8

Ahir llegia en una d’aquestes revistes de ciència que rep el Jofre que hi ha alguns animals que poden ser mascle o femella; el mateix individu pot ser tots dos gèneres. El peix donzella de cap blau (per exemple) neda en grups de femelles amb un mascle com a líder del banc de peixos, però quan el mascle mor o se’l menja un altre peix, la donzella femella més forta es converteix a poc a poc en mascle; el procés pot trigar una setmana. Quan ja s’ha convertit en mascle, els altres peixos donzella de cap blau del grup ja han oblidat com era abans. He pensat que potser m’agradaria ser un peix donzella d’aquests i ara n’estic dibuixant un: primer faig un peix donzella femella i després la convertiré en mascle. De totes maneres, ens convertim en el que ens convertim, la majoria de persones oblidem com érem abans. En això ens assemblem als peixos donzella de cap blau; només que nosaltres tenim les fotografies. Les fotografies com a mínim ens ajuden a recordar com vam ser anys enrere per fora. Passi el que passi, la gent s’acostuma a tot. O gairebé.

Quan el Jofre torni d’acompanyar la Maria anirem en bicicleta. Els dimecres a la tarda fa classe de piano a casa d’una veïna i el Jofre l’hi porta. Ens agrada anar en bicicleta: sovint hi anem tots tres o com avui nosaltres dos sols. Anirem fins a la platja de la creu, una de les nostres excursions preferides. La Maria té un padrí que és fotògraf, així ella no oblidarà mai com va ser.

Als setze anys vaig començar a estudiar cinema i un nou món (homes inclosos) es va obrir davant meu. Al col·legi de cinema ja no era la petita de la classe. És a dir, sí que ho era i en alguns casos per molta edat, però allà el que quedava bé era lligar-se jovenetes i vaig començar a veure amb sorpresa que molts homes s’interessaven per mi. El Sergi Manila, que compartia un pis al Raval amb una parella de mims, em va donar les claus de casa seva perquè hi anés quan ho necessités. Amb ell no havia de fingir que tot anava bé per casa. Amb ell no havia de fingir res: podia ser tal qual. Vaig començar a fer de clown els diumenges a la tarda al parc Güell, em pagaven quinze mil pessetes cada diumenge.

Això del Sergi Manila no li agradava gaire al Joan Terol. De fet, al Joan Terol no li agradarien gaire la majoria de coses que havien de passar a partir d’aleshores i finalment me’l vaig treure de sobre. Va passar de ser el profe idolatrat a ser un pesat ploramiques que em perseguia.

Amb el Sergi Manila mai no va passar res, alguna vegada dormíem junts abraçats, ell despullat (perquè volia que passés) i jo vestida (perquè no ho volia); ens abraçàvem i parlàvem de cinema, recitàvem poemes o no fèiem res. D’aquella època, la darrera vegada que ens vam veure va ser a l’hospital. El vaig anar a visitar, s’havia cremat fent de faquir. Li vaig perdre la pista durant molts anys. I en fa vuit, al principi d’estar amb el Jofre, ens va convidar a una estrena a l’espai de dansa on ballava amb la seva dona. Aquell dia em vaig preguntar per què mai no havia volgut que passés res; tenia un cos impressionant. Em va alegrar que ja no fes de faquir i que tot li anés bé, aparentment.

A les classes d’interpretació es va enamorar de mi el Santi, un noi amb un gran cor, però que a mi no m’agradava. Sentia tendresa per ell, però res més. Ens vam fer petons. Volia fer Shakespeare i en canvi s’ha dedicat tota la vida a fer anuncis: papers principals i secundaris. He vist envellir el Santi a la televisió. Va començar sent el protagonista d’una festa en un anunci de cervesa; el darrer que li he vist fer ha estat de pare de família en un espot de Gas Natural. Ja té els cabells canosos i arrugues. Entremig ha anunciat papers de vàter, pastes, colònia masculina i fins i tot preservatius. No l’he vist mai a cap obra de teatre ni a cap pel·lícula, només anuncis. El Santi era una bona persona, però bastant avorrit. Fa quinze anys que no en sé res, ni en tinc cap necessitat. De totes maneres, quan l’enganxo en algun anunci, somric. No crec que arribéssim a tenir ni un instant d’ànimes que es toquen, però sí que vam passar bones estones. L’última vegada que el vaig veure fent això de Gas Natural, assegut en una butaca d’una casa amb el terra de fusta i grans finestrals, me’l vaig intentar imaginar com a rei Lear, el rei Lear del Gas Natural.

* * *

Avui he trobat una capsa de Coreano, una marca d’esquers. Minhocas vivas para a pesca Coreano, qualidade superior, www.casadoganso.com, Quinta da Madeira, Padeiras, Setúbal. Una capsa rosa que idealment s’ha de conservar a vuit graus. Ja no cal, els esquers no hi són. Ja han fet la seva feina. Tots som esquers d’algú altre i quan hem pescat el que havíem de pescar deixem de funcionar com a esquers. Aleshores ens convertim en el que realment som i sovint comencen els problemes. Fa molts anys que penso que si algú m’ha d’estimar que m’estimi tal com sóc, que els esquers no serveixen per a res, o sí, només serveixen per tenir problemes després. La capsa de Coreano és rosa, potser vol dir alguna cosa, el rosa deu ser el color de l’esquer? Amb el Jofre em vaig presentar tal qual, sense esquer, més tal qual que amb ningú altre abans. Amb els anys comencem a diferenciar entre nosaltres i l’esquer. No sempre és fàcil. Costa. Aquesta nit, quan, estirades al llit de la Maria, parlarem de la nova adquisició, li explicaré tot això dels esquers i de ser qui ets, de mostrar-te tal com ets. Si ho comença a entendre de petita, tot això que s’estalviarà després. És clar que en el món que ens ha tocat viure mostrar-te tal com ets també és perillós. L’hi hauré d’explicar molt bé.

L’ENCARNA DELS PEIXOS I DELS PANS. Sovint dalt del tractor intento imaginar qui serà la primera persona que trepitjarà la platja un cop neta. Qui farà el primer camí de formiga? Si mireu, des de dalt, una platja després de ser netejada sembla la terra planxada i les primeres passes, els primers rastres humans, són talment com formigues. Amb el Jofre i la Maria fem apostes de qui serà la primera formiga del dia, gairebé sempre és l’Encarna. Una senyora que, a partir del mes de març i fins al novembre, baixa a la platja a quarts de vuit del matí amb una barra de pa i pesca peixos amb la mà. Porta una samarreta blau fosc i una bossa negra: a dintre hi té la barra de pa, unes ulleres, un tub de busseig i uns peus d’ànec. Es treu la samarreta, es posa les ulleres, el tub i els peus d’ànec i entra a l’aigua caminant d’esquena amb la baguet a la mà dreta. Aleshores es queda allà, amb l’aigua que li arriba per la cintura i amb les ulleres i el tub posats; arrenca un tros de pa que es col·loca a la mà dreta, la resta de la barra a l’esquerra, i quan el peix es menja el pa, ella tanca la mà i l’agafa. Se’l mira posant-se’l entre els ulls segurament miops amagats dins d’aquelles ulleres, li diu alguna cosa, li fa un petó als llavis —als seus llavis de peix— i després el torna a llençar a l’aigua. Repeteix aquests passos durant una hora seguida i després surt, es treu les ulleres i el tub, es treu els peus d’ànec, es torna a posar la samarreta i marxa metòdicament. Mai no se submergeix. A l’Encarna li agrada parlar amb els peixos i fer-los un petó a la boca. Això de les ulleres i el tub és per acompanyar.

Altres vegades el primer és el Josep, el senyor que ven els cocos al passeig des que sóc petita. El iai Pau sempre me’n comprava un tall. A aquest també li agrada arribar ben aviat, al voltant de les vuit. Ve amb una cadira plegable de color groc. Obre la cadira i la deixa mirant al mar i ell es posa al costat, estirat, i fa noranta flexions també mirant al mar (sempre noranta). Quan acaba es banya i després es queda assegut a la gandula fins que s’eixuga. Això és tot. Amb la Maria i el Jofre fem apostes sobre si serà el Josep o l’Encarna, de vegades és algú altre que no coneixem, sobretot a l’estiu, que sempre hi ha estrangers a qui els agrada baixar molt aviat i nedar.