19
Aquell vespre, quan em vaig acomiadar, tenia tertúlia a la ràdio (tot i la feina del diari, mantenia aquesta col·laboració setmanal). I la vaig fer: vaig parlar de l’àvia. La vaig fer perquè ella era tot vida i és el que ella hauria volgut. La mort és molt present a les nostres vides. No vull oblidar mai aquella tarda, la tarda que li vaig netejar a l’àvia la seva darrera caca, i jo encara ni ho sabia. O potser sí? Abans de marxar vaig acaronar l’àvia molt més: la mà, els cabells, petons a la galta. Tenia bigoti. Ella que era tan coqueta, va morir amb bigoti. La natura és així, cruel. A totes ens creix el bigoti, però quan en tens noranta i estàs moribunda ja no te’l treus, ni ningú pensa a treure-te’l. Per què? El cor li bategava encara molt fort i vaig pensar que viuria.
El darrer any tantes vegades l’havia anada a veure pensant que ja no la veuria mai més. I sempre me n’acomiadava com ho feia en el seu pis d’Horta. Aleshores li llençava petons des de sota la finestra i podia baixar tot el carrer d’esquena fent-li petons i ella reia i em deia que caminés bé. I aquest últim any de convalescència fèiem el mateix però des de l’ampit de la porta al llit i ella em contestava amb un mig somriure que volia dir: «No canviaràs mai, marxa d’una vegada, pesada». I res no em feia més feliç que el seu «pesada». Aquesta vegada, abans de marxar, vaig fer el mateix, li llençava petons des de la porta i adéus i em va semblar veure com somreia. Et trobo a faltar, àvia, molt.
L’àvia vivia davant del quarter de la Guàrdia Civil d’Horta. Tenien una portalada verda i hi entraven camions plens de senyors vestits de verd caqui i amb uns barrets de plàstic negre en forma de tricorni. A la cantonada, a dos metres de la porteria de l’àvia, sempre n’hi havia un de dret, dia i nit. L’àvia sovint explicava el dia que jo em vaig adreçar a ell com a señor mataconejos. Jo no entenia per què hi havia un senyor amb metralleta cada dia del món al costat de casa l’àvia. Després, amb els anys, van començar a vestir de paisà, però també feien guàrdia. Per a nosaltres sempre més serien els mataconejos.
I el pare, finalment, després de dotze anys de treballar-hi, va llegir la seva tesi doctoral sobre la intel·ligència dels primats. No vaig anar a la lectura, era massa petita, deien. La tesi són vuit-centes pàgines, i està dedicada a la mare i a mi. Jo em vaig quedar a casa l’àvia. Li vaig demanar tisores, paper, llapis i colors. El pare es va doctorar cum laude i quan em van venir a buscar li vaig regalar una tesi en miniatura. A la portada es llegia: primera tesi de la Joana. Era de color taronja. L’havia feta amb l’àvia. A la contra hi vaig dibuixar un ximpanzé.
A la sorra hi ha un objecte que brilla. És un mirall de mà antic, com el de la bruixa de la Blancaneu. Mirall, mirallet preciós, qui és la més bonica del món? M’agradaria conèixer personatges de ficció. No n’he conegut mai cap, em sembla. El mirall té un marc i un mànec de fusta blancs amb pedres precioses incrustades. M’hi miro i em veig de petita, amb els cabells llargs que m’arriben fins a la cintura, sóc a la casa de la Vall d’Aran, allà les fotos sempre me les feia el iai Pau. El veig a ell amb els seus ulls blaus que em diu: «Això serà en una altra vida». Em torno a veure a mi, a la redacció del diari, però la redacció s’ha convertit en un gimnàs i jo estic asseguda damunt d’una bicicleta estàtica gegant i no paro de pedalar, pedalo molt, però la bicicleta no es mou, no vaig enlloc. I ara veig l’àvia, porta monyo (de color blau) i vola per damunt d’un desmai, té ales de color de plata, em somriu. «Joana, no t’oblidis de respirar i entrevista sempre porters».
Em vaig acomiadar de tothom i vaig desaparèixer d’aquella casa de Reus. Per la carretera, mentre conduïa cap a la ciutat, vaig recordar la nostra darrera conversa. Li havia trucat des de l’aeroport, abans d’agafar l’avió; sempre ho feia. I em va dir que no podia més, que a veure si aquest sant Pere i el seu sant Pere particular se l’enduien d’una vegada. «Collons, que em costa morir, Joana!». I em va repetir el que ja m’havia dit un altre dia: «Recorda-te’n, Joana, quan jo no hi sigui parla amb porters; són els únics que diuen la veritat». Li vaig fer cas: vaig entrevistar porters.