DIARIS DE L’ÀVIA MORTA

Des de la finestra. Aquest matí observava un balcó de davant del meu, on s’ajuntaven tres generacions: fill, mare i àvia. La mare estenia roba mentre l’àvia aguantava a coll aquell petit.

Un pessimisme profund s’ha apoderat de mi. Aquell balcó reduït m’ha provocat una mena d’enfonsament interior: al fons, un habitatge fosc, amb el mínim espai, compartiments especulats, només per moure’s el que és just i necessari per al dia a dia, monòton, absurd, on les hores comencen i acaben al compàs del pèndol d’un rellotge. Desitjos de cridar, desitjos de protesta, desitjos de no existir, són els que em produïa aquesta imatge.

I jo què sé? Potser aquesta dona jove, amb melena llarga i rossa, encara lluint el seu camisó de nit, i el seu fill mig vestit són feliços. Qui sap si mentre estenia la roba, amb el seu pensament encara abraçat per una nit d’amor, sentia una felicitat immensa, ganes de riure, d’estimar, de somniar. Potser en aquells moments allà només hi havia el seu cos, però no els seus desitjos bojos carregats de mil fantasies dins d’aquest món interior que cadascú tenim: únic, lliure, incògnit, on ningú altre no pot entrar.

I em pregunto: per què tot això? Ja sé que milers d’éssers superiors al llarg dels segles s’han fet aquesta mateixa pregunta, però no aconsegueixo trobar una lògica per cap banda. És terriblement difícil aconseguir la felicitat davant d’un misteri així. Aquesta bola màgica que domina tot el nostre ésser des que naixem fins que morim, per a què?

NOTA A AQUESTA ENTRADA DELS DIARIS DE L’ÀVIA MORTA:

L’àvia va morir fa uns mesos i em va deixar els seus escrits. Aquells textos que tota la vida li havia vist fer, de vegades a mà, d’altres a màquina, amb l’olivetti gris que tenia a la sala dels rellotges del seu pis d’Horta. Jo sempre li demanava: «Me’ls regalaràs algun dia?». I el dia va arribar. I ara sóc aquí, en aquesta caseta de platja on ens hem instal·lat, destriant-ne alguns per a la meva llibreta. És la primera vegada que puc obrir la caixa dels seus diaris, fins avui no podia, plorava. Bufa vent de mar, el gener en aquesta casa pot ser molt dur i a mi ja fa un mes que m’està sortint tota la tristesa continguda.

Ahir li vaig dir al Jofre que res no tenia sentit i que el millor ja ens havia passat. Imagino que és normal. Al pis de dalt la Maria escolta Leonard Cohen. Fa quatre estius, quan només tenia dos anys, ens va sorprendre posant en repeat constant el DVD d’I’m your man. Des d’aleshores n’és fan. Sona Everybody knows, la meva preferida, la seva és First we take Manhattan. Llegir les paraules de l’àvia és una forma estranya de voyeurisme. «Everybody knows the good guys lost. Everybody knows the fight was fixed: the poor stay poor, the rich get rich. That’s how it goes. Everybody knows». Avui sento que ja puc. Les llegeixo, però ja no recordo ben bé com sonava la seva veu.