6

Estic dibuixant margarides a la sorra, un repte difícil avui! És important que no em descompti amb els pètals. Les flors sempre tenen un número Fibonacci de pètals. De petita el pare em va explicar el que eren els números Fibonacci: 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55, 89… Em va dir que eren una successió de xifres on cada element és igual a la suma dels dos elements precedents. I aleshores em va dir això dels pètals i també que les llavors de gira-sol es distribueixen segons aquests números Fibonacci. M’he passat la vida comptant els pètals de les flors que trobo i confirmo que el pare tenia raó. Amb el pare i els seus amics jugàvem al càlcul mental. No conec ningú que compti números Fibonacci tan de pressa com jo. De petita sí que hi havia una persona que em guanyava, era el Max. Acabo de dibuixar una margarida amb trenta-quatre pètals; les altres les faré amb menys: cada pètal m’ha obligat a molts canvis de marxa i a controlar molt bé el volant i em fan mal els braços. No és una bona idea dibuixar un número Fibonacci de pètals amb un tractor netejador de sorra de la platja. I per sort, a aquestes hores, no crec que hi hagi cap responsable de l’Ajuntament despert i que es dediqui a observar què fa la nova netejadora de la sorra de la platja, perquè si no, potser demà em farien fora.

Segur que al Jofre, de matí, li farà gràcia el dibuix d’avui: margarides amb un número Fibonacci de pètals. Una mica ho faig per a ell, aquesta prejubilació volguda, però forçada, tantes hores a casa. Aquest tipus de bromes, els dibuixos a la sorra, el fan feliç i així es distreu de Noè i de les seves teories de la paradoxa. I quan la Maria es lleva, abans d’anar a l’escola, també l’hi ensenyem i riu: ara la mare ja no escriu al diari, ara fa dibuixos a la sorra. Ella troba molt més interessant això de la platja, molt més visible. I a mi, posats a crear obres efímeres, ara mateix també em convenç més la sorra, és un material més noble. I a més a més, ningú no m’envia a política, que al cap i a la fi és el que va passar: em van enviar a política, a mi, una de les periodistes culturals amb més experiència de la redacció, em van enviar a política perquè hi va haver un canvi de direcció i van dir que ho havia de fer jo. Si l’àvia no hagués mort, potser ho hauria acceptat, però l’àvia feia dos mesos que havia mort i jo començava a entendre que tot això de la vida anava de debò. Vaig dir que no, que jo no faria política, que ja en tenia prou, que me n’anava al poble. El Jofre em va fer costat. I aquí estem, tots tres, en aquest poble de costa. Cada matinada, quan pujo al tractor, abans d’engegar-lo em dic: va, Joana, vejam què passa avui sent adult?

LA VERITABLE AVENTURA DEL SENYOR MARÍ. Vam tenir sort. Vaig dir que no a la feina de política i vam venir al poble per Nadal, després ja decidiríem què faríem… I el matí abans de Reis, mentre feia cua per comprar el tortell, vaig sentir com la pastissera explicava a la fornera que el senyor Marí, el netejador de la sorra de la platja dels darrers vint anys, casat i amb dos fills, havia fugit amb la belga aquella. Imagina’t tu, un senyor del poble de tota la vida i fer això; és ben bé que no et pots fiar mai de ningú. La fornera assentia. Ja feia anys que tot el poble n’anava ple d’aquest idil·li, s’estimaven els estius, però d’això a abandonar la família i una feina. «Ai, Pepita! Doncs sí, noia, sí, ha marxat!». La fornera Pepita seguia escoltant i fent que sí amb el cap…

«… I la nit del 30 de desembre, el senyor Marí va fer un petó a la galta esquerra de la seva dona, com feia sempre abans d’anar a treballar. Però aquella nit ningú no va netejar la sorra, ni aquella ni cap altra nit fins avui. L’alcalde està molt preocupat, necessita algú amb urgència: la sorra de la nostra platja no pot estar així de bruta. El senyor Marí ja no va tornar. Va deixar una carta: “Us estimo, però em sentia mort en vida. Amb la Veronique m’he tornat a enamorar, torno a estar viu. Me’n vaig amb ella. Ho sento. No hi puc fer més”. Després de llegir la carta la senyora Marí va pensar que curiosament el seu marit aquella nit no li havia fet un petó a la galta esquerra, com feia sempre, li havia fet a la dreta. Va plorar».

Tot això la pastissera ho sabia perquè la senyora Marí és la seva germana. Em va semblar que una feina així em podia agradar. Mentre, amb fanalets a les mans, esperàvem l’arribada de Melcior, Gaspar i Baltasar al port, jo no deixava de pensar en això del senyor Marí i en la feina de netejar la sorra de la platja. A més a més, el senyor Marí havia marxat el dia del meu aniversari. Aquell vespre, després d’entregar la carta als Reis, vaig parlar-ne amb el Jofre. Li va semblar bé. L’endemà m’entrevistava amb l’alcalde, que em va rebre a casa seva. Només em va fer una pregunta: «Vostè està enamorada d’algun belga?». Li vaig dir que no, que el meu home era esquimal i que havíem vingut per quedar-nos. Em va mirar sorprès, no ho va acabar d’entendre, però em coneixia des de petita i coneixia el meu iai (havien pescat junts); li devia semblar que valia la pena arriscar-se, al cap i a la fi jo era una persona de confiança: em va donar la feina. L’endemà vaig començar. Aquella nit, quan la Maria li va entregar la carta al Baltasar, vaig demanar que ens anés tot bé.

* * *

L’estiu dels onze anys em van enviar dos mesos interna a una escola prop d’Oxford, Blue House es deia. Allà em vaig enamorar del Peter Lundqvist, un noi suec de setze anys que jugava amb mi a criquet, bàdminton i escacs. Vaig aprendre a dir «el gos és sota la taula» en suec. Mai no es va adonar dels meus sentiments. Una tarda vam anar amb tota l’escola d’excursió a un bosc: a l’autocar em va deixar el seu jersei com a coixí. Em vaig posar el jersei sota el cap i em vaig fer l’adormida durant una hora. Olorava aquella llana i em sentia feliç. Jo era una nena.

Als dinou anys vaig organitzar un congrés de comunicació a la Universitat i em va arribar un assaig d’un tal Peter Lundqvist, suec. Vaig recordar el seu germà bessó: no sé per què vaig pensar en el seu germà, eren bessons però no s’assemblaven gens. Li vaig enviar un MAIL per saber si era ell, però mai no vaig rebre resposta. Era ros, alt i fort. Tampoc no va venir al congrés. Qui sí que va venir al congrés va ser un altre suec: un catedràtic de lingüística de la Universitat d’Estocolm. No es deia Peter Lundqvist, però també era ros, alt i fort i em doblava l’edat. Ens vam enrotllar després del sopar de cloenda. Jo portava un vestit de seda vermell i ell anava amb americana i corbata. No recordo el seu nom. L’endemà em va fer arribar una carta d’amor. Crec que fins aleshores no ho havia fet mai amb ningú que portés americana i corbata. El suec de l’americana i corbata no era el Peter Lundqvist ni tampoc el seu germà bessó, però s’hi assemblava. La darrera nit a l’escola d’Oxford vaig dormir amb la mestra, Allison (es deia), en un llit dins d’unes golfes de fusta; ens recordo fent una guerra de coixins i després adormint-me abraçada al seu cos. Era pèl-roja. Hi havia una claraboia al sostre: em va ensenyar els noms de les estrelles.

Els dissabtes al matí patinava sobre gel. Vaig conèixer el Borja de Maristany i l’Albert. El Borja era un prepotent, guapo, esnob i imbècil i l’Albert era normal (o això em va semblar) i especialment intel·ligent. Em vaig enamorar del primer; vam tenir una història durant uns mesos. Es va acabar perquè m’avorria. L’única cosa que m’agradava fer amb el Borja de Maristany era patinar sobre gel d’esquenes, m’agafava entre els seus braços i em sentia feliç. En sabia més que jo i anàvem molt de pressa; jo tancava els ulls i serrava les dents amb força.

LA FELICITAT NO ES POT FER INFINITA. Sentir-se feliç amb algú no és gens fàcil. Hi ha vegades (poques) que la nostra ànima toca la d’algú altre, tan sols un instant, un segon; quan això passa la unió és per sempre. Només cal saber-ho reconèixer. Amb el Borja de Maristany les nostres ànimes es tocaven patinant sobre gel d’esquenes. Segurament no haguéssim hagut de fer mai més res que no fos patinar d’esquenes, però volíem portar aquella felicitat a la resta de la vida, la volíem allargar, la volíem fer infinita. La felicitat no es pot fer infinita.

En aquesta llista no apareixeran mai moltes persones de qui m’he enamorat un moment molt petit. Persones de qui no en sé res, però que potser només amb una mirada al metro hem compartit més que tota la vida amb un senyor que et diu que t’estima perquè és el teu marit, però que en el fons estima la professora del gimnàs on aneu tots dos. O encara pitjor, que no estima ningú perquè ja ha perdut la sensació, perquè el pobre senyor treballa tant i s’ha tornat tan avorrit que ja no creu que pugui ser feliç mai més —ni que es pugui tornar a enamorar— i seguiu junts perquè fa trenta anys que esteu junts. I ell va de putes i tu beus d’amagat. Hi ha tantes relacions que s’haurien de quedar congelades patinant sobre gel d’esquenes. O com aquell noi que em va demanar foc ahir: el vaig veure acostar-se entre els arbres, vaig sentir que m’agradava i aleshores va i em parla; no li vaig dir res, no vaig ser capaç, ell va riure. Ja està. El dia que em deixi d’enamorar s’haurà acabat tot. Ho sento, no fumo, li hauria d’haver dit.

Amb l’Albert encara som amics. Fa més de vint anys que no sabem res del Borja. La família de l’Albert m’acollia a casa seva quan el meu pare es passejava per la nostra amb el tros aquell de corda lligat al coll; durant un temps van ser com uns segons pares per a mi. El pare de l’Albert, l’Albert Torrent, va morir. Sempre que veig un mort dins la caixa em sembla algú altre. El vaig mirar una estona, però no reconeixia aquell home que m’havia acollit a casa seva com si fos una filla més i m’havia ensenyat com havia de ser un bon periodista. Amb ell també vaig entendre que hi havia moltes menes de pares, i que es podia ser pare sense ser un dictador. Vaig descobrir que hi havia pares que escoltaven els seus fills, com feia la mare amb mi. Quan vaig veure l’Albert Torrent pare mort vaig plorar, en canvi quan vaig veure el meu iai mort no vaig plorar, no immediatament.

L’Albert fill tocava la guitarra en un grup i pintava. Una nit es va enamorar de la Margarida, la veia a tot arreu. L’endemà anàvem pel carrer i veia missatges a les parets: Albert, la Margarida t’estima. Jo l’escoltava. Quan el van ingressar vaig entendre que la Margarida no existia. Al nostre dormitori tenim un quadre fet per ell, un bosc de colors verds i taronges: hi ha divuit arbres, sempre els compto; m’imagino que és el bosc encantat del país del foc. De vegades tinc la sensació que n’hi ha dinou, però torno a comptar i me’n surten divuit. Molts matins, abans d’aixecar-me, em quedo al llit mirant-lo. Els arbres em diuen coses; anys enrere vaig descobrir que segons el dia canvien de color i de paraula. N’hi ha un que els matins d’hivern es torna marró fosc, gairebé negre, i no para de repetir-me: dorm. L’anomeno l’arbre deprimit, la Maria diu que és l’arbre dormilega. En canvi, n’hi ha un altre que només parla amb mi a partir del mes de març, és de color taronja i m’increpa que visqui, viu. És l’arbre de la vida. Ahir ja va començar a parlar una mica. El quadre està dedicat: «A la Joana, moltes felicitats. Que la força t’acompanyi!». L’Albert és de les persones al món que més estimo. Ara fa dos anys que no ens veiem. De vegades arribo a casa i em trobo un missatge seu al contestador i sóc feliç. L’estimo amb l’amor que se sent per aquella persona que no vol res de tu ni tu d’ella, per aquella persona que només vol el teu bé i tu el seu, sense cap interès subliminal; simplement l’interès d’estar vius i passar algunes estones junts. L’estimo perquè existeix i perquè jo me l’he trobat i també perquè coneix el patiment de prop i tot i això estima sense recança.

L’endemà que morís l’Albert Torrent pare em vaig passar tot el dia amb l’Albert Torrent fill, unes hores al tanatori i després vam anar a casa a desconnectar de tanta gent: jo em vaig menjar un gaspatxo fresquet al sofà, era estiu, ell va intentar dormir una mica; no vam parlar. De jove sempre deia la veritat: «què fots amb aquest vàter al cap?» (es referia al meu barret), o «collons, quines cames! Ai, perdó, mitges, volia dir mitges…». Una nit, a la cua del súper, es va fer passar pel meu majordom: «¿La señora quiere algo más? ¿Desea algo más la señora?». «Nada, Rogelio, gracias, lleve todo esto al coche y ya puede retirarse». No oblidaré mai la cara de la caixera, sobretot perquè el tal Rogelio duia unes melenes llargues fins a la cintura, una arracada al nas i vestia com un cantant de heavy metal. Amb l’Albert he sigut feliç tantes vegades, les nostres ànimes s’han tocat tantes vegades, i mai no hem intentat allargar-ho. Ja ens està bé així.

* * *

Veig una cosa que brilla. Apago el motor i m’hi acosto. Avui bufa garbí. És un bolígraf gruixut i transparent: amb sis tintes. De petita en tenia un meitat blanc, meitat blau amb quatre tintes: verd, vermell, blau i negre. Però no n’havia vist mai cap amb sis: negre, vermell, rosa, taronja, blau cel i blau fosc. Me’l quedo. M’agrada canviar de color: el soroll que fa quan passes d’una tinta a una altra, el clec aquest sempre m’ha donat sensació de control. I encara és millor el soroll que fa quan l’enganyes: quan fas com si passessis d’una tinta a una altra i a mig camí de la nova tinta deixes anar el dit, fas marxa enrere, i el clec és encara més contundent i la sensació de control augmenta. Sobretot ara que a més a més en puc veure el mecanisme interior: veig les molles platejades com s’estiren o s’arronsen segons el meu moviment de dit. Amb el taronja escric a la part del darrere del tractor (que és verd fosc): m’agraden els bolígrafs de sis tintes. Ja tinc un altre objecte per a la nostra col·lecció, la Maria estarà contenta.

LA XARXA DE PESCAR DE LA MARIA. Cada matí quan es lleva em pregunta: «Mare, què hem trobat avui per a la xarxa?». A la seva habitació hem creat una doble alçada amb una xarxa de pescar de color blau fosc, és la xarxa de pescar dels objectes perduts i s’està convertint en un dels nostres rituals: col·locar a la seva xarxa l’objecte de la nit. Així, al vespre, quan se’n va al llit i és l’hora del conte també comentem els objectes que volen damunt dels nostres caps. Ja tenim: un peu d’ànec minúscul de color turquesa, la llibreta de les catorze papallones —aquesta me la deixa sempre que hi vull escriure, però després, quan acabo, l’he de tornar a dipositar a la xarxa màgica, la xarxa de l’aranya peix; sap que no la pot llegir, que li regalaré quan faci catorze anys i aleshores si vol la llegirà sencera; mentrestant jo vaig escrivint—, un dibuix d’un tal Dylan d’un pirata patata i demà hi afegirem aquest bolígraf de sis colors. La veritat és que està bé estirar-se dins d’un llit i adormir-te amb objectes voladors al damunt, cadascun amb la seva història i la dels seus propietaris. La Maria, abans d’adormir-se, sempre em pregunta: «Mare, què deu fer la senyora aquella que se li ha mort l’àvia? I l’àvia que cuina pastissos?». A banda dels objectes de la sorra, també hi ha un gat de peluix que és el Tom del Tom i Jerry i un Shrek de goma, aquestes són adquisicions que la Maria ha fet a l’escola, diu que són els seus objectes perduts. Ja hem trobat un lloc i una funció per a tots aquests objectes, ens distreuen.

He fet una còpia de la fotografia de l’àvia que tinc al tractor, la de blanc i negre que és un primer pla de la seva cara a la cuina d’Horta i l’he posada dins d’un marc de fusta, un marc d’aquells de taula. Aquesta tarda he col·locat el marc sobre el nostre llit mirant el mar, l’àvia (com jo) era una enamorada del mar. «Mare, què fas? Per què poses l’àvia mirant el mar?». «Perquè li agrada». «Però, mare, l’àvia no hi és, això és una foto!». «Ja, però és una metàfora». Pensava que continuaria preguntant-me, estava convençuda que aquesta paraula nova, metàfora, no seria suficient perquè deixés de preguntar, perquè deixés d’interrogar una mare que posava una fotografia d’una senyora morta que gairebé no va conèixer —que li han dit que era la mare de la seva àvia, l’àvia de la mare— sobre un llit i mirant el mar. Les fotografies no hi veuen! Però, sorpresa!, no ha dit res més. Ha tornat a deixar la fotografia sobre el llit i s’ha assegut al costat a mirar el mar. «Saps, Maria, l’àvia em va ensenyar a bussejar. Tu que sempre em demanes que ho faci, que bussegi sense sortir fins a les barques, això m’ho va ensenyar ella quan jo tenia nou anys». «I tu, mare, me n’ensenyaràs a mi?». «Sí, Maria, te n’ensenyaré. Quan tinguis nou anys t’ensenyaré a bussejar fins a les barques».

He decidit que en lloc de quadrícula, els aniré recordant cronològicament. És més fàcil i si ha de servir per entendre alguna cosa, funcionarà igual. Començo, doncs, la llista de relacions d’adolescència i joventut. Marco aquí el punt d’inflexió cap a l’adolescència i la joventut perquè a principis d’aquell estiu la mare em va dur al ginecòleg per primera vegada. Aquell senyor, que per cert estava boníssim, em va fer una revisió: em va posar els dits dintre. Després caminava pel carrer com si acabés de baixar del cavall. La mare li va dir que me n’anava dos mesos sola als Estats Units i que volia que m’expliqués tot el que em calia saber. El senyor ginecòleg guapo em va mirar amb cara d’«has fet alguna cosa mal feta?» i jo em vaig posar vermella. Em va explicar l’acte sexual com en una classe de biologia, i els mètodes anticonceptius com si fóssim a religió. Fins aquell moment jo l’única cosa que havia fet eren petons a la boca i aquella situació em semblava estranya. No l’entenia. La mare sempre ha pres aquestes decisions sobtades tipus avui aprendràs això; i ho aprenem. De totes maneres, que el primer home al món que em posés els dits a dintre fos aquell ginecòleg ros, alt i fort sempre és un bon principi. Li vaig dir a la mare que als Estats Units no faria res, que no es preocupés; que no tenia intenció de fer res. Ella em va dir que no se sap mai i que sobretot utilitzés condó. No vaig fer res. Encara trigaria quatre anys a utilitzar condó. Però sempre li he agraït a la mare aquesta manera que té d’estar al meu costat, la seva manera d’estimar. És contundent.

* * *

L’estiu dels tretze anys els pares em van enviar a Nova York, a un poble que es deia New River, prop de la capital, a deu minuts d’Albany. Allà vivia amb la meva família americana, la Nora (setze anys) i el Bill Browning (dinou anys). El Bill era el meu germà gran, m’ofegava a la piscina. Tinc una foto on ho fa: mandíbula enorme, braços musculats i melena arrissada rossa. M’agradava; jo per a ell només era una germana petita. En canvi, hi havia un veí que sí que em feia cas, era simpàtic i un any més petit que el Bill. No en recordo el nom. A Cadaqués tinc una foto seva amb gorra —d’un dia que em va dur a un partit de beisbol— i un quadre que em va regalar on hi diu You are a very special person. El text està escrit sobre un fons de flors roses. És un quadre horrorós, però m’agrada. Sovint em passa: sento debilitat per les coses lletges. De vegades em compro un vestit simplement perquè és lleig.

No sé si això d’special va ser per la meva addicció a la xocolata. La senyora Browning cuinava els millors brownies del món. Cal dir que abans de viure amb la meva família americana jo no havia tastat mai un brownie, era el 1981 i a Barcelona no hi havia cafès Starbucks ni res que s’hi assemblés. Tampoc no estàvem tan endarrerits com ells imaginaven. El primer que em va dir la família Browning quan vaig arribar a casa seva va ser: això és una nevera, això una rentadora, això el rentaplats… I també: «oh, Spain, toros, Leonardo da Vinci!». La senyora Browning, bibliotecària a Albany, acostumava a cuinar una safata sencera de brownies a la tarda, la treia del forn al vespre i la deixava refredar tota la nit. Mentre hi vaig ser no arribava mai al matí, me la menjava sencera en visita nocturna a la cuina. La senyora Browning estava sorpresa. Això, afegit a uns polos de xocolata (que guardaven en un congelador que hi havia al garatge), va contribuir que una nit acabés d’urgències per indigestió. El noi de la gorra m’hi va acompanyar amb el seu cotxe llarg de color marró. Semblava un cotxe de fusta, feia aigües com si fos de teca. El metge d’urgències em va prohibir menjar xocolata durant mesos. Vam tornar per l’autopista amb el cotxe de fusta i una caixa de Dunkin Donuts a la falda. La senyora Browning quan em va veure va exclamar: «Oh, honey». Sempre em deia «oh, honey, you are such a cutie». Portava unes ulleres enormes; semblava una mosca, la senyora Browning. Allà també bevia llet; mai no he suportat la llet, però allà m’agradava.

Ara em veig asseguda dins d’un menjador verd mirant Eight is enough a la televisió americana. Veia Eight is enough en anglès i em sentia feliç. Allà estava jo, molt lluny de casa, mirant la tele en un altre idioma.