PRIMERA TRUCADA DE LA NEUS

—Sort que no vas a casaments —deixo anar d’entrada només despenjar i escoltar el seu «hola, nena».

—Què vols dir, nena? —em pregunta la Neus sorpresa.

—Que no hi crec i no podria suportar que cada trucada teva fos la narració del casament on vas anar ahir.

—Ah. I en els enterraments, hi creus?

—Tampoc. —Silenci a l’altra banda—. Però en la mort sí; per això t’escolto.

—Què vols dir?

—Res, Neus, res. Va, explica’m, qui s’ha mort?

—Ai, nena, no t’ho creuràs: el Max. Te’n recordes?

—Qui? —I tant que me’n recordo!, però li pregunto mentre agafo aire. Per primera vegada sento que una trucada de la Neus em tocarà de prop.

—Sí, nena, el Maaaax! Aquell nen que jugava amb tu a la casa de la Vall d’Aran.

—Neus, què dius?, no pot ser. El Max?!

—Ai, Joana, ja ho deia la teva iaia que vivies en un altre món… El Max, el fill del ginecòleg. Sí, home, sí; si la iaia Júlia m’havia dit que de petits us agradàveu, —de petits ens agradàvem?, mentre la deixo parlar veig la cara d’un nen de deu anys amb la pell molt fosca que m’agafa la mà—. Es veu que en els darrers temps el tenien lligat i li feien electroxocs. Estava boig —diu; dins meu em faig la traducció del llenguatge Neus: estava boig vol dir que patia esquizofrènia—. Nena, es va matar.

—Com?

—No ho sé. A l’enterrament ningú no en parlava. Han dit que va morir. Però jo sé per una veïna que es va matar. —No vull aprofundir-hi, forço un canvi de tema:

—I el coneixies molt? —li pregunto.

—Jo?

—Sí, tu!

—Doncs, no gaire. D’aquella manera. Ja saps que a la meva edat es coneix tothom i no s’acaba de conèixer ningú, però tampoc no importa. De fet, no el coneixia gens ni mica, però la teva iaia me n’havia parlat molt i sabia que de petits éreu amics; vaig llegir l’esquela al diari i vaig voler fer-los costat. Me’n vaig anar al tanatori. Ai, filla, si m’haguessis vist, els vaig abraçar tant i la mare no parava de plorar. M’hi vaig passar tota la tarda —em diu la Neus, convençuda de la seva bona obra del dia anterior. Es deia Blanca, la mare es deia Blanca (recordo), era una dona callada, sempre en segon terme, l’important era el marit, i ella tenia molt ben assumit el seu paper (en aquella família tothom semblava tenir ben assumit el seu paper, ara que hi penso); a la vida tenir assumit el paper que et toca representar sempre ajuda (o hauria d’ajudar)—. Oi que he fet bé? —em pregunta la Neus.

—I tant, Neus, has fet molt bé! —li segueixo el joc; aquesta vegada em fa massa mal per fer una altra cosa. De fet, la Neus és des de fa molts anys la meva bona obra.

—T’hauria emocionat. És la missa més maca que he vist mai.

—Doncs n’has vist unes quantes!

—I hi havia tanta gent. Més de quatre-centes persones…

—Neus, perdona, ara he de penjar. —Mai no havia tallat la Neus en la narració d’un enterrament, però la cara d’aquell nen em mira fixament i necessito mirar-lo en silenci—. Ja et trucaré.

—I van cantar…

—Neus!

—Ai, nena, sempre tan ocupada. D’acord, ja ho sé, sóc una pesada. Un petó, Joana.

—Un petó, Neus.

—I un petó per a la nena.

—De part teva.

ESPECIALITAT: TANATORI DE LES CORTS. La Neus era la millor amiga de la meva iaia. Carnissera de tota la vida, els venia la carn als iais quan aquests es van casar i se’n van anar a viure a Sarrià. Tenien la mateixa edat, totes dues s’acabaven de casar i es van caure bé. Un parell d’anys després, la Neus va quedar vídua i des d’aleshores amb la iaia Júlia es van fer inseparables. La Neus es va convertir en la típica conca (tot i que no ho era perquè en tot cas, com a mínim i que sabéssim, havia estat amb un home: el seu marit) i la iaia era la seva millor amiga. I quan el iai va morir, quaranta anys més tard, la Neus va anar a viure amb la iaia a casa dels iais. La Neus sempre va ser com una iaia més. I aquestes dues iaies (un cop totes dues vídues) van començar a anar a enterraments. Els agradava anar a enterraments. Anar a enterraments es va convertir en el millor del món. El tanatori de les Corts era la seva especialitat.

A la vida t’adones que t’has fet gran quan comences a anar a enterraments. Primer els enterraments són dels avis o dels avis dels amics. Però al cap d’un temps comencen a ser dels pares dels amics i aleshores ja t’adones que t’has fet una mica més gran. I un dia l’enterrament és dels teus pares i aquell dia penses que l’esglaó següent seràs tu. I això fa ràbia, o entre ràbia i por. I encara hi ha un dia pitjor i és quan comences a enterrar els teus amics. Aquell dia t’adones que t’has fet molt gran. I què et queda? Anar enterrant amics. Aleshores la mort es converteix en una competició i anar a l’enterrament d’un altre esdevé un triomf i una manera de confirmar que tu estàs viu; que n’has sobreviscut un altre. Una forma de petit plaer vital. O en tot cas, això és el que jo pensava que la Neus pensava dels enterraments. I segurament ho pensava perquè la meva iaia també ho havia pensat i jo mateixa pensava que quan arribés a vella (si hi arribava) també ho pensaria. I per això l’escoltava, l’escoltava perquè sentia que escoltant-la allargava una mica més aquell petit plaer de vida de la Neus. Aquesta era la meva bona obra. Tot i que, és clar, el plaer era més evident quan moria gent gran; quan qui moria era un noi jove, ja no era tan clar que el plaer fos el mateix. Quan moria algú jove, qualsevol vella s’hauria canviat pel jove per així poder-li allargar la vida. Però com que això no es pot fer, com que és impossible morir per un altre, doncs, en el fons, i molt en el fons, també era una manera de sentir-se viu.

Quan tens més de vuitanta anys i la carn et penja, i estàs cansada de tot i ja ben poques coses et sorprenen o et fan il·lusió. Quan tot allò que t’envolta et resulta molt diferent, molt estrany, molt allunyat de la teva existència. Què et queda? Quin és el teu petit plaer inconfessable, però no per inconfessable menys real? La vida, et queda la vida i pensar que mira: vella sí, xaruga també, però viva. I els enterraments es converteixen en les grans obres de teatre del món. L’única obra de teatre que hi ha de debò, tota la resta són frivolitats.

I un dia va morir la iaia Júlia, i la Neus va anar al seu enterrament. I després de la mort de la iaia, després de l’enterrament de la iaia, la Neus va dir-me a mi (i al món en general) que mai més no tornaria a anar a cap enterrament, que a partir d’aquell dia ella havia mort i es va enterrar a casa (els iais) en vida. I vaig ser jo, després de moltes converses, qui la va convèncer que no podia ser. Que si s’estimava la iaia de debò havia de continuar anant a enterraments, perquè això és el que la iaia hauria volgut, perquè anant a enterraments la iaia continuava viva en ella. I la vaig convèncer, i així ho va fer. I des d’aleshores després de cada enterrament em truca i em parla del mort del dia, de la missa del dia, de l’enterrament del dia. Jo l’escolto sempre. Aquestes converses per telèfon són el nostre homenatge a la iaia morta. Només que aquesta vegada el mort m’ha tocat massa de prop.

Els enterraments són l’última festa. Et mors i la teva darrera gran festa és la que fas des de dins la caixa i segons la quantitat de gent que hi hagi fora t’hauran estimat més o menys. O això són suposicions estúpides que fan els de fora. Jo a l’enterrament del Max no hi vaig ser i l’estimava. Què és una bona festa? La que té més gent? Els enterraments són una distracció per als que es queden, o una tocada de collons. En tot cas, formen part d’aquella etapa de xoc que vivim tots quan se’ns mor una persona estimada. La burocràcia de tot plegat ens manté actius i distrets, no ens podem enfonsar perquè hem de trucar els amics, familiars i enemics i hem d’escollir la fusta de la caixa o el tipus de pot per a les cendres. Què volem posar a l’esquela i amb quina frase volia el mort que se’l recordés. Ens agradaria que hi hagués música o alguna decoració especial? Hi ha catàlegs. De fet, hi ha fires de tot això; fires de productes funeraris: tombes amb marbres blancs, grisos i rosats, i des de fa un temps pots per a la cendra de qualsevol color i material.

Una vegada em vaig perdre pels afores de Bolonya i vaig anar a parar a una fira funerària, vaig travessar tot un pavelló ple de làpides de tota mena. Aquest és un negoci amb futur, és el típic negoci que sempre tindrà demanda. Em va fer mal rotllo: no em volia quedar tancada dins d’una fira funerària, vaig aconseguir escapar-ne. Ara m’imagino a la sala aquella tan freda del tanatori de les Corts, la sala gran on s’oficien totes les misses dels que ompliran, és a dir, aquells que tindran més de cent cinquanta persones. Imagino tota la part del darrere plena de pinyates, i la gent amb pals per trencar l’olla, en lloc d’escoltar el capellà que parla d’un mort que generalment no coneix i diu coses sense sentit o directament s’equivoca de nom, en lloc de tota aquesta farsa, es podria posar una música guapa, copes i pinyates. I si estàs trist o emprenyat li fots cops de pal a l’olla fins que es trenca i cauen nassos de pallasso, caramels, cotxets de joguina, unes ulleres del canvi de segle amb un 2000 enganxat al damunt, una girafa… I tot el sostre és ple de globus de colors i serpentines. M’imagino el que podria ser el nostre darrer moment entre els vius, una gran festa de debò, una festa infantil.

Els tanatoris són a la mort el que els happy parks a les festes infantils, l’opció més avorrida i fàcil. N’hi ha d’altres, però generalment costen més esforç i imaginació. L’opció anònima. Cada vegada utilitzem menys les cases per trobar-nos amb els amics: els dinars i els sopars els fem a restaurants, les festes dels nens als happy parks, quan són més grans anem al zoo o al cinema, i després a les discoteques o els bars; quan moren les persones estimades ens trobem al tanatori. Ens fa por que coneguin la nostra casa i com a conseqüència directa la nostra intimitat? No volem que ens descobreixin? Amaguem alguna cosa o és només mandra?

El Max ha mort. S’ha suïcidat. Podria ser jo. Ell va ser el meu amic i ara s’ha suïcidat, i jo ni ho sabia. Vivim dopats: la feina i el dia a dia se’ns mengen i pel camí perdem el nostre primer amor. Quan agafàvem formigues ens crèiem immortals. Teníem nou anys i el món eren els jardins de les nostres famílies. Després, què va passar? No en tinc ni idea. Tot el que sé és que aquell nen que em donava la mà ha mort i ho ha decidit ell. Tampoc no sabia que patia esquizofrènia; ningú no m’ho havia dit.

Per què ningú no me n’havia dit res? És clar, vaig deixar d’anar a la Vall d’Aran i li vaig perdre la pista; a ell i a molta gent. Perdem gent i sovint no la retrobem mai més i ja està. Jo no era important, vaig deixar d’existir en el seu món i en el de la seva família. Però he sabut això de l’escopeta i he pensat que potser si haguéssim fet una sortida a buscar formigues ja d’adults, si ell m’hagués tornat a explicar la vida secreta de les formigues, si ens haguéssim agafat de la mà i haguéssim caminat en silenci, potser el Max hauria recuperat el sentit de l’existència. O potser no el va tenir mai i quan érem petits simplement em seguia el joc mentre esperava el moment per agafar l’escopeta del pare. Els suïcides saben des de petits que posaran fi a les seves vides? Pots suïcidar-te si has tingut una infància feliç? Em pregunto: què va pensar just abans del tret? No ho sabré mai. Persegueixo constantment el desig inútil de ser formiga. Quan s’acaba la primavera, a algunes de les formigues més joves els surten ales i volen lluny del seu niu per poder formar una nova colònia de formigues. La formiga mascle i la femella s’aparellen i perden les ales. El mascle mor poca estona després i la femella es converteix en la reina del nou formiguer.