15

Vaig marxar uns dies a Bristol a casa del Roc. Havia d’escriure un treball sobre la Toni Morrison i vaig pensar que allà em concentraria, i a més a més el Roc no era cap perill perquè era un dels millors amics del Bruc (i oficialment jo encara estava amb el Bruc).

Amb el Roc fèiem el te amb l’àvia de la Jane, la noia que l’havia deixat. Jo no creia que li anés bé passar totes les tardes del món amb l’àvia de la dona que l’havia deixat per un altre, però ell ho volia així. Un dia em va portar a un pont que hi ha a Bristol i em va dir que des d’allà se suïcidava molta gent. Era veritat, en una de les entrades del pont hi havia un cartell on s’anunciava el nombre de persones que ja s’havien suïcidat i et demanava que anessis amb compte, que no fossis el pròxim. Em va impressionar que l’anunci del nombre de morts fos de metall, però amb una data de dues setmanes abans. Volia dir que l’Ajuntament de Bristol invertia mensualment en un cartell de metall nou amb el nombre de morts inscrit i aquella frase que suposadament havia de fer que un suïcida abandonés les seves temptacions. Una mica com els avisos que fan ara a les carreteres amb aquelles pantalles lluminoses: mantingueu la distància de seguretat, dos-cents tres morts des del mes de gener, cent vuitanta de molt greus, no sigueu els pròxims. Em pregunto si aquesta mena de comunicats milloren d’alguna manera la seguretat viària; a mi personalment només em posen nerviosa.

El Roc s’estava en una casa preciosa que li havia deixat una catedràtica amiga de la seva germana gran, una casa amb piano. A les tardes ell tocava el piano i cantava, i de nit escrivia la seva tesi doctoral. Anava tot el dia amb sabatilles de vell, gorra i un jersei estripat. Ell dormia al llit de matrimoni i jo al sofà (la primera nit va intentar que dormíssim tots dos al llit de matrimoni; li vaig dir que no). Vaig escriure un bon treball sobre Toni Morrison. De vegades li demanava que toqués Blue angel i ell la cantava acompanyant-se al piano. Van ser uns bons dies.

I es va acabar Swansea. El Tom marxava a treballar per Metges Sense Fronteres a Malawi i vam decidir que hi aniríem junts. A mi em van donar una feina perillosa: ensenyar a conduir les dones d’un poblat bantu on només hi havia una camioneta. Era un lloc molt penjat, la ciutat més pròxima quedava a vuitanta quilòmetres per camí de pista. Vaig fer una amiga, la Mbali. Ella sabia una mica d’anglès i em feia de traductora. Quan vaig arribar totes les nenes del poblat em tocaven els cabells i cridaven alguna cosa, jo no les entenia, em semblava que estaven sorpreses perquè jo era rossa. La Mbali em va explicar que allà a les dones no els creixien els cabells i que totes volien saber com m’ho feia per tenir els cabells llargs. Els vaig intentar explicar que jo no feia res, que només passava el temps i els cabells creixien. Elles reien. Les cases eren cabanes circulars amb el sostre de branques; les feien les dones, amb excrements, fang i bastons. Eren com la típica cabana que qualsevol nen dibuixa quan pensa en una casa africana. Allà les dones ho feien tot. Els homes es passaven el dia a dins dormint o bevent una cervesa casolana que feia pudor. A la nit ens reuníem tots dins d’una cabana i cantàvem. Els nens em van ensenyar la seva cançó preferida, hi havia un moment de la cançó que ells feien un clec amb la llengua que jo no sabia fer, a ells els feia molta gràcia que jo no en sabés i esperaven sempre que arribés aquest moment i escoltaven com jo no podia fer aquell clec i cridaven i reien. He oblidat la lletra d’aquella cançó; era alegre. També els sorprenien els meus ulls verds.

Després de Malawi, vaig tornar a Barcelona a estudiar un màster en gestió d’empreses culturals i solidàries i ell se’n va anar a treballar a Iugoslàvia, a la guerra. Durant deu mesos em venia a veure a Barcelona amb casc blau. Tinc una foto meva, només porto el seu casc blau i sembla que hagi plorat, estic al llit i al casc es llegeix OM. Un casc blau cel (gairebé) amb les lletres TOM en negre. L’estimava. Em vaig agafar un estudi sola, no em semblava bé seguir vivint amb el Bruc. El Tom em trucava sempre que podia, però des de la guerra no és fàcil trucar. Hi havia vegades que em passava vint dies sense saber-ne res. I aleshores trucava al Bruc i parlàvem; fins que un vespre el Bruc em va demanar que no li truqués tant i sobretot que no ho fes a les dues de la matinada.

LA FAMOSA CURSA DE VAIXELLS DE VELA TELEDIRIGITS. Una nit dóna per molt. Passen tantes coses, en una nit de netejar la platja. Tot passa i tot s’acaba. Però hi ha quatre coses que no s’acaben mai: les onades, la llum verda de l’espigó llarg, la llum vermella de l’espigó curt i la llum blanca del far; elles són el cor de la badia. Les onades conversen escalonades, mantenen un diàleg constant entre elles. Primer comença una de tímida en una banda de la platja: fssss, i segueix una altra de més forta fsssssssss, i la tercera és encara més potent, i després torna a venir la suau. El que més m’agrada és que sempre s’escolten entre elles. Totes tenen el seu lloc, totes el seu solo.

Ara veig dos homes per la carretera d’aquí al costat, a l’estiu passa més gent. Sento com es barallen. «Per què ho has fet?», li crida l’un a l’altre. Aquest és el motiu de totes les baralles del món: el per què ho has fet o el per què no ho has fet. La Maria ja ha acabat l’escola i de dia sovint sortim en un bot que ens deixa un veí amic del iai Pau. Anem a la cala dels Cargols, una cala que és a uns quaranta minuts en barca d’aquí i que té una piscineta natural. A la Maria li agrada banyar-se en aquesta piscina natural, on l’aigua és més calenta. Busquem tomàquets de mar i els toquem amb el dit, ens agrada notar com el tomàquet de mar se’ns hi enganxa.

Ahir quan sortíem amb la menorquina (es diu Julius i és de color blanc amb cabina de fusta), vam veure una cursa de vaixells de vela teledirigits al port; hi havia molta gent a l’espigó petit, no sabíem què passava i aleshores vam veure totes aquelles veles blanques en miniatura. Feia molt de sol, un d’aquells dies que només et ve de gust estar dins de l’aigua i en canvi tota aquella gent era allà mirant els seus petits bots amb motor i passant calor. Quan ens allunyàvem, ja gairebé sortint de la badia, vam sentir el comentari de la Maria: «La gent és estranya». El Jofre i jo vam somriure. Els nens tenen aquesta facilitat per dir sempre les coses que pensen.

* * *

A l’estiu vaig aconseguir unes pràctiques del màster a l’Argentina: havia d’ensenyar a comercialitzar formatge de cabra en un territori molt pobre on només tenien cabres per sobreviure. A Villa María del Río Seco, al nord de la província de Córdoba, frontera amb Santiago del Estero. Quan ja feia un mes que hi era va arribar el Tom. S’havia acabat la guerra a Iugoslàvia i també la seva feina. El Tom era un superheroi, en moltes coses em feia pensar en el Superman. Recordo que al principi d’estar junts, per impressionar-me, es menjava els kiwis amb pell, l’os de les costelles i les peles de plàtan. Jo no me n’adonava. Estic segura que si hagués posat la mà dins del foc no s’hauria cremat. El que em va enamorar d’ell va ser el contrast entre aquella fortalesa física (metre noranta, musculat, amb unes cames que hauria envejat qualsevol futbolista) i la seva dolçor. I com parlava castellà. Feia l’amor amb tendresa. Va aprendre català per mi; i també va començar a llegir Irving, Carver i Salinger, ell que fins aleshores només llegia revistes sobre desenvolupament i medicina tropical.

És objectivament l’home més guapo amb qui he estat mai. Però a mi no semblava que m’importés. Totes les relacions acaben igual: tant hi fa si és l’home més guapo del món o el més lleig. La convivència converteix els extrems en grisos. En parella deixem de veure el físic de l’altre. De joves sovint ens enamorem pel físic, però amb el temps t’adones que el físic no té gens d’importància en les relacions de parella. Segons com sigui la relació, l’home més guapo es pot convertir en un lleig total, i el més lleig en una bellesa exòtica. En el dia a dia el físic gairebé desapareix, això també ho haurien d’explicar a les escoles.

M’hi vaig casar i immediatament me’n vaig allunyar. Amb ell és l’única vegada a la vida que m’he sentit culpable. Recordo una nit a casa: no vam dormir, vam plorar, jo moltíssim. Li demanava perdó, li deia que l’estimava, però que m’havia enamorat d’un altre, i li tornava a demanar perdó. Ell em va abraçar molt, em llepava les llàgrimes, i va dir: «Joana, no ploris, no és pas tot culpa teva. Jo ho hauria d’haver vist, tu ets molt jove i no ens havíem de casar així». L’endemà signàvem els papers de la separació. Havíem quedat a primera hora del matí amb aquell advocat que semblava un conill, ell estava molt més nerviós que nosaltres; el Tom i jo fèiem broma, rèiem i ens abraçàvem. Fins que l’advocat conill ens va escridassar: «No podeu estar tan contents, el motiu de la separació és desavinença de personalitats, si us veuen tan bé no us la donaran».

Ens van donar la separació i un any després el divorci. Vaig tornar a trobar-me al mateix lloc amb l’advocat conill, aquesta vegada hi vaig anar sola: em divorciava per poders, el Tom seguia a Bangla Desh i no podia venir. Em vaig divorciar d’un home, el meu marit, l’únic marit que he tingut mai, i ell no hi era. Vaig trobar a faltar les nostres bromes d’un any abans. Quan vaig sortir d’aquell lloc i em vaig acomiadar del senyor conill, tornava a ser una dona lliure; em sentia bé. Lliure de què? Havia deixat un home que m’estimava, potser l’home que m’ha estimat més al món i em sentia lliure? Seguia sent una nena perduda. Asseguda, esperant l’autobús, vaig veure passar el senyor conill que es menjava una pastanaga; no li vaig dir res. Tots som el que som.