3
DES de Nadal vivim a la caseta de la platja. Una casa de pescadors que vaig heretar del iai Pau. Durant l’embaràs vam començar a venir-hi molt: caps de setmana, vacances i ara finalment ens hi hem instal·lat. Des de la terrassa de baix es veu la platja i el mar: a la Maria i al Jofre, quan es desperten, els agrada mirar el dibuix que he fet durant la nit, a vegades també miren com netejo, ells amb pijama i jo amb la granota d’ASEO URBANO. És una casa còmoda: una sala menjador, un estudi, la cuina i un lavabo a baix i al pis de dalt tres habitacions i un bany, i a dalt una altra terrassa. Hem aconseguit el nostre somni: canviar de vida, fugir de la ciutat i de la velocitat. A la cuina hi tenim una col·lecció de cargols de mar; eren del meu besavi, el pescador. La Maria l’anomena l’avi pirata que viatjava amb Calico Jack. L’avi pirata que va tenir un fill arquitecte, el meu iai Pau. Som aquí de prova, la prova del somni. La granota que porto és de color verd fosc (com el tractor) i tant als braços com a les cames hi té unes línies fluorescents. Així em veuen.
També escric. La setmana passada, a la sorra, vaig trobar aquest quadern: les tapes són de tela vermella de vellut gastat i hi ha incrustades catorze papallones de metall. El metall està rovellat, però no gaire; qui va perdre la llibreta ho va fer fa pocs dies. És un quadern gran: vint-i-vuit centímetres per vint i mig i unes dues-centes pàgines. Les fulles són de color crema i tenen un tacte agradable; no hi ha línies, ni quadrícules, són llises. Quan la vaig obrir per primera vegada només hi havia unes frases a la segona pàgina: «L’àvia ha mort. El meu fill m’ha dit que no estigui trista perquè l’àvia està bé. Mare, no et preocupis, l’àvia està bé, està cuinant un pastís allà en aquell vaixell. El meu fill té tres anys. Mare, per què plores? De vegades estem tristos i plorem».
La llibreta de les catorze papallones comença amb les línies que hi vaig trobar que podrien ser meves, tot i que jo no tinc un fill; però aquestes línies són de debò, no menteixen, ni a un nen petit ni a ningú. No hauríem d’amagar la mort als nens. Un dia ens van dir que els reis eren els pares. Jo he començat a escriure per explicar-li el món a la meva filla, perquè quan sigui gran no senti que tothom li va explicar una gran mentida. Ara col·lecciono paraules i objectes perduts a la platja. Això em donarà ganes de viure com a mínim durant un temps, i quan la Maria sigui gran li regalaré el quadern aquest que un dia vaig escriure: el quadern per intentar explicar el món. I amb la resta d’objectes perduts què faré? No ho sé, ja sortirà alguna cosa, sempre surt alguna cosa.