DIARIS DE L’ÀVIA MORTA
Estimada Joana,
La teva veu encara em vibra a les orelles, quan aquesta nit a través del fil màgic ens has comunicat la teva arribada a Nova York. No hi ha paraules per expressar els mil sentiments amuntegats: els ulls s’il·luminen, el cor batega i notes uns mocs a la gola com si t’haguessis empassat una pilota de ping-pong. La mama, amb l’espera impacient de la teva trucada, seia cargolada al sofà, parlant de tu, pensant en tu i callant amb tu.
Espero, reina meva, que tot sigui molt agradable. Que el temps se’t faci curt i que les teves vivències siguin bones i positives en companyia d’aquesta família a la qual pots transmetre una afectuosa abraçada. Tot l’amor i l’afecte que es pot expressar en un paper, te’l dono en aquestes ratlles. La teva àvia.
NOTA A AQUESTA CARTA QUE TROBO ENTRE ELS DIARIS DE L’ÀVIA MORTA:
L’àvia era així, utòpica. Llegeixo aquesta carta adreçada a mi (que no em va arribar a enviar mai) i el to és correcte i afectuós, com era ella. Però aleshores penso en aquesta mama cargolada, la Bruna, i la correcció i l’afecte em desapareixen. La meva mare mai no ha estat ni correcta ni afectuosa, sinó tot el contrari, i ara m’adono que és per reacció. Quan l’àvia escrivia aquesta nota d’Alícia al país de les meravelles, la meva mare es volia separar i l’àvia li deia aguanta. I això la Bruna no l’hi ha perdonat mai. Prou en tenia amb el pare i el seu tros de corda lligat al coll. Aquesta àvia màgica no va ser una mare tan màgica, li importaven les aparences i en canvi jo no me’n vaig adonar. Me n’adono ara llegint els seus escrits. Potser la mare tenia raó, potser l’àvia no va ser tan bona. Va ser la millor àvia del món, però no la millor mare.
Durant molts anys no vaig entendre que la mare se n’hagués de distanciar. L’estimava amb bogeria perquè a l’àvia només se la podia estimar amb bogeria, però la mare sempre hi mantenia una certa distància. S’havia de protegir, em deia. Durant molts anys l’hi vaig retreure. Per què s’havia d’allunyar d’aquella àvia encantadora? Per què s’havia de protegir d’un ésser màgic que només feia el bé? Jo no ho entenia, jo que sempre la petonejava, l’abraçava i li trucava sense parar… I ara que l’àvia és morta i he heretat tots els seus escrits ho estic començant a entendre. L’àvia va morir amb un punt d’adolescència etern, un punt que va mantenir fins a l’atac de cor dels vuitanta-cinc quan finalment va sortir tota la tristesa i la ràbia contingudes. I aleshores nosaltres no la reconeixíem, pensàvem que era la depressió, crèiem que era la malaltia, però potser era simplement ella.
Vinc d’una cadena familiar que distorsiona la realitat. Primer va ser la meva besàvia, l’àvia Sara, bèstia com ella sola, amb molts diners, molts Liceus, moltes festes i que es creia una reina; després l’àvia, una ventafocs que sempre es mostrava feliç; la meva mare, enfadada amb el món des que va néixer i catastrofista, bèstia també com la seva àvia; i ara jo que he heretat aquest posat feliç de l’àvia, aquestes ganes de viure, però, amb molta tristesa continguda també. I la Maria? A ella li hauria de tocar la branca bèstia i catastrofista de les seves rebesàvia i àvia i també els diners. Sembla que ens anem intercalant, després d’una d’animosa, inconscient i utòpica en ve una de més fosca, més de tocar de peus a terra i amb més diners. Potser la Maria podria heretar les coses bones de cadascuna. Potser aquest treball meu de presa de consciència l’ajuda amb alguna cosa. Potser totes som el mateix. Potser simplement toca entendre-ho una mica més tot. O potser no hi té res a veure.