DIARIS DE L’ÀVIA MORTA

Primera entrada

He rebut postal de la Joana. Meravellosa, com sempre. La seva mà dibuixada en el fons de la postal i escrit: «La sorra és molla, pedres de colors omplen les meves mans. Tenir-te és meravellós. Vull arribar a respectar-me com et respecto a tu».

L’home sol. Sento l’emoció d’aquest llibre dedicat a mi. Me l’ha portat el Bruc. Entre altres coses hi diu: «a l’àvia». Que bé aquests dies de recolliment tenir aquest llibre i poder-ne gaudir amb curiositat. Descobriré moltes coses del Bruc, persona per a mi d’una delicada saviesa, envoltada d’una gran timidesa.

Segona entrada

I així visc de renda, per la resta de la meva vida. Em considero afortunada perquè en el meu cap verd, en el qual no he procurat mai guardar una reserva, allò que deia sempre la meva sogra, l’àvia Tea: una poma per a la set. El seu estimat fill va tenir cura de mi. Estic segura que ho va fer per compensar els anys de patiment.

Gràcies a tu, amor meu, puc ser independent en una edat de la meva vida que és més necessari que mai ser-ho. Em miro cada dia al mirall i contemplo la imatge d’una persona que es va deteriorant implacablement, sense solució, amb la por de viure massa. No voldria de cap manera ser causa de molèsties als meus éssers estimats. Demano sempre una hora més d’enteniment que de vida.

NOTA A AQUESTES ENTRADES DELS DIARIS DE L’ÀVIA MORTA:

Acceptar la mort de l’avi li va costar. A mi em feia pànic la seva mort (la de l’àvia), i quan li deia sempre em contestava que ella no en tenia gens, de por. No li feia por morir: tots ens hem de morir i tots s’han mort abans que nosaltres. «L’única pena és pensar que us deixo, però qui sap, no sabem res». L’avi sempre em repetia: «jo t’esperaré, ja sé que tu no em voldràs», m’ho deia perquè m’havia fet patir tant, «però jo t’esperaré».

«Tu no pateixis, Joana, i pensa sempre que jo estic bé. La vida, filla meva, és una botifarra i tu te l’has de menjar tota i només deixar-ne el fil. Tot això t’ho has de prendre una mica de broma, Joana. I la mort no t’ha de fer por. Mira aquest cos meu que s’està fent vell i pensa que d’aquí cap allà no es pot passar i jo no vull passar». Ho tenia clar. Llàstima que el final no fos com ella hauria volgut.