21
Qui va ser la Maria Vilana Llucià? No ho sé. Per a mi va ser l’àvia. La meva àvia. La persona d’aquest món que més m’ha ensenyat a estimar i a viure. Per què? Perquè no es va proposar mai ensenyar-me res i simplement al seu costat ho vaig aprendre tot. Aquests tres noms, Maria, Vilana i Llucià, gairebé no volen dir res per a mi. Àvia ho vol dir tot. Àvia per a mi és l’existència. Àvia per a mi és un lloc en el món que ara ja no hi és i que sovint busco i només alguna vegada trobo (en un instant) en algú altre. I aleshores torno a creure en la vida, com ho feia de petita, sense objectius, però amb tota l’energia i la felicitat del món. Àvia és la pau de la meva vida fins als trenta anys. Àvia és una finestra a Horta des de la qual una senyora de setanta anys em deia adéu carrer avall fins a la cantonada i somreia i em feia sentir la persona més important del món. L’àvia sabia estimar. I feia la millor truita de patates que he menjat mai. Ho era tot. L’àvia ja no hi és.
La Maria Vilana Llucià va néixer i morir el mateix dia. Sempre he pensat que quan morim el mateix dia que hem nascut tanquem el cercle. Néixer i morir i s’assemblen molt i hi ha persones que tenen la necessitat de fer-ho el mateix dia. L’àvia ho va fer. Els que moren el mateix dia ja no tornen mai més. Els altres sí que tornen; encara els queden temes per resoldre. Un senyor d’aquests que fan cartes astrals una vegada li va dir a la mare que jo era molt vella i que ja no tornaria mai més aquí, que aquesta era la meva última vida; en canvi a ella encara li queden moltes vides. Per a l’àvia també era l’última; o això va dir el senyor.
Filla de la Sara i el Josep. Adorava la seva mare, una dona amb caràcter, mare de sis fills, que cada dos per tres feia fora les cuineres i el servei, i durant uns dies l’àvia (la Maria Vilana i Llucià aquesta), germana gran, s’havia d’ocupar de tot perquè la seva mare estava massa entretinguda amb festes i Liceus. L’àvia Sara era egoista, molt egoista segons la meva mare. La Bruna m’ha explicat que a ells només els visitava per les dates assenyalades i encara gràcies. Que mentre ells vivien pobrament ella vivia sola en un pis enorme a Major de Sarrià. Però en canvi l’àvia l’adorava, sempre recordava la seva mare amb devoció. Jo la vaig conèixer molt poc. Només recordo una guerra de coixins amb ella i que em va fer mal. Jo tenia tres anys i ella gairebé noranta i em va picar tan fort que em vaig posar a plorar. La seva resposta va ser: «Ah, tu volies guerra, doncs l’has tinguda». Així era l’àvia Sara. De petita va estudiar a l’escola francesa (com després ho farien l’àvia i tots els seus germans) i sempre ens deia: «Ah, c’est la vie avec ses joies et ses soucis».
L’àvia també estimava el seu pare, un senyor que jo no recordo, però que va dir de mi que era intel·ligent perquè un dia que em va caure una joguina sota un armari la vaig recuperar amb el pal de l’escombra. Jo tenia dos anys i sembla que la instrumentalització de l’escombra a aquella edat tan primerenca el va impressionar (segur que tenia alguna relació amb els ximpanzés, però això el meu besavi no ho sabia, a ell no li explicàvem que jo em passava els dissabtes al zoo jugant amb cries de ximpanzés). El pare de l’àvia també anava al Liceu i quan tornava a casa tocava al piano les peces que més li havien agradat. El pare de l’àvia era dolç i pacient; tenia bona oïda.