12

El Mauricio tenia un loft al Born, m’hi vaig instal·lar. Amb aquest pas marxava de casa els pares; mai més no hi tornaria. Començava el meu viatge en solitari. Un mes després va venir a viure amb nosaltres la Tara, la guerra a Iugoslàvia havia començat. Tenia raó quan ho deia. Jo, durant el dia, anava a la universitat i al diari, treballava molt: marxava a les vuit del matí i no tornava fins a les deu del vespre (de vegades més tard). El Mao i la Tara no es queien bé; es passaven el dia tots dos sols a casa tancats (semblaven rates atrapades dins d’una gàbia), de morros. El Mao escrivia i la Tara mirava la tele. Després de dos mesos comunicant-nos en francès, un bon dia la Tara ens va sorprendre a tots parlant català i castellà perfectament (n’havia après mirant la tele). A més a més, el Vidal trucava plorant. La situació no era gaire sostenible, però jo no tenia temps per canviar res. D’aquella època m’agradaven les festes que organitzàvem al loft, venia gent molt variada: una titellaire que feia titelles en anglès per a nens de sis anys, el seu marit mestre que a més a més era inseminador de parelles lesbianes, un ballarí filòsof, un compositor de bandes sonores de pel·lícules de dibuixos animats, un fuster que col·leccionava marededéus de fusta de tot el món, una estudiant de pintura cega, una creadora de joies reciclades, un carnisser que feia escultures amb llard… En una de les festes el Mao em va presentar el Bruc, un acupuntor flautista que em va semblar interessant, escrivia poesia i només veia pel·lícules d’Ingmar Bergman.

Una tarda vaig anar a cobrir un reportatge sobre un circ que s’havia instal·lat a la plaça Catalunya. Al circ vaig conèixer un noruec amb motxilla que s’havia quedat sense diners i no tenia lloc per dormir; em va caure bé i també el vaig portar al loft. Aquella nit al llit el Mauricio em va dir que jo era com una ONG ambulant (i que això estava bé), però que ell no volia tenir les Nacions Unides instal·lades a casa: que el noruec ja podia anar buscant un lloc i la Tara també (això segon no ho va dir, però jo ho vaig interpretar). La Tara ja feia quatre mesos que estava amb nosaltres i les seves relacions no havien millorat. Vaig anar a veure l’àvia, li vaig demanar si se la podia quedar a casa seva. Així va ser com al pis d’Horta, durant un temps, a més a més de l’àvia hi havia la Tara, hi va estar sis mesos, fins que va marxar a París a estudiar direcció i administració d’empreses. Es van fer amigues.

Alguna vegada quedàvem amb el Bruc (l’acupuntor flautista i poeta) i li explicava la meva vida: el Vidal plorant, la Tara i el Mao barallant-se, jo amb molta feina… Em va donar les claus de casa seva, per si mai les necessitava. Aquella tarda vaig arribar a la universitat i li vaig dir a la meva amiga Bella que ja en tenia unes altres. Rèiem perquè durant aquell primer any de carrera (portàvem quatre mesos) ja m’havien donat tres jocs de claus. A la Bella no li passaven aquestes coses. Sempre he tingut la sensació que em passen coses que no passen a la majoria de la gent.

JO TINC UNA AMIGA QUE ES DIU BELLA. Amb la Bella ens vam conèixer el primer dia d’universitat i vam decidir que seríem amigues. No ens vam dir res. Va ser quan aquell professor va començar la classe amb la frase: «Nois i noies de Catalunya, que bonics que sou!». I després va continuar tota l’hora en alemany. Les nostres mirades es van creuar, vam somriure i ens en vam anar al bar. Es deia Bella Guitart, la seva mare era perruquera a Girona i el pare tenia un celler al Call Jueu. De la seva família era la primera que anava a la universitat.

Amb la cervesa a la mà, em va dir que es volia casar per tenir una rentadora, un rentaplats i una nevera, tot a joc. Jo li vaig dir que no creia en el matrimoni, que no em casaria mai. Amb la Bella, aparentment, no ens assemblem en res; és d’aquelles dones que sempre porten molt de maquillatge i que cada cinc anys van a la Clínica Clares a reduir-se les natges. Però ja fa vint anys que som amigues i com més la conec, millor comprenc com m’hi assemblo. I això que en un principi vaig creure estúpidament que no teníem res en comú. No sabem res. Amb ella em sento còmoda, no he de fingir i ella amb mi tampoc. Ens acceptem tal com som. Ella sempre em diu que jo tinc la qualitat de fer que totes les persones al meu voltant se sentint boniques: que sé identificar les coses bones de cadascú i fomentar-les. No ho sé. Es va casar i té rentadora, rentaplats i nevera, tot a joc, i també té dos fills. El marit és un broker consultor d’aquells, un Arturito. Fa molts diners, el marit. Però la Bella està trista.

* * *

Per Nadal vaig marxar sola al Marroc: el Vidal seguia plorant per telèfon, i a la Tara no li agradaven els meus amics, ella volia passar més temps amb mi. Jo no podia: anava de cul amb la feina i els estudis. Necessitava desconnectar. L’únic que no em pressionava era el Mao. Vaig agafar el tren: un compartiment amb lliteres, a la de dalt jo i a la de baix una parella australiana. Després de sopar, ja estirats, em van preguntar si volia fer l’amor amb ells. Els vaig dir que no. La mitja hora següent me la vaig passar escoltant com feien l’amor una parella d’australians mentre travessàvem les espanyes. Un cop a Algesires el ferri em va portar a Tànger. Em vaig instal·lar a l’hotel Continental, un dels meus llocs preferits al món. A la tarda visitava la llibreria La Colone i el pis del Bowles. Abans de marxar, el Vidal m’havia entregat un paquet per obrir la nit del meu aniversari, el Bruc em va donar una cinta de música per a la Joana (hi havia una cançó d’un amic seu roquer, el Roc, que vaig posar en repeat tot el viatge en tren; Blue angel, es deia) i la Tara em va acompanyar a l’estació. El Mao m’havia dit: «Que et vagi bé, oblida’t de tots nosaltres». El Mao m’agradava perquè em deixava viure i mai no se’m feia avorrit.

A Tànger vaig celebrar el meu aniversari amb el del Paul Bowles. A la festa va venir una fotògrafa dels Rolling Stones, un matemàtic descalç i molta gent que jo no coneixia. Aquella nit, a la meva habitació del Continental, vaig obrir el regal del Vidal: una fotografia immensa amb vint números i dins de cada número una imatge meva de coses que havíem viscut junts. Feliços vint anys, t’estimaré sempre, siguis on siguis i amb qui estiguis. De vegades em pregunto com hauria estat la nostra vida si haguéssim continuat junts.

Al número quinze de la fotografia surto abraçada al Joaquim Sort, el millor amic de la mare, un veí físic a qui vaig estimar com un segon pare. Amb el Vidal el vam anar a entrevistar per al diari, com sempre ell va fer les fotos. Amb la mare es parlaven de balcó a balcó; a mi també m’agradava (quan anava a casa els pares) cridar-lo des de la finestra. El Joaquim va morir quan jo era a Berkeley, m’ho va dir la mare per telèfon. Jo vaig plorar el Joaquim en un matalàs al terra de la meva habitació (l’estimava); aleshores vivia en una comuna al campus. El Joaquim va morir de gangrena, se li va gangrenar el peu i després no va voler continuar. Hi ha una tomba al cementiri de les Corts on en lloc de flors algú hi porta sabates d’home. Cada trenta dies apareixen unes sabates noves, sempre molt elegants. Ara n’hi ha trenta-sis, organitzades en cercle al voltant del sepulcre, i al damunt uns mocassins blancs, nous de trinca, relluents com el llac quan es gela. Ningú no sap qui hi deixa les sabates. L’home mort és Joaquim Sort, físic nuclear. No tenia fills ni família… Hi havia una vegada un home que tenia peus d’atleta (una malaltia que fa que et surtin fongs als peus) i donava trossos del peu malalt a la seva mascota, una Venus atrapamosques (una planta carnívora), per menjar. La Venus a poc a poc es va anar menjant el senyor que tenia peus d’atleta. Ningú no l’ha trobat a faltar mai.

El Bowles em va donar una llista de contactes per travessar el país anant a casa dels seus amics, així vaig arribar fins a Marràqueix. Allà, al mercat, en una botiga d’espècies, em vaig fer amiga d’un home blau, era un noi jove increïblement guapo. Li vaig donar la meva adreça, la del loft. Quan vaig tornar a casa li vaig explicar al Mao i em va fúmer crits: «Ara se’ns presentarà aquí i es voldrà casar amb tu». «Però què dius, Mao? Que no, home, que no! Ja ho veuràs». No es va presentar, però sí que m’escrivia cartes d’amor i matrimoni. El Mao sempre tenia raó. Un matí em va dir que em deixava abans que el deixés jo a ell (perquè segur que el deixaria). No ho vaig entendre i em va fer mal. Vaig plorar. Ell ho tenia molt clar. Encara som amics, tot i que ens veiem poc. Fa cinc anys que s’ha convertit en un dels guionistes de moda a Hollywood, fa dos anys va guanyar un Oscar. Viu a Los Àngeles amb la seva dona i els seus quatre fills. Diu que encara m’estima. Mai no hem parlat de per què em va deixar. Jo no l’hi pregunto.

Avui a la sorra estic dibuixant el Puff, el drac màgic. Demà és l’aniversari de la Maria, fa set anys, i m’ho ha demanat. A l’habitació hi té emmarcat un dibuix en blanc i negre que li va fer la mare fa un parell d’anys i que són el Puff i ella, abraçada a la seva crinera. L’estic fent content, quan el nen petit encara se l’estimava molt. Després arribarà aquella frase tan trista: els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans. Quan la cantem amb la Maria i arribem a aquest vers, ploro perquè és veritat; la Maria no ho veu, però jo sé que ploro. Puff, el drac màgic explica molt millor que la meva quadrícula què passa amb totes les relacions de parella del món. En totes les històries sempre n’hi ha un que és el drac i un altre que és el nen: i sempre, mentre un coneix altres jocs pel món que li agraden tant, l’altre, a poc a poc, molt lentament, se’n torna al fons del mar. Sé que a la Maria li farà il·lusió. No és tan maco com el de l’àvia, però és gegant i a la platja, on es trobaven de debò el Puff i el seu nen petit.