20

Ara ja no temia la seva mort, feia gairebé quatre anys que la desitjava. Des d’aquell atac de cor. El primer avís. Tu ets un macaco? I jo què sóc, el mussol? I tu qui ets, un rossinyol? Aquella nit a l’hospital, la primera nit que va estar ingressada, ens vam quedar amb ella la meva tieta Rita i jo, les tres dins d’un box separat de tots els altres amb cortines. L’àvia delirava i estava empipada amb nosaltres. Havíem fet just el que ella no volia: ingressar-la. Ella sempre deia: «Quan em passi alguna cosa, deixeu-me morir a casa». Totes ho volíem complir, però aquell primer atac de cor ens va agafar per sorpresa i vam reaccionar com reacciona tothom: anant a buscar els metges. «Senyor metge, què li passa, a l’àvia?».

«Us ho podeu ben confitar totes dues, amb mi no hi compteu més! Ja no us estimo, què hi fem aquí?!, per què no som a casa?». Vaig començar a repetir com un mantra les oracions que ella sempre ens feia de petites: «Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desemparis ni de nit ni de dia…». L’anava acaronant. I per primera vegada vaig demanar la seva mort: si et plau, Déu, fes que l’àvia descansi en pau aquesta nit dormint; si et plau, Déu, fes-me aquest favor. La Rita i jo a banda i banda, cadascuna en una cadira negra, incòmodes. Amb la sensació clara d’estar vivint una nit única, una nit que no oblidaríem mai més. De vegades l’havíem d’agafar i estirar-la perquè s’asseia i se n’anava. «Àvia, que són les dues de la matinada…». «Doncs va, què esperem!? Si és la nostra hora. Vamos a buscar a nuestro Romeo…». Uns minuts de silenci i després un crit: «¡Peligro! ¡Es un roedor!». Tenia visions.

Sentíem la respiració d’un home que s’ofegava al box del davant: «Això així mig d’amagat no pot ser bo. Què hi fem, aquí amagades? Això així no pot ser bo. De cap manera! Mai! Mira’l, aquest, quin fàstic, que no sap comportar-se!?». Ens havia fet riure, un home al box del costat s’acabava de tirar un pet. «Mira l’altre, pobre, no pot respirar». «I la mamà?». Aquella nit va parlar molt de la seva mare. «Mira, la mamà! Mira quin vestit més bonic…». També va parlar de l’altra Sara, la seva filla desapareguda, i de l’avi Pere. Després s’adormia una estona i la Rita i jo ens miràvem en silenci. La Rita sempre m’ha agradat; és una d’aquelles persones que aguanten el món d’amagat.

«… Un avión. Las tres menos cuarto. Hauria de tenir una boleta de nata i vosaltres unes pilotes ja que voleu jugar a nenes petites. Què hi fem aquí? Pues dale. I tu qui ets?», em preguntava a mi, «un macaco?». Sovint penso que sóc un macaco, ara que l’àvia ja no hi és ho sóc molt més que abans.

* * *

Havia imaginat la mort de l’àvia moltes vegades. Em veia parlant a la missa i portant-la al cementiri on compartiria nínxol amb l’avi. L’endemà, a les dotze del migdia, em van trucar al diari, era la tieta Marta. «Ja?», vaig preguntar. «Sí, l’àvia ha mort». En aquell moment no vaig plorar. Vaig pujar a la teulada, volia veure el cel. Necessitava aire, vaig travessar la redacció en silenci, com si nedés. Flotava, tot allò era el fons del mar i els meus companys, peixos. Em costava avançar. Allà dalt vaig parlar amb ella. Ara ja era lliure. I vaig observar que el món no s’havia aturat. Això em va fer mal: l’àvia havia mort i els clàxons sonaven igual. Res no havia canviat, l’àvia ja no hi era, però no havia passat res. Jo també continuava respirant i parlant igual. Vaig trucar a quatre amics que l’havien coneguda i vaig parlar d’ella. Tants anys tement la seva mort i havia passat i jo parlava i respirava igual que sempre.

PER QUÈ VAIG ANAR A LA FEINA AQUELL DIA? Per què no estava amb ella? És important agafar-li la mà a la persona que estimes en el moment que mor? O no cal ser-hi perquè precisament en el moment de la mort la persona estimada ja és a tot arreu? La veritat és que m’hauria agradat ser amb ella en aquell moment. Per què no hi vaig anar? Perquè tenia reunions (que trist!) i perquè vaig pensar que com moltes altres vegades no moriria. Em vaig equivocar. Em fa feliç haver estat amb ella la nit abans. Em fa feliç haver-la coneguda tant. O potser no la coneixia tant?

L’ÀVIA I L’AVI. Aleshores vaig recordar el que m’havia explicat la Rita aquella nit de l’atac de cor més de quatre anys enrere: «Quan l’àvia mori l’enterrarem amb la part de dalt del pijama», m’havia dit. «De quin pijama?», vaig preguntar. Quan l’avi Pere va morir (a banda de la mortalla) el van enterrar amb uns pantalons blancs de seda (els pantalons del seu pijama de seda, la part de baix). L’àvia havia guardat la camisa (la part de dalt) d’aquell pijama gairebé trenta anys. Ara li tocava a ella. L’hi vam posar. Era un pacte que havien fet abans que morís l’avi. M’imagino l’avi i l’àvia com personatges de Chagall volant per un cel ple d’estrelles: ell amb els pantalons i el pit a l’aire, l’àvia amb la camisa llarga fins als genolls i les cames primes que li surten per sota, agafats de la mà, em somriuen. M’agradaria fotografiar aquesta imatge i no oblidar-la mai més. Jo vaig tenir uns avis que s’estimaven i que ara volen pel món amb un pijama de seda blanca. Eren uns avis de pel·lícula en blanc i negre.

Apago el motor perquè ja fa estona que veig una imatge que m’intriga. L’he començada a veure de lluny i ara hi sóc al damunt. Baixo. Un camí de pedres que travessa la platja des de la carretera fins al mar. Algú s’ha entretingut a fer-lo. Segurament una família amb nens. A l’estiu hi ha gent que baixa a la platja a mig matí i s’hi està fins a les set de la tarda. Un dia sencer dóna per fer moltes coses. El problema és que els mesos de juliol i agost hi ha tanta gent que no ve gaire de gust baixar-hi. De vegades els miro des de la terrassa i penso que en lloc de formigues són pollastres a l’ast, amb la calor i la crema solar tot acaba fent olor de carn socarrimada. El Jofre a l’estiu només hi va a primera hora o al vespre, la Maria i jo sí que de vegades hi passem el dia i ens perdem dins d’aquest enorme formiguer. Avui he dibuixat núvols amb el tractor, milers de núvols a la sorra.