QUART CONTE PER ALS CATORZE ANYS DE LA MARIA

Nota per a abans de llegir el conte: vaig escriure aquest conte mesos abans de casar-me amb el Tom. El dia que ens vam casar jo vaig saber immediatament que ens separaríem; estar casada no anava amb mi. Les dificultats per compaginar una feina ben remunerada i de responsabilitat o una activitat politicosocial amb l’immensa feina de la maternitat, poc valorada i gens remunerada i que, sens dubte, ocupa els millors anys de la vida de moltes dones, són un problema. I aleshores moltes dones què fan? Busquen l’home que les protegeixi. L’home que anirà a caçar mentre elles es quedaran a casa amb els fills… Jo mai no he cregut en aquest sistema. Saber que estava casada m’ofegava.

L’AGONIA DEL CORMORÀ

Odio quan no hi ha oli al setrill. Quan el tombo i no vessa res, connecto amb tota la frustració de la terra. Veig les cares dels nens que es moren de gana. Algú ha passat davant meu i n’ha buidat el contingut, bé, algú no, el Johnny. El súmmum de la misèria és dependre d’algú altre. Em vaig casar per ser protegida. Viure sense la protecció d’algú més poderós que jo em semblava una aventura massa temerària si volia tenir fills. I ara sóc aquí, casada amb el Johnny (i amb fills), i crec que estic protegida, però, de fet, jo ho faig tot igual, i potser encara he de fer més esforç.

Avui quan tornava del poble he vist bosses d’escombraries negres al marge del camí i m’han semblat dones agenollades. De fet, caminava tan de pressa i sense mirar enrere (sense girar el cap) que potser eren dones agenollades i en canvi jo he vist bosses d’escombraries. Crec que vomitaven. També se m’afiguraven ocells. Fa un temps vaig llegir que els orientals són ocells, saluden amb el cap i mengen amb bastons que són el bec; en canvi els occidentals som lleons, saludem amb la mà i mengem amb coberts, les nostres urpes. Si pogués fer una història de tot el que veig, si la meva creativitat fos infinita.

Aquest matí hem anat al riu. Per sort estàvem sols, sense aquella mena de dimonis encarnats en nens que sempre van amb nosaltres. Ens hem posat allà on l’aigua és encara més freda, hi havia un grup d’adolescents amb síndrome de Down que anaven acompanyats de dos monitors. El riu mai no tornarà a ser igual, cada vegada que hi vagi veuré un capgròs fent crits de Tarzan, un obsés de la meticulositat fent un gir de tres-cents seixanta graus cada quatre passes, i un xicot quadrat que s’agafa el membre per sota el banyador fins que el monitor li enretira la mà i aleshores fa sons d’ofec. El procés es repeteix infinitament. Em recorda l’agonia del cormorà a la Xina, el corb de mar es converteix en utensili de pesca, amb una argolla al coll caça el peix que l’amo del vaixell es quedarà després. El cormorà vol engolir el seu peix, en aquell moment no hi ha res que el cormorà desitgi més a la vida. Com que porta l’argolla que l’escanya el cormorà no pot gaudir de la seva presa, de la mateixa manera que el noi del riu no pot gaudir del seu plaer, perquè no està ben vist, perquè una persona no es pot masturbar en públic, perquè tot i ser síndrome de Down i ser tot una puta merda, una vida de merda, l’ésser humà s’ha de comportar. Masturbar-se en públic no està ben vist i això el monitor ho sap.

Jo també sóc com el cormorà, pitjor: m’he construït la meva pròpia argolla.