser Afrodita A. Això va ser tot. Després, de grans, ens saludàvem. El tercer va ser el Sergi de la platja, jugàvem junts a l’aigua i a la sorra; la seva família sempre baixava amb una tenda d’aquelles tipus iglú: a dintre un dia ens vam fer un petó; teníem set anys. A l’àlbum hi ha una foto amb ell i la seva germana, tots tres menjant gelats al passeig. Vam crear una coreografia de Flashdance. A mi ja se m’havia passat el tema de voler ser una dona robot amb els pits enormes i ara volia ser ballarina.

Després va venir el Jordi Pou, el típic amor d’estiu que en va durar quatre. Ens vam enamorar; ell més que jo. Qui s’enamora més? Es pot quantificar l’amor? Crec que sempre ho fem. Una altra cosa és que l’encertem. Jo tinc la meva quantificació d’enamorament i estima de totes les relacions que he tingut. Quan he estimat més jo, quan ha estimat més l’altre? Quan ha canviat? Perquè canvia, sempre canvia, és cíclic: el que estimava més passa a estimar menys i després torna a canviar. Tots en sabem una mica, dels canvis que experimenten els amors humans. Qui s’ha quedat més penjat quan ens hem separat? Però segurament la meva quantificació no coincidiria sempre amb la dels altres afectats. Com es mesuren les sensacions? Com es mesura l’amor? I, d’altra banda, té alguna importància? Cada vegada tinc més clar que no. Tot hauria de ser molt més fàcil perquè al final ens morim i ja està.

La frase t’estimo molt, però no estic enamorada de tu, resultat et deixo, és tan estúpida. Si ens escoltéssim una mica més no la diríem mai. Segur que algú que ha viscut molt ja no la diu. Què és l’enamorament? És tan relatiu. Quan fa temps que ets amb algú sents enamorament? No. No conec ningú que faci temps que està amb algú i segueixi enamorat. Hi ha gent que ho diu, però potser menteixen. Fer temps que s’està amb algú no és suficient per omplir la sensació de buit que experimenta el cor humà. Estimar ja és tot un altre tema; estimar és el tema. I el sexe també.

A l’hivern el Jordi Pou m’escrivia una carta cada dia, que la seva mare no deixava que m’enviés. Als tretze anys li va prohibir també que em veiés. Era el fill dels propietaris de la cadena d’hotels més important de l’Empordà. La meva primera regla em va venir amb ell a l’hotel de Port Lligat; vaig pensar que m’havia fet caca a sobre (tenia dotze anys) i que no me n’havia adonat. No ho entenia. No vaig dir res fins que vaig arribar a casa, la mare m’ho va explicar. Ells eren de Figueres, jo de Barcelona i a més a més havia començat a viatjar sola des dels onze anys; els meus pares m’enviaven a Anglaterra els estius. Segons la mare del Jordi jo era una mala influència, massa moderna. Estrany. El fill li va fer cas, però sé per un amic comú —que després se’m va declarar; no va passar res entre nosaltres, jo mai no vaig voler— que va estar molt de temps escrivint-me cada dia i amagant les cartes en un lloc secret. Ara està casat i té tres fills. Fa més de vint anys que no el veig. M’agradaria llegir aquelles cartes. L’estiu passat a Cadaqués vaig veure la seva germana, la Míriam Pou, que s’havia tornat alta i gorda. Era la germana petita i una tarda que el Jordi i jo vam estar junts a casa seva, em va llençar un ganivet des de l’altra banda del menjador; estava gelosa. Per sort tenia mala punteria. El Jordi viu amb la seva família a Figueres, a la casa familiar; segurament sí que jo era massa avançada: no m’imagino vivint amb la seva mare. Recordo perfectament les nostres tardes pescant a l’espigó, els petons sota l’aigua i els cines. Tenia els peus grans.

* * *

Brrrrrrrr, brrrrrrrr, brrrrrrrr, ara estic fent línies rectes. Faig tota la platja gran de banda a banda i quan arribo al final giro i torno a començar. Brrrrrr, brrrrrrr, brrrrrrr, la pel·lícula de David Lynch, aquell senyor, la barba, la pluja i un paisatge molt diferent. El seu era el verd, el meu és l’ocre i el blau fosc, molt fosc, quasi negre. I el so rítmic del mar, un so d’entrega, el so de la penetració, el so d’adormir una nena que té còlics, el so de capbussar-se i bussejar. I ara veig el campanar, gavines sobre la teulada de l’església, el poble, les barques de pescar que encara no han sortit. Cinc del matí, les gavines canten des del sostre de l’església com si sabessin que des d’allà és des d’on han de cantar les gavines, des del sostre de Déu. I avanço amb el motor sord com un tanc, insensible a qualsevol cant. Jo netejo la sorra de la platja, aquesta és la meva missió. I giro i veig tota la badia de l’altra banda, llums de pobles que queden lluny…

Sis i vint del matí. Surten les barques de pescar. Apago el motor. Ara són els seus motors els que canten; una darrere l’altra surten en comitiva. Les gavines ho celebren, elles també saben que quan tornin hi haurà peix. I el llum verd de l’espigó llarg, i el llum vermell de l’espigó curt, i el llum blanc del far; aquests sempre hi són, encenent-se i apagant-se mori qui mori. Un dia moriré jo i aquests tres llums continuaran el seu concert per sempre. Perquè no passa res. Mai no passa res quan mor una formiga: queden milers de formigues dins del formiguer. Les formigues viuen organitzades en colònies.

A la casa de la Vall d’Aran, la casa dels iais, també vaig tenir el meu amor d’estiu, el Max, va ser el meu company d’aventures des dels set anys fins als tretze (quan vam deixar d’anar-hi). Tenia una germana petita autista i una altra que tallava amb mi la cua de les sargantanes. Amb el Max ens agafàvem de la mà i vivíem aventures. Li vaig perdre la pista. Molts anys després vaig saber per la Neus (l’amiga de la iaia) que s’havia suïcidat. Es va fotre un tret amb l’escopeta del seu pare. Eren una família de bé, el pare és un ginecòleg de prestigi; va voler que el Maxito també fos ginecòleg i el Maxito ho va ser. A l’estiu aquell pare ens despertava a tots a trets d’escopeta, a les sis del matí, perquè matava ocells.

EL MÓN FELIÇ DELS MERAVELLOSOS NENS DE PAPÀ I MAMÀ. Es poden tenir molts diners, ser ginecòleg de prestigi, matar ocells amb escopeta i no veure que el teu fill pateix? Segurament sí, al pare del Max li ha passat i a la mare també. Tots som grans desconeguts. I a les famílies benestants això passa més sovint del que ens pensem. La família benestant és mentidera per naturalesa. A la meva classe tots érem, més o menys, fills de famílies benestants, vam passar quinze anys junts (tota l’escolarització) i semblava que tot anés perfecte. Aparentment vivíem en un món feliç, sense preocupacions. El món feliç dels meravellosos nens de papà i mamà.

Quan tenia deu anys, un matí vaig sentir soroll a l’habitació dels pares, vaig sortir del llit i vaig anar cap allà. El pare acabava de caure de la cadira i portava un tros de corda lligat al coll, l’altre tros penjava de la biga del sostre. Era diumenge al matí. Em vaig quedar immòbil, quan el pare em va veure va dir que la corda s’havia trencat. No ho vaig entendre. Va sortir de l’habitació corrents. El pare plorava assegut al sofà del menjador: feia un moviment repetitiu com de balancí, endavant i enrere, i plorava. Em vaig asseure al seu costat. La mare ha marxat. Poc després va sonar el telèfon i el pare va dir: estem bé, acabem de tornar d’esquiar i la Joana està tocant el piano. Tampoc no ho vaig entendre. On era la mare? Al cap d’una estona la mare va tornar, va veure la corda trencada penjant de la biga i li va dir al pare: «Però, què has fet?!». «És culpa teva, tu te n’havies anat…», va contestar ell. A l’escola no en sabien res; jo era una nena mimada (deien). El pare es va passar més d’un any anant per casa amb aquell tros de corda lligat al coll. La mare no va marxar més.

Feia els deures. Cada tarda feia més de tres hores de deures; l’escola m’anava bé. El meu millor amic de classe es deia Ignasi Reis i no sabia res de tot això. Jo tampoc no vaig saber, fins que fèiem primer de carrera, que mentre a mi em passaven coses, a casa seva també en passaven unes altres (que tenien a veure poc amb anar a esquiar o tocar el piano): la seva mare era alcohòlica i el pare tot un senyor advocat que se n’anava de putes i la maltractava. L’Ignasi i jo vam tenir sort i ens vam refugiar en l’estudi. Ens agradava estudiar. I jo, a més a més, vaig decidir que seria feliç. El Max, en canvi, no va decidir el mateix. Nosaltres vam tenir sort i els nostres pares també.

No vull dir que aquestes coses a les famílies que no són benestants no passin. Sé que passen, però com a mínim s’estalvien el discurs d’esquiar, tocar el piano o muntar a cavall, que fa mal i cansa. Tot i que de vegades, és clar, també distreu.

* * *

Quan penso en el Max, el recordo trist. El Max coneixia la vida secreta de les formigues. Seguíem formigues amb el dit: posàvem sucre al voltant del formiguer. Les formigues soldat apareixien en massa, cadascuna un gra de sucre, en pocs minuts el sucre havia desaparegut. El sucre de les formigues. El seu pare va voler que el Maxito fos ginecòleg; els pares de vegades volem coses estranyes per als nostres fills. Segurament si al pare del Max li haguessin explicat el que passaria, ja no hauria volgut que el Maxito fos ginecòleg, el que hauria volgut és que fos feliç; potser s’hauria venut tots els cotxes, hauria treballat menys i hauria jugat més amb les formigues i els seus fills. Qui ho sap?

Però ningú no ens pot explicar el que passarà després i nosaltres els humans ens movem en massa —i alguns en solitari— buscant el nostre gra de sucre. Com a les formigues, ens agrada el sucre, però les formigues no tenen escopetes ni ginecòlegs. Els humans no estem preparats per ajudar algú que es vol suïcidar; prou feina tenim a aguantar-nos nosaltres mateixos. Se’t suïcida algú proper i te’n fan responsable, però potser tu també et suïcidaries i estàs vivint com pots, respirant d’amagat i buscant la il·lusió a qualsevol banda. No he vist mai una formiga suïcida; la nostra espècie és limitada. Hauríem d’aprendre de les formigues, però no les mirem prou. A les escoles hi hauria d’haver una assignatura de seguir les formigues amb el dit i observar-les. Qui són les formigues? Com sobreviuen? Per a què els serveixen les antenes? Les formigues soldat protegeixen el formiguer. Tenen un cap gran del qual surten unes pinces fortes i grosses anomenades mandíbules. No deixen entrar altres espècies de formigues ni animals que les puguin atacar com, per exemple, sargantanes i abelles. Si amenaça tempesta, s’afanyen a tapar les entrades del formiguer per evitar que hi entri l’aigua.

Amb el Max també ens abraçàvem als arbres i aquests ens protegien. Jo ho continuo fent. Fins i tot quan vivia a Barcelona, de camí a la feina, sempre m’abraçava a un castanyer: ho feia de pressa, com qui no fa res, com si tingués la sabata mal posada i em recolzés a l’arbre per posar-me-la bé. Cada matí del món, aquella abraçada em donava força per aguantar el dia. Amb el Jofre ja feia anys que volíem marxar a un poble, un poble de mar o de muntanya, el que fos, però un lloc més tranquil, on els temps i les relacions fossin uns altres; i mentre no ho aconseguíem, aquell arbre, aquell castanyer d’aquella cantonada de ciment, era el meu contacte diari amb el poble, amb la natura, amb un estat superior. Estic convençuda que sobrevisc perquè abraço els arbres, tots els arbres…, entre d’altres coses.

S’està fent de dia, per avui ja he netejat prou. M’acosto als bots, apago el motor i baixo arran d’aigua. Cada matí dedico mitja hora a recollir les petxines petites que han portat les onades de la nit. Les poso dins d’un pot de vidre i quan arribo a casa el col·loco sempre a la tauleta de nit de la Maria. Així ella quan es desperta (si encara no ho ha fet) sap que la mare ha tornat i que li ha portat les petxines de la nit. És el nostre llenguatge secret.