PRIMER CONTE PER ALS CATORZE ANYS DE LA MARIA

Nota per abans de llegir el conte: aquest conte me’l va inspirar el meu iai Pau. Una tarda (d’excursió tots dos sols) em va confessar que n’estava fart, que no aguantava més la iaia Júlia. Em va sorprendre aquest comentari d’un home com ell. Jo, amb el meu pensament de disset anys, immediatament li vaig preguntar: «Per què no et separes?». I ell va exclamar, com si hagués vist un fantasma: «Com vols que em separi, Joana?! Fa quaranta-set anys que estem junts! No som res l’un sense l’altre». «Però si no l’aguantes?!». «Això serà en una altra vida, estimada, en aquesta ja he fet tard». «No ho entenc, iai, m’acabes de dir que no l’aguantes». El iai no hi va afegir res més i jo tampoc. Vam continuar caminant agafats de la mà. Aquell dia em vaig adonar que alguna cosa no funcionava en el món dels adults. Tot un senyor arquitecte, amb una situació econòmica més que bona i uns possibles vint anys de vida per endavant no es podia separar, per què? Per rutina, per dependència, per por, per costum… Vaig entendre que la dependència emocional és molt pitjor que l’econòmica. Vaig saber que les persones tenim molta por, molta més de la que aparentem. I també vaig decidir que jo no volia arribar a vella i sentir el que sentia el meu iai. Potser ell tampoc no ho volia sentir.

Vaig escriure Les instruccions de l’escorpí molts anys després. El iai no les va poder llegir perquè ja era mort. Va morir de càncer de fetge pocs anys després de la nostra conversa. Jo no el vaig veure morir, era a Swansea. Vaig anar a l’enterrament i no vaig plorar. Era el primer mort que veia: semblava de cera. La iaia Júlia el va sobreviure set anys —ella sí que era alguna cosa sense ell— i tampoc no va llegir el meu conte. La vida és molt complicada (o potser no). Sigui com sigui, el cor s’hauria d’escoltar sempre. Escric contes per sobreviure: per aguantar el dolor de la vida. No vaig plorar, ni a l’enterrament ni després. Sis anys més tard, una tarda, vaig pensar en ell i vaig plorar molt. No sé si al iai li hauria agradat aquest conte; segurament no li hauria semblat bé que parlés d’ell, o potser no se n’hauria adonat. Perquè qui sap de qui parlem, als contes? Era un bon home, el Jofre sovint me’l recorda.

Sempre he cregut que si algun dia la vida perd el sentit del tot, si algun dia penso a suïcidar-me, abans faré qualsevol cosa. Si estàs disposat a morir, a deixar de jugar, aleshores pots fer qualsevol cosa. Si estàs preparat per morir ets lliure de debò, n’estic convençuda. Però el meu iai no ho va fer; i això de vegades em fa dubtar.

LES INSTRUCCIONS DE L’ESCORPÍ

Com cada tarda d’estiu amb la iaia Pilar anem a caçar bolets. Em posa el barret de palla i em dóna el cabàs de vímet (el meu és més petit que el seu).

—Estàs preparat?

—Sí.

A la porta de casa, després de la tanca de fusta que té ulls caçadors, ens trobem el veí. La iaia parla amb el veí que mata ocells amb una escopeta, té uns bigotis llarguíssims que se li cargolen a les puntes com si fossin ensaïmades. Aquests veïns tenen dos ànecs. El seu fill petit, el Marcos, parla amb les formigues, jo agafo sargantanes i els tallo la cua. De la cua, en creix una altra sargantana. També tinc una caseta de grills, és una bola de ceràmica amb forats. La iaia diu que el Marcos és autista, a mi m’agrada perquè juga amb els animals i no parla. L’any passat, aquests veïns van portar uns vint cadells dàlmates, els cadells corrien pel nostre jardí i la iaia els regava amb la mànega. La iaia mai no pregunta res a ningú, sempre decideix per tots nosaltres i després diu que ens estima molt.

Avui la iaia parla molta estona amb el veí del bigoti. Jo ja m’he cansat d’agafar sargantanes i m’he quedat dret al seu costat. Sento sorolls: dos nois s’acosten en moto pel caminet del costat de casa, la iaia els escridassa, els nois apaguen els motors i baixen per veure què passa:

—Aquest camí és meu, ningú no condueix pel meu camí!

—Perdoni, però… —I calla de cop quan veu la cara de la iaia de prop.

—I tu no en vas tenir prou l’altre dia?

—Sí, senyora, perdoni.

És el noi del casal, el que em va pessigar la cara durant la competició de dòmino. La iaia ho va veure i li va clavar una plantofada (ningú no pessiga el meu nét): Jo em sento bé amb la iaia. Ella sempre em protegeix. Els motoristes s’allunyen empentant les seves motos sense engegar-les. He començat a collir bolets, la iaia encara els esguarda. No crec que tornin més.

Sempre que vaig a caçar bolets amb la iaia Pilar torno cansat; collim tots els moixernons del món, coneix tots els amagatalls, fins i tot les rotllanes que creixen als camps dels altres. Amb la iaia, i per aquí al voltant, sempre collim moixernons.

Tornem amb tres cabassos plens de moixernons, els dos de la iaia i el meu. Quan arribem als camps de casa, la iaia em diu:

—Un dia tot això serà teu. —Em mira, però jo no l’entenc gaire. Mentrestant m’ensenya un penjoll d’or que era de la seva besàvia. No sé si tot això vol dir també el penjoll d’or. I jo què puc fer amb un penjoll d’or?

Veig el iai que està regant.

—Mira, iai, mira! —li ensenyo el cabàs.

El iai somriu.

—Vols jugar a dòmino? —pregunto.

—Va, home, vinga, deixa de regar i juga una estona amb el nen —ordena la iaia abans que el iai pugui contestar.

A mi em sembla que el iai Miquel està una mica fart de la iaia Pilar. Ella sempre li crida. Al iai li agrada menjar; menja amb molta gana, però no crec que en tingui tanta. És calb. Tots els pèls que té a les mans li falten al cap. Em mira quan agafo sargantanes i els tallo la cua. Potser s’imagina coses: arrencar la cua d’una sargantana no és el mateix que arrencar-li el cap a la teva dona. A les nits, amb el iai, busquem cuques de llum.

Al iai no li agrada la iaia, però no diu res, només beu. Beu molt i li creix la panxa; la panxa del iai és com una plaça de toros. Ja fa molt de temps que beu, però aquesta nit s’infla més que mai i explota. No podem anar a buscar cuques de llum. L’endemà l’enterren i després l’incineren. La iaia plora, el pare plora, la mare plora, els meus germans també ploren. Jo ja no agafo cuques de llum i tampoc no tallo la cua a les sargantanes.

Fa una setmana que el iai va explotar. La iaia posa el pot de cendres sobre la taula del menjador i diu:

—Aquest és el iai. —I assenyala el pot; jo me’l miro i penso en les sargantanes.

Aquell dia, a casa, només hi som la iaia i jo. La iaia prepara una sopa per dinar. A la taula del menjador hi ha l’olla de la sopa i el pot de les cendres del iai. Jo em menjo la sopa, que és molt bona. Quan arriben els pares es troben la iaia estesa a terra i el pot de cendres completament buit.

—Què ha passat? —m’interroguen.

—Doncs que la iaia s’ha menjat el iai i s’ha mort —explico; de vegades els grans semblen idiotes.

—Però…

—Però res, i jo me’n vaig a l’habitació, que sóc petit.

Sota el llit hi tinc una capsa plena de sargantanes mortes; l’obro i vaig estenent les sargantanes pel terra de l’habitació. Després les renyo perquè s’han tornat seques i descolorides. Mentrestant, des del menjador, m’arriben veus: sento com la mare escridassa el pare; no ens havien d’haver deixat sols, ella ja l’hi deia. Jo, per si de cas, amago el penjoll d’or de la besàvia de la iaia al fons de la capsa i a poc a poc hi vaig col·locant sargantanes seques al damunt.