18

De petita em passava el dia perseguint formigues amb el dit. No les matava, només les seguia. M’agradaven les formigues. Tenia un amic a la casa de la Vall d’Aran, el Max, perseguíem formigues junts. Per a què serveixen les antenes de les formigues? Per situar-se i també per sentir. La formiga sent i l’antena la situa en relació amb els altres; amb les antenes toca. Amb el Max tancàvem els ulls i ens tocàvem. El nostre cor bategava com el d’una formiga. Tenen cor les formigues? Per al Max i per a mi sí. El cor de la formiga era el nostre cor.

Ens vam estimar, segurament va ser el meu primer gran amor: l’amor de la formiga. I mai no ens ho vam dir. Mai no vam fer això que es fa quan s’és gran i t’enamores: al Max mai no li vaig dir t’estimo. Mai no li vaig dir estic enamorada de tu. Però igual que la formiga, i per aquest mateix motiu, mai no vaig haver de dir-li: ja no estic enamorada de tu; t’he deixat d’estimar. La formiga mai no deixa d’estimar. La formiga hi és, camina al costat de les altres formigues, durant un temps escull una formiga qualsevol i caminen juntes sense dir-se que s’estimen. I un dia ja no hi són, i no s’han dit res. L’amor de la formiga existeix sense ser dit. Amb el Max perseguíem formigues amb el dit. Ho vam fer durant uns quants estius i després ja no ho vam fer més. El cor de la formiga estima eternament. M’agraden els amors que no es diuen. A l’edat adulta costa molt no dir-ho, però si s’aconsegueix són els més bonics. I duren per sempre. La formiga té cor i antenes, però no parla. Cada vegada que dues formigues es creuen, es toquen amb les antenes per tal de reconèixer-se. Les formigues són insectes, ho sabem perquè tenen sis potes i el seu cos té tres parts: el cap, el tòrax i l’abdomen. Poden fer el formiguer en llocs diferents; la majoria estan sota terra, però també n’hi ha a l’escorça dels arbres i fins i tot sota les rajoles de casa.

Amb el Max també ens abraçàvem als arbres.