DIARIS DE L’ÀVIA MORTA

Primera entrada

Són les vuit del matí aquí a la clínica d’Horta. Pere, estàs endormiscat; hem passat la nit del lloro amb el gota a gota aquest.

Espero que tot el que et fan sigui per trobar una bona millora en aquesta malaltia que t’ha atacat i t’ha deixat sense parla, sense caminar i amb pèrdua de la memòria. Són quasi les quatre de la tarda. El silenci de la migdiada ens fa sentir el gota a gota. Han vingut les nostres filles a veure’ns, adorables totes, plenes de llum i vida. Només falta la Sara. On deu ser? Què deu fer?

Quina pena! Preparatius de palmes. Demà dijous la rambla de Catalunya es despertarà engalanada per a la gran festa del diumenge de Rams.

Bona nit. S’ha acabat el dia. Avui el doctor Vendrell ha vingut a fer-te un reconeixement i també hem tingut a última hora la visita del doctor Ollé. No crec que hagin fet gran cosa. Amb aquests dies d’estada a la clínica esperaven tots més millora. En fi, demà si Déu vol parlarem amb el doctor Lluís i amb la Rita per si ja marxem cap a casa. Has estat dormint profundament. Sembla que recuperes la mala nit passada i que Déu hi faci més que nosaltres. Que tinguin també una son ben dolça totes les meves filles, les meves idolatrades nétes i els meus gendres. Santa nit tinguem tots.

Segona entrada

És un quart de deu. Fa un dia mig ennuvolat. Ja hem esmorzat. Sembla que hi ha una petita millora general. Vol parlar, però no li és possible, es veu que mentrestant té idees més clares per l’expressió de la mirada; però parla i parla mirant al sostre si jo el deixo.

Són les tres de la tarda, continua el gota a gota, que només hem interromput aquesta nit per ordre del doctor Lluís perquè pogués dormir tranquil i així ha estat.

L’ha visitat el doctor Vendrell i ens ha dit que el veu amb un envelliment de les artèries molt acusat. Que és un cas de molta paciència i que hi haurà dies millors i altres no tant, però desgraciadament les artèries no es poden canviar. Comparteix el mateix criteri el doctor Ollé, el qual s’ha preocupat perquè el veiés el doctor Gironès i també el doctor Ballester, el radiòleg que interpretarà el radioencefalograma del doctor Cacho, les anàlisis del doctor Domènech i les anàlisis que demà divendres al matí li faran aquí a les Tres Torres, més les radiografies que li van fer el dimarts també aquí a la clínica; tot plegat fa un feix de coses, totes encaminades a un mateix fi: si no a curar, sí a minvar el dolor i si és possible parar l’evolució.

És gairebé un quart de dotze, no sé si el doctor Ollé passarà a veure el Pere, ja fa estona que dorm. El gota a gota continua. Ja veurem com passarem la nit, ja que el seu son, com el de tots els malalts, no és gaire seguit, i més si comptem amb aquesta agulla. En fi, em vaig a posar el pijama i bona nit per a tots, fins demà S. D. V. (Si Déu Vol).

NOTA A AQUESTA ENTRADA DELS DIARIS DE L’ÀVIA MORTA:

Mentre l’àvia escrivia aquest dietari, l’avi Pere s’estava morint; però en canvi el to de les seves paraules continua sent plaent i educat. Em costa d’entendre. Segurament té molt a veure amb allò que explicava la Bruna en el seu text, aquesta capacitat d’idealització de la realitat. L’àvia va viure sempre pensant que estava dins d’una novel·la, o això ens volia fer creure.

El dia que vam enterrar l’àvia allà al cementiri de les Corts (em refereixo a quan la vam posar a la caixa, la mateixa caixa on trenta anys abans havien posat l’avi), quan els operaris tornaven a tancar el forat amb ciment, li vaig demanar un senyal. Una fulla de desmai va caure’m dins de la mà esquerra. Aquella senyora que durant molts anys em regalava palmes ara m’enviava una fulla de desmai des de darrere d’una paret de ciment. Ella ja volava. N’estic segura. Feia molts anys, l’àvia m’havia explicat que un dia tornant de comprar del mercat d’Horta també ella li havia demanat un senyal a l’avi, i que una fulla de desmai li havia caigut a la mà que tenia lliure.

Tercera entrada

Aquest matí es fa llarg. La idea ja és de tornar a casa, el Pere no s’aguanta d’impaciència, però no està bé; ell acaronava la idea de marxar a l’Empordà a passar la Setmana Santa. El doctor Vendrell l’hi ha negat rotundament i el doctor Ollé també. La Bruna ens ha compensat aquesta tristor portant-nos una foto d’ella amb la nena a la terrassa de Cadaqués. Una foto que és senzillament encantadora, amb un marc de suro molt original.

NOTA A AQUESTA ENTRADA DELS DIARIS DE L’ÀVIA MORTA:

La foto som la mare i jo abraçades. Jo dec tenir un any més que la Maria ara (ens assemblem tant), ric amb un somriure enorme i els ulls verds. Sóc feliç als braços de la mare. La Bruna està molt guapa i somriu, porta els ulls pintats com sempre se’ls ha maquillat ella, només una ratlla blava que els perfila per dins. M’abraça amb força. Els ulls se li intueixen tristos, l’avi encara no ha mort i ella encara no s’ha rebel·lat, però ja devia estar preparant la seva guerra. Al fons, el mar i sis barques ara ja descolorides amb el pas dels anys. Jo sí que no preparava res, era absolutament feliç i no pressentia el que havia de passar (que ens canviaria a tots per sempre). Diuen que els nens ho saben tot, però jo crec que no ho sabia. Porto un vestit verd de flors i en tot cas ho dissimulo molt bé. El marc és un bloc de suro amb unes peces també de suro que sobresurten a banda i banda i la foto està posada a pressió amb un vidre bastant gruixut al damunt.

Quarta entrada

El Pere se me’n va. Aquesta vida s’està acabant lentament. Per què, Senyor? Per què? Si encara podíem anar junts una temporada, gaudir d’un regal d’uns quants anys. Quina angoixa més tremenda! Quina tristor d’esperit! Déu meu, que endins estàs, company de la meva vida! La sensació de pèrdua és terrible. Quin buit deixarà la teva vida dins del meu esperit.

Cinquena entrada

Has aguantat fins avui. Això s’acaba, terriblement lent. Agonia sense una paraula, sense un sol moviment. Crec que no tens dolor, l’expressió de la teva cara és tranquil·la, però és desoladora. Que el teu esperit vagi entrant amb la pau divina ple de gràcia infinita i junts puguem continuar la nostra missió en aquest univers meravellós. Que els nostres esperits, acompanyats de tots els que hem estimat, es trobin amb joia i felicitat immensa! Amor, amor, amor… Etern!

El Pere ha mort.

NOTA A AQUESTA ENTRADA DELS DIARIS DE L’ÀVIA MORTA:

L’àvia venia d’una família bastant religiosa. D’esquerres, però religiosos. Ella mateixa era bastant religiosa, tot i que amb els anys va començar a dubtar. A principis dels anys noranta llegia San Manuel Bueno Mártir i s’hi sentia identificada. L’àvia havia perdut el sentit de l’existència, només l’amor per totes nosaltres, l’amor a la lectura i el record dels éssers estimats que anaven desapareixent la mantenia viva. No sé si quan va morir creia o no creia en Déu. Això és una cosa que no sabré mai o potser la sabré minuts abans de morir jo. Crec que hi ha coses que només se saben minuts abans de morir.