DIARIS DE L’ÀVIA MORTA

Primera entrada

Joana, en aquests moments, dos quarts d’una de la nit, evoco el record del teu naixement. Quan vaig treure el cap per la finestra i vaig veure aquella estrella esplèndida i meravellosa que hi havia la nit que tu vas venir al món. Per a mi porta i portarà sempre el nom de Joana (a la seva vora hi va la lluna, igual que aquella nit). Fa un vent terrible, se’n nota la força i se’n senten els xiulets. Passen uns núvols blancs movent-se de pressa que emboliquen aquesta nit meravellosa, carregada d’estrelles al voltant de la teva. Falten encara vint-i-dues hores perquè facis deu anys. Ets lluny de mi, segurament ara, a aquesta hora, dormint allà a la Vall d’Aran. Dins d’aquella caseta que sembla d’un conte de fades. A la voreta teva els teus estimats pares i iais, però jo també sóc amb tu. I et beso dolçament i et desitjo la felicitat més gran del món. Que siguis sempre ben afortunada, com has estat fins ara. Gaudeix del més meravellós de la terra en el transcurs dels anys, fins que siguis una velleta, sempre rodejada dels éssers estimats.

NOTA A AQUESTA ENTRADA DELS DIARIS DE L’ÀVIA MORTA:

Aquí la nostra bomba familiar encara no havia explotat. La iaia m’estimava, el iai m’estimava, el pare m’estimava i la mare m’estimava per damunt de tot. Quan vaig néixer, la mare va deixar de treballar (error); ella era infermera, el pare tenia un bon sou a la universitat i no calia. Als matins la mare em portava a l’autocar i a les tardes em recollia de l’autocar (sempre ella, mai cap cangur). Anàvem al parc, em banyava, em preparava el sopar i em feia riure. En aquella època jo li deia que havia de ser pallassa. Era tan preciosa i em feia riure tant. Vivíem a la cuina: ella preparava el sopar i jo reia. De vegades li havia de dir que parés perquè m’ofegava de tant de riure. I el pare què feia? Treballava i arribava molt tard.

Els caps de setmana anàvem a la casa de la Vall d’Aran amb els iais. Vaig aprendre a esquiar amb tres anys; tenia uns esquís vermells que encara són a les golfes, no fan ni mig metre. Allà jugàvem a cartes i collíem bolets; també regàvem el jardí. A l’estiu anàvem al club, hi havia piscina i tenis. Sobretot jugava amb el iai i amb la mare, el pare a les tardes feia la migdiada i de matí corregia exàmens o preparava la tesi doctoral. Entre setmana no el veia. La iaia regava el jardí.

També hi havia allò dels ximpanzés: jo vaig créixer amb els ximpanzés. Dels dos als sis anys, molts caps de setmana em duien al zoo perquè el pare feia la tesi doctoral sobre la intel·ligència dels primats en comparació de les cries humanes. Jo era la cria humana. M’agradava com els ximpanzés m’agafaven el dit: els donaves el dit i s’agafaven molt fort. Durant anys en volia tenir un a la casa de la Vall d’Aran; podria dormir a la meva habitació perquè hi havia dos llits. Els iais mai no em van deixar. Amb la tesi del pare es va descobrir que els ximpanzés són animals molt intel·ligents. La mare encara no s’havia rebel·lat. Els diumenges també anàvem al Cercle Eqüestre. A la mare no li agradava això del Cercle Eqüestre. I a partir dels meus sis anys també anàvem a la casa de la platja. Fins que un dia la mare va dir prou: no volia anar més al Cercle Eqüestre, no volia anar més a la casa de la Vall d’Aran i sobretot no volia que el pare arribés tan tard entre setmana. Jo no ho entenia gaire, però vaig veure que tot allò —tota aquesta rebel·lió de la mare— empipava molt el pare: al principi va plorar, després un dia va venir allò de la corda lligada al coll i durant molts anys es van insultar. A mi no m’agradava i estudiava; estudiava molt.

Segona entrada

Per molts anys, Joana, ahir vas fer deu anys. Bonica meva, ja tens deu anys! L’hi explico a la teva cosina Tanit i em pregunta amb qui vas apagar les espelmes del pastís. Per què ets tan lluny? Jo li he contestat que estàs amb els pares, els iais i potser algun amic de la Vall d’Aran i que també aquests dies aniràs a esquiar. Estrenaràs el teu nou equip, ja et veurem en alguna pel·lícula de les que farà el pare. Ella per celebrar aquesta entrada d’any s’ha vestit de Capitán Trueno, amb collarets de cuc de plata per animar la disfressa. Està moníssima! Canta i balla feliç i contenta i jo la gaudeixo amb una emoció intensa com si ella representés les meves set nétes i cinc filles… La Clara i el Mario estan de festa (com sempre) i me l’han deixada.

Pere, vida meva, amor meu, t’estimem! Ja ha arribat un nou any. Fa vint mesos que la teva persona no és amb nosaltres, però sí… El teu esperit és aquí amb mi.

M’ha telefonat la Rita, fent-me la broma que anaven d’etiqueta. I jo encara li he preguntat que de què anaven. M’ha contestat rient que d’etiqueta… I que vestides de princeses, passejant satisfetes pel pis, les petites Mita i Gina seien fent xivarri i rebent els seus avis que anaven a menjar els dotze grans de raïm a casa seva.

També he parlat amb la Marta que segons m’ha explicat celebraven a casa seva l’entrada d’any no sé si onze parelles, disfressats de motius alegres. I crec que el Joan i ella han guanyat el primer premi. I en tot això la Berta i alguns amics han participat en una part de la vetllada, mentre les dolces Carlota i Martina ja dormien, a aquestes dues petites tu no les has conegudes.

En fi… Bon any per a tots. Són les tres de la matinada, només se sent el soroll de tant en tant d’un cotxe que passa de pressa. Bon any també per a la meva estimada Sara, sigui on sigui. Fa més de deu anys que no sabem res de tu, només les postals de tant en tant.

Una abraçada per a tots els meus germans. Que el Martí es posi bo aviat de la bronquitis. I que la Teresa estigui contenta. I si no fos molt demanar, que un miracle salvi la vida d’en Claudi, per la felicitat de la Irene i dels quatre petits.

També un bon any per a en Josep Maria, la Remei i tots els seus fills i néts que m’han telefonat aquesta nit. Igualment per a la tieta Noa, la tieta Eugènia, la tieta Montse i el tiet Salvador, els únics que queden de la generació del 1898. Sense oblidar, encara que no ens escrigui, la tieta Mireia. Es veu que a l’illa de Santa Cruz de Tenerife s’hi sent millor que aquí a la península. Potser perquè allà hi ha les relíquies de la iaia Olga, la seva mare. I també perquè fa quaranta anys que hi va anar a viure, des que va morir el meu avi Bruc, i les amistats compten.

També oblidava la tieta Rosa que viu a Nova York amb el seu cosí germà, Vidal Llucià. Bon any tinguem tots.

NOTES A AQUESTA ENTRADA DELS DIARIS DE L’ÀVIA MORTA:

Nota 1:

M’agrada la pregunta de la Tanit: amb qui apagues les espelmes del pastís? La Tanit sempre va ser la meva cosina preferida. Potser perquè és la que vaig viure més. Potser per aquell any que li vaig fer classes particulars. Li ensenyava la Revolució Francesa fent teatre. Jo interpretava la Revolució Francesa i ella se l’aprenia. Vaig aconseguir que per primera vegada a la vida aprovés història. Ella no tenia cap problema per aprendre, simplement no li havien permès estudiar. És a dir, l’àvia ho intentava, però els seus pares i la seva manca d’hàbits eren massa forts. Durant les tres hores que durava la classe, sempre m’havia de barallar amb el Mario o la Clara perquè no ens interrompessin. No és bo estudiar tant, cridaven des del saló, veniu a veure una pel·lícula. Eren els antipares. Un dia ens vam menjar uns caquis a la cuina, estaven molt madurs, era al pis del Born. Ens van deixar quedar soles un cap de setmana en aquell pis. Jo tenia quinze anys i la Tanit tretze.

«Us deixem quedar soles perquè tu, Joana, ets molt responsable i cuidaràs la Tanit». És clar. Divendres a la nit va venir un nòvio de la Tanit (aleshores ella només tenia tretze anys, però físicament semblava molt més gran que jo). El nòvio en qüestió es va quedar a dormir. Jo no vaig dormir en tota la nit, no parava de repetir-me: passi el que passi serà la meva responsabilitat. A les cinc del matí no podia més, vaig obrir la porta de l’habitació on eren i em vaig plantar entremig de tots dos. Crec que és la meva cosina preferida des d’aleshores. Per sort no he tornat a veure mai més aquell noi. Plantar-te al llit de la teva cosina a les cinc del matí, entre ella i el seu nòvio despullats, uneix per sempre. Ara és una mestressa de casa amb una família molt tradicional, si és que hi ha famílies tradicionals. Cada tarda fa els deures amb els seus tres fills; tots tres són bons estudiants, sobretot la nena. La Tanit diu que s’assembla a mi. També estudia piano.

Nota 2:

La Clara i el Mario es van separar ja fa vint anys. La Clara viu a Salamanca amb el Ricardo (un home tranquil que l’estima) i el Mario viu a Terol amb l’Ena, una brasilera i els seus fills. Eren una parella explosiva. Recordo una festa d’aniversari de la Clara en un àtic que havien llogat al Barri Gòtic, amb una terrassa enorme. Jo tenia dotze anys i la Tanit nou; érem les úniques nenes a la festa. Va començar a arribar molta gent. L’àvia ens hi havia deixat anar amb la condició que jo controlés el tema i si veia alguna cosa estranya, l’avisés. Hi havia música i una taula plena d’ampolles. Tothom ballava. Quan la Clara i el Mario van començar a fer un striptease, vaig agafar la Tanit i me la vaig endur al carrer. Des d’una cabina a la cantonada vam trucar a l’àvia i ens va venir a buscar.

La Clara era la tieta enrotllada. Em va portar a un concert de la Tina Turner i a un altre de la Madonna. De les germanes, la Clara i la Bruna (la meva mare), les dues més grans, eren les més guapes. Diuen que la Sara (la quarta) encara era més guapa, però jo no l’he coneguda mai. Guardo una foto de la Clara amb els cabells llisos, llargs fins a la cintura, i els seus ullassos blaus. No va saber envellir. Un dia, quan ja s’havia separat, va barrejar alcohol amb pastilles. A l’àvia no l’hi vam dir mai; la vaig trobar jo, estesa al terra del seu dormitori; la vaig portar a urgències. Es va salvar.

Amb el Mario no va tenir sort. Era un pendó sense estudis que la va fer patir molt. Un home atractiu, alt, amb cadenes daurades al coll, sempre bronzejat. Estaven enamorats. A la Tanit la va criar l’àvia. La Clara i el Mario canviaven gairebé cada any de pis i sovint de ciutat. Es van separar.

Nota 3:

El Pere va ser el meu avi. Era ros, alt i fort. A mi m’agafava amb una mà i m’enlairava fins al sostre. Només en tinc aquesta sensació i el recordo a ell per tres fotos que m’han arribat i un retrat a l’oli que li va fer la Rita. Dues fotos en blanc i negre: en una sembla Cary Grant en ros (jo vaig tenir un avi atractiu), a l’altra està estirat en un camp dels Pirineus, abraçats amb l’àvia, i tots dos podrien ser els protagonistes de Somriures i llàgrimes. I després tinc una foto en color (que deu ser d’un any abans de la seva mort) agafant-li la mà a la Tanit, la seva preferida. Tots dos estan drets: l’avi, que deu tenir seixanta-dos anys a la imatge, segueix sent atractiu, ja no és ros; la Tanit porta els cabells curts i un vestit de flors blaves, deu tenir quatre anys. Són a l’hort de la casa de Sant Pol. L’avi porta una eina per treballar la terra. És un home robust. El quadre de la tieta Rita és a la casa de Cadaqués, al seu estudi. A vegades m’estiro al sofà i miro aquest quadre durant hores: intento recordar com era el meu avi.

Quan l’avi Pere va morir jo tenia vuit anys. No em van portar a l’enterrament. Hi van anar els meus pares i jo em vaig quedar amb els iais a la casa de Cadaqués. Em recordo a la meva habitació parlant amb ell. M’estirava al llit i parlava amb l’avi Pere, que estava assegut a la butaca de flors vermelles, davant meu. A la meva habitació de petita de la casa de Cadaqués (la que ara quan hi anem és de la Maria) la cortina, la butaca i el cobrellit són de flors vermelles minúscules. El veia. Ho vaig fer durant mesos. La mort de l’avi va ser el meu primer contacte amb la mort en general i no ho entenia gaire. Això de parlar amb ell en secret em semblava estrany, no em vaig atrevir mai a dir-ho a ningú. Era el meu món clandestí. L’àvia em va explicar que s’estimaven. Després de fer l’amor es recitaven poemes, l’àvia sempre insistia molt en això del després: «acabàvem de fer l’amor i ens sortien versos del Casado infiel o de Quevedo, y esa noche yo crucé el mejor de los caminos…, no abans, no, que abans sempre és molt fàcil, després, ens els recitàvem després»; quan m’ho va dir jo vaig pensar en The love song of J. Alfred Prufrock i que tot s’hereta. L’avi va ser anarquista i el van empresonar. L’àvia el va treure de la presó gràcies al director del despatx on ella treballava.

L’àvia venia d’una família d’esquerres amb diners. Vivien en una casa del Tibidabo amb servei i anaven al Liceu cada setmana. L’avi Pere venia d’una família d’esquerres sense diners o més que sense diners d’una mare que va pujar els seus nou fills sola perquè el pare de l’avi era un pendó que va desaparèixer i que després enviava cartes des de Santiago de Xile que la seva dona no llegia ni llegiria mai; van posar una peixateria per sobreviure. Tots els fills de l’àvia Tea, l’avi inclòs, van créixer fent de peixaters.

Es van enamorar, l’avi i l’àvia, i durant la guerra, quan hi havia bombardejos, se n’anaven tots dos als forats de sota terra (als metros) com tanta altra gent i allà dormien abraçats. Es van casar i van tenir cinc filles més dos parts de nens morts. Vivien humilment en un pis d’Horta. El que es convertiria per a totes en el pis d’Horta de l’àvia. Un pis del qual als anys vuitanta i noranta totes les filles i nétes en teníem clau i hi podíem anar quan volguéssim i amb qui volguéssim; al matí l’àvia feia esmorzar per a tothom. Era un pis d’uns cent trenta metres quadrats. Hi va haver un temps, quan la mare i les seves germanes eren petites, que al pis hi vivien l’avi, l’àvia, les cinc filles, la Milagros (que ajudava a la casa i amb les nenes) i la mare de l’avi, l’àvia Tea, i una altra germana de la mare de l’avi. La mare de l’àvia no hi va viure mai perquè ella vivia a Major de Sarrià, en un pis enorme amb piano i moltes habitacions buides.

L’àvia es cuidava de tothom i a les nits feia pòlisses per tenir uns diners de més. L’avi treballava de funcionari. No li agradava.

L’àvia em va explicar que quan venien totes les seves germanes a casa més les cinc filles i les dues àvies que també tenien instal·lades l’avi marxava a la muntanya. Li agradava la muntanya. S’estimaven. La mare també em va explicar altres coses. Em va explicar que l’avi estava trist, que per això va morir. Jo aleshores no entenia com es podia morir de trist. Que no podia suportar ser funcionari. També sé per la mare que li agradaven molt els dibuixos animats i cantar; hauria volgut ser tenor. I que era molt generós.

El que sí que m’havia dit alguna vegada l’àvia quan li demanava que em parlés de l’avi és: «Ui, l’avi! L’avi era el camí de l’amargura, era inconscient, també es deixava manipular una mica pels amics. Xerrameca en teníem molta, tots dos. Anàvem pel món com Quixots, que no tens res, no et preocupis, ja t’ajudarem. I després érem nosaltres els que ens quedàvem sense res».

La mare sovint em recorda que quan elles eren petites a casa seva no hi havia diners. Però que el poc que tenien ho compartien amb tothom que ho necessités. Segons la mama els seus pares eren bons, massa bons. A mi em sembla que m’ho repeteix tant perquè ens vol protegir; creu que el Jofre i jo també som així, massa bons. Segons ella els bons no estem preparats per a la vida. Hi ha un altre tipus de gent que sí que hi estan ben armats, el meu pare, per exemple. A mi en canvi no em queda clar com una persona incapaç d’expressar el que sent pot estar preparada per a la vida, per fer diners sí que ho està, però la vida està en un altre lloc, la vida és una altra cosa.

La vida està en el somriure, la vida està en la cita d’E. M. Forster que tenim penjada a la nevera de casa: «No crec en una democràcia de poder basada en el rang i en la influència sinó en la dels atents, els discrets i la d’aquells que tenen coratge. En totes les nacions hi podem trobar aquests membres, entre totes les classes i de qualsevol edat. I hi ha com una connivència secreta entre ells quan es topen. Ells representen l’única i veritable condició humana, l’única victòria permanent de la nostra curiosa raça sobre la crueltat i el caos… Milions d’ells moren en l’obscuritat; n’hi ha pocs que duen grans noms. Es fixen en els altres com en ells mateixos, són atents sense exagerar i la seva valentia no és un posat, sinó més aviat una aptitud que els duu a poder-ho suportar tot. I a més a més… Tenen sentit de l’humor». La mare, de tant viure amb el pare, ho ha oblidat una mica, només una mica, perquè ella també és dels nostres. Ella i l’àvia me’n van ensenyar. I ara, ja de gran, he descobert que la meva sogra també és dels nostres, de la mena de gent que sempre que pot et fa la vida fàcil, la farina plana, que deia l’àvia. M’adono que això és el que jo faig amb la sorra cada nit: la farina plana.

Nota 4:

La mare em va explicar que la Rita (la seva germana petita) i el Felip tenien problemes. La Rita es volia separar i li havia preguntat a la mare que si mai li passava res, que si ella es podria fer càrrec de la Mita i la Gina, les seves filles bessones. La mare li va dir que sí. Vaig entendre que el Felip estava malalt. Que un dia s’havia enfadat amb les bessones i havia llençat un tall de tonyina a terra i havia començat a saltar-hi al damunt. Durant anys aquesta imatge m’ha perseguit: sempre he associat la ràbia amb el tall de tonyina a terra, un senyor saltant-hi al damunt i unes nenes petites que s’ho miren i no saben què passa. Quan em va explicar això em vaig posar trista. Vaig sentir tristesa per les meves cosines, però sobretot vaig pensar que a nosaltres mai no ens passaria una cosa així. Vaig pensar que els meus pares s’estimaven per damunt de tot, que érem una família feliç i que mai no tindríem problemes.

Nota 5:

La Marta i el Joan també tenien problemes. Vaig saber que el Joan li feia el salt a la Marta amb la veïna del quart. I la Marta, per la seva banda, es va enamorar del professor d’anglès i per primera vegada va tenir un orgasme. Jo en aquella època no tenia gaire clar el que era un orgasme, però vaig entendre que la Marta mai no havia sentit gust de debò amb el Joan i que en canvi amb aquest professor d’anglès va descobrir el gust. Vaig arribar a la conclusió que a cap de les germanes de la mare li havia anat gaire bé això de l’amor. Temps després m’adonaria que a la mare tampoc, és clar. I amb els anys he descobert que a gairebé ningú no li va gaire bé això de l’amor. O potser sí, si no ens encaparréssim tant a fer-ho durar per sempre.

Ens enamorem i és un instant, l’instant més meravellós del món, però un instant i després ens entestem a fer perdurar aquest instant tota la vida. I això no va bé. Només va bé si acceptem que allò que vam sentir aquell instant no durarà per sempre, que allò que vam sentir potser s’anirà repetint en alguns moments amb els anys o potser no es repetirà mai més. Les relacions sòlides mai no busquen l’instant. Crec.

La Marta i el Joan es van separar durant uns anys, ella se’n va anar a viure a Londres amb les filles petites, la Carlota i la Martina; i el Joan es va quedar a Reus (aleshores ja vivien a Reus) amb la Berta (la filla gran). Va demanar un trasllat de la feina i li van concedir. Fa deu anys que s’han reconciliat i tornen a viure junts a la casa de Reus. Se’ls veu bastant bé.

Nota 6:

De la Sara, l’altra filla (la quarta) ningú no en sap res, tampoc no en parla ningú (gairebé mai). Sé per la Rita que va marxar a l’Àfrica quan tenia setze anys, seguint un pastor de cabres, i mai més no hem tornat a saber-ne res. Cada nou mesos a l’àvia li arribava una postal, sempre amb el mateix text: «Estic bé, t’estimo». L’àvia no en parlava mai, com si no hagués existit. Però la nit abans de morir, em va semblar que els seus llavis sense veu pronunciaven el seu nom: «Sara meva, torna, jo també t’estimo». No vaig dir res, potser simplement pensava en la seva mare, l’àvia Sara estimada. Però no sé per què, jo vaig sentir que parlava de la meva tieta. Aquella que un dia va marxar perquè necessitava l’anonimat total per poder ser qui era i l’excusa del pastor de cabres li va anar bé. O potser van ser imaginacions meves. Durant molts anys, quan jo també viatjava, confiava a trobar-me-la; m’havien dit que s’assemblava molt a l’avi Pere, la que més. La Bruna sempre diu que era igual que la Sofia Loren, la més guapa de les cinc germanes, això és l’única cosa que la Bruna diu d’ella. Així que durant molts anys vaig viatjar pel món buscant una Sofia Loren catalana que s’assemblés al meu avi. No la vaig trobar.

Qui sap, potser a la meva tieta Sara sí que li ha anat bé això de l’amor, potser algun dia la conec i m’explica com es fa. A mi em sembla que la mare no en parla mai perquè hi està empipada. Quan la Sara era petita la Bruna la cuidava molt i ara no entén que faci més de quaranta anys que no doni senyals de vida. La Sara no sap que existeixo, la Sara no sap que l’àvia ha mort, la Sara no sap que trenta anys enrere va morir el seu pare, la Sara no sap res (o potser ho sap tot), la Sara va desaparèixer. A mi em sembla que la Bruna també hi està empipada perquè de vegades hauria volgut fer el mateix. Marxar lluny. Desaparèixer.

Em pregunto si encara ara, cada nou mesos, al pis d’Horta arriba una postal, sempre amb la mateixa frase. A la Sara no li poden tornar perquè mai no hi posa remitent. L’avi Pere es va posar encara més trist des de la desaparició de la Sara.

Nota 7:

El Martí és el germà petit de l’àvia. Té vuitanta anys i encara juga a golf. Vaig parlar amb ell durant l’enterrament de l’Anna i durant el de l’àvia. Com tots els germans Vilana és molt presumit. Està sempre bronzejat. «Ja només en quedem dos», em va dir sorneguer; «aviat em tocarà». «I et fa por?», li vaig preguntar. «A la nostra edat tot es veu diferent». Tots els germans s’assemblen tant. Quan veig el Martí i la Teresa sempre els abraço en excés perquè sento que estic abraçant l’àvia, són la versió en carn dels diaris de l’àvia. Estic segura que ells ho saben.

Nota 8:

La Teresa era la meva preferida de les germanes de l’àvia. És molt dolça. La recordo a casa jugant amb mi fent de cavall. Va ser el meu cavall durant hores i jo al seu damunt. Un altre dia vam fer de gossos. Actualment és l’única germana viva. Té més de vuitanta anys i una depressió profunda. Viu confosa i amb molta por. Tota la vida l’he vista com una nena. A l’enterrament de l’àvia la vaig abraçar molta estona, me la recordava tant. Era com estar abraçant l’àvia que ja era a la caixa. És mare de sis dones precioses que la cuiden. Sempre havia volgut tenir un fill, però no ho va aconseguir. Saber que seràs el següent a morir et pot portar a la depressió profunda o a jugar a golf cada dia: tot són parts del mateix. M’imagino. Afrontar el que ens queda de vida com podem. Per què a uns els agafa per la depressió i a d’altres per jugar a golf? No ho tinc clar. Preferiria ser dels tipus golf; però això només és una preferència.

Nota 9:

La Irene és una neboda de l’àvia, filla de l’Anna, que es va quedar vídua amb quatre nens petits. No hi va haver miracle. El Claudi va morir de pneumònia. Els miracles no existeixen, em deien sempre els pares. A mi m’hauria agradat que existissin. Però els pares em van ensenyar a créixer en el treball i en l’esforç, res no et vindrà donat, tot t’ho has de guanyar. De fet, encara ara, quan amb la Maria deixem el menjar per als Reis i l’aigua per als camells, espero trobar-me’ls al menjador un matí. No em vull morir sense haver conegut el camell del Baltasar. Crec que aquesta capacitat meva de voler creure en els miracles m’ha salvat de la vida. Sento dolor, he sentit molt de dolor, però sempre m’he inventat una alegria per continuar vivint. Això i la feina de formigueta són les meves armes.

Una vegada em vaig salvar de la tristesa gravant pel·lícules i obres de teatre en anglès que robava durant unes hores de l’Institut Britànic. No les robava, simplement me les emportava i després les tornava (les agafava en préstec clandestí). Havia perdut una mica el sentit de la vida, en aquella època treballava a la universitat, organitzava uns congressos de comunicació. Al matí a primera hora passava pel Britànic i demanava una pel·lícula per visionar allà (al Britànic aleshores no et deixaven endur els vídeos a casa, els havies de veure allà, no sé si ha canviat), Look back in anger. Dins de la bossa hi portava una cinta de vídeo verge. M’asseia davant del televisor, la mirava durant uns minuts i després feia el canvi. Tornava la caixa amb la cinta verge, i la bona me l’enduia a la Universitat i la copiava. L’endemà els demanava el mateix vídeo i la reposava. Mai no em van enxampar i en pocs mesos em vaig fer una videoteca d’unes seixanta cintes que encara guardo. Tinc quatre versions de King Lear.

De petita vaig veure el Pare Noel al jardí de la casa de la Vall d’Aran, el vaig veure somrient al costat del pi que cada any omplíem de llums de Nadal (sempre el mateix pi). El Pare Noel em somreia a mi, ja podia ser feliç. Hagués volgut que somrigués als pares i així potser ells també aconseguirien ser feliços; però no va passar: els pares mai no han vist el Pare Noel, ni tampoc el camell del Baltasar. No l’han vist i no sé si tenen il·lusió de veure’l. Potser si un dia me’ls hagués emportat a patinar sobre gel d’esquena.