10

I als disset anys vaig conèixer el Nil, el meu primer nòvio (reconegut com a tal públicament) i amb qui vaig perdre la virginitat amb crits, sang i una sopa de pa (recepta de la seva iaia) a Formentera. El príncep blau. Ell tenia dinou anys i fèiem periodisme junts. Jo també estudiava filosofia. De fet, jo estudiava, ell estava tot el dia amb el seu grup de rock. Començaven a fer de teloners de gent important. Va arribar a tercer de carrera copiant dels meus exàmens. Era un gran seductor, també un gran cabró. Me’n vaig enamorar. No sóc gens llesta, hi ha un desequilibri preocupant dins de la meva ment. Tot i ser molt bona estudiant, dotada per al saber abstracte en general, sóc gairebé idiota en el tracte amb els altres. Em crec tot el que em diuen: sobretot sempre em crec que m’estimen quan em diuen que m’estimen.

El Nil em deia que m’estimava. Em deixava missatges llarguíssims al contestador. De fet, era molt més agradable al contestador que en persona. Guardo una cinta d’aquelles de noranta minuts que són només els seus missatges durant l’any que vam estar junts. Estava tan bo, era tan alt i fort, em feia riure, i cantava tan de puta mare. La vida al seu costat em semblava una aventura. Em sentia viva. La primera vegada que ens vam enrotllar va ser dins d’una cabina telefònica a Balmes amb París. Però també era un egocèntric que anava a la seva i em putejava. No m’ajudava mai i no hi era mai quan el necessitava. El que sí que hi era sempre era el Vidal, el seu millor amic. El Vidal va ser la primera persona que em va dir que el Nil no em convenia, que jo estava canviant, que m’estava tornant trista i silenciosa. És cert, jo vaig deixar de parlar perquè el Nil s’emprenyava amb mi quan sabia alguna cosa que ell no sabia (i això passava sovint). I el Vidal m’ho va dir.

Una nit vaig plorar, el Vidal em va abraçar i em va dir que m’estimava. L’endemà vaig parlar amb el Nil, quan va saber que m’havia enrotllat amb el seu millor amic es va posar furiós i em va estimar de cop. Aleshores vaig tornar a ser la dona de la seva vida i va decidir que havíem de marxar de viatge junts. Jo seguia enamorada com el primer dia i vaig dir que sí. Vam anar a Formentera, allà ens passàvem el dia a l’aigua o jugant a pales o en bicicleta per l’illa. I una nit vam fer l’amor per primera vegada. Em va fer mal. Aquella nit vam menjar per sopar la sopa de pa de la iaia del Nil. Era boníssima.

L’endemà ens vam barallar a crits i ens vam tirar cadires per sobre. Després vam tornar a fer l’amor. Em sentia tan enamorada, però no era feliç. Gens ni mica: estimar algú que no t’estima (o que no sap estimar), però que va fent i no et diu res, no és bo; desequilibra. El que estima fa un esforç extraordinari per compensar la mancança d’amor no comunicada de l’altre i en aquest esforç inconscient es cansa i s’entristeix. L’amor com a eix i sentit de tot està molt present en la vida de les dones. Per als homes l’amor és un episodi de la vida i per a les dones és la història. I això és dolent?, em pregunto de vegades. Els sentiments no són allò més humà dels humans? És dolent creure que l’amor és l’única cosa que dóna sentit a la vida? Jo ho crec. La mare sempre diu que l’amor és la gran trampa en la vida de les dones. A la seva, ho va ser? I a la meva? I a la de qualsevol dona? A mi m’agrada l’amor. Penso que estimar és l’única cosa que té sentit de tot el que fem aquí. I mira que fem coses que no tenen cap sentit, però estimar ens salva de tot.

De tornada a Barcelona tot seguia igual, i el Vidal continuava sent el meu amic confessor. Una tarda vaig quedar amb el Nil i li vaig dir que ho deixàvem, abans de marxar li vaig entregar una carta que li havia escrit. Era llarga i tenia dibuixos. Aquell dia jo portava un préssec madur a la butxaca esquerra dels pantalons i mentre tallava amb el Nil acaronava amb la mà esquerra el préssec madur. Em va anar bé.

Fa uns mesos vam dinar plegats, amb el Nil, ell i jo sols. Feia anys que no dinàvem sols. És un cantant de rock famós, divorciat i amb quatre fills. Li costava seguir el fil de la conversa. Diuen que pren massa drogues. Jo l’he trobat canviat. Millor. L’he vist més madur. Està fent teràpia i descobrint per què no pot estar en parella, per què odia totes les dones que es converteixen en la seva parella. Li ve de la mare, de la seva relació amb la mare, em va dir. Generalment tot ens ve dels pares, vaig pensar jo. Sento tendresa per ell.

La setmana després de separar-nos vaig dedicar-me al bricolatge. Sentia dolor a dins, molt de dolor, una pressió al pit, no podia fer res mental. Escoltava Bob Dylan (al Nil li agradava). Vaig construir una biblioteca i una taula; encara les tinc. Em va anar bé. Dues setmanes després ja sortíem amb el Vidal.