SEGONA TRUCADA DE LA NEUS

—Joana, no t’ho creuràs, s’ha mort l’Albert Torrent!

—Hola, Neus, oblides que l’Albert Torrent va ser com un segon pare per a mi.

—Què vols dir?

—Que aquest enterrament no cal que me l’expliquis.

—Per què?

—Perquè jo hi era.

—Ai, nena, no t’he vist, amb qui anaves?

—Amb el seu fill, amb l’Albert.

—És veritat, si és amic teu.

—Sí. I tu amb qui estaves?

—Jo?

—Sí, tu?

—Amb ningú. Des de la mort de la teva àvia vaig sola als enterraments, ja ho hauries de saber, Joana. Però, és clar, tu vius sempre en el teu món…

—Tens raó, Neus, tens raó. Va, no t’empipis, tu ara…

—Joana, et sap greu si te l’explico igualment?

—Explica-me’l, Neus, explica-me’l… Ja saps que m’agrada que m’expliquis enterraments.

—Mira, ha estat un enterrament tan emotiu, hi havia tanta gent. És clar, per això no t’he vist, tu devies estar al davant de tot amb la família. El capellà ha parlat molt bé. Hi havia molts escriptors, periodistes i també molts polítics i famosos. De tots els partits.

—En vida els molestava, però ja mort tots el volen.

—Ai, Joana, com ets!

—Què?!

—Sempre tan cafre.

—Cafre no, la realitat… Que jo aquests darrers anys seguia anant per casa dels Torrent i tots aquests polítics, escriptors i famosos no els vaig veure ni un sol dia. Ja feia molts anys que no anaven a casa dels Torrent. Des que l’Albert es va posar malalt i la Guillermina va caure en depressió. Ja no era divertit. Els Torrent ja no organitzaven festes i la gent va deixar d’anar-hi.

—Ai, nena, sempre tan negativa… Tothom té la seva vida. Però sí que l’estimaven, mira com hi eren tots avui!

—Ja, però avui han fet tard, l’Albert era a la caixa.

—Però la vídua i els fills…

—És clar, la vídua, els fills i sortir a la foto.

—El capellà ha parlat molt bé.

—Això sí que és veritat. Saps per què?

—Per què?

—Perquè es coneixien molt. Eren amics.

—Et deixo que veig que estàs empipada. Si no ara em sortiràs amb tot allò del socialisme cristià i jo què sé què… T’empipes massa, Joana, la vida és massa curta per empipar-se tant.

—Un petó, Neus.

—Un petó, nena.

Vaig conèixer els Torrent patinant sobre gel. L’Albert Torrent fill em va portar a casa seva una tarda. Era una casa a Vallvidrera plena de llibres i quadres, molts més que a casa. I sempre hi venien amics i es feien tertúlies. Allà vaig conèixer escriptors que jo tot just començava a llegir i admirava, també vaig conèixer pintors, músics, actors i polítics, i uns quants periodistes i un parell de filòsofs. Aquell vespre, el primer que vaig anar a casa seva, l’Albert Torrent pare em va convidar a sopar en un restaurant a sota de casa amb tota la família. Era generós. Quan patinava sobre gel amb aquell nen no tenia ni idea de la família que tenia. Generalment la gent amb famílies més interessants no ho diuen mai, deixen que ho descobreixis tu. Amb aquella família vaig aprendre a mirar el món d’una altra manera. Vaig descobrir que es podia viure d’altres maneres.

Aquella gent m’agradava, parlaven al voltant d’una taula i parlaven de coses interessants. A casa meva, des de tot allò de la corda, ja no menjàvem a taula junts i quan ho fèiem no parlàvem com a casa de l’Albert Torrent. L’Albert i la Guillermina Torrent es van convertir en uns segons pares per a mi, sabien el que passava a casa i em van dir que podia anar a casa seva sempre que ho necessités. El meu amic, l’Albert fill, no llegia tots aquells llibres, ell dibuixava i escoltava heavy metal. L’Albert pare em passava llibres i em portava al seu programa de ràdio. La primera vegada que hi vaig anar per parlar en antena jo tenia disset anys, era mitjanit i recordo que em va preguntar la meva opinió sobre El club dels poetes morts. Li vaig dir que em semblava un tema interessant, però tractat superficialment. I que aquell professor, el de Captain, My Captain, era un feixista. Que allò dels nens sobre la taula ho trobava exagerat. I que en canvi quan el que estudia teatre se suïcida, el professor no hi és… Vam parlar de la vida, de l’adolescència, dels estudis i de tot i de res. Vaig sortir a la una de la matinada passades i quan deslligava la moto per anar cap a casa vaig veure el cotxe del pare allà a la cantonada, m’havia estat escoltant des de dins del cotxe i em veia per la finestra. Aquesta sempre ha estat la manera d’estimar-me del pare, d’amagat. Durant molts anys m’adorava d’amagat i en directe només em deia les coses dolentes i les que havia de millorar. Ara que ja sóc gran em comença a dir alguna cosa bona. No hi estic acostumada.

Desitjava tenir uns pares com l’Albert i la Guillermina, ells no duien cordes lligades al coll ni es barallaven, ells s’estimaven, pensava jo. Després vaig descobrir que la Guillermina era depressiva, l’Albert alcohòlic, i que no es barallaven entre ells perquè ja es barallaven prou amb la vida; el final de l’Albert pare va ser molt dur. Al meu amic Albert (fill), en canvi, li agradaven molt els meus pares, eren joves i no parlaven gaire. De gran també ell em va confessar que hauria volgut tenir els meus pares en lloc dels seus. Jo ara ja vull tenir els pares que tinc, no els canviaria per res del món: encara són dos nens que es van enamorar de molt joves i em van tenir a mi amb vint anys, després es van fer mal (molt de mal), però han aguantat, són inseparables i amb la seva feina i les seves baralles han construït un imperi. Espero que els anys que els queden sàpiguen ser una mica feliços. S’han pacificat, em sembla que han optat per una adaptació no conflictiva i un sistema de coexistència en pro de l’amor i dels anys compartits. Tinc uns pares genials, formen la parella de supervivents més entranyable que conec; el problema és que ells no ho saben.