DIARIS DE L’ÀVIA MORTA

Text de la meva filla Bruna:

Primer intent. Tinc ganes de plorar i exactament no sé per què: sóc aquí, al pis d’Horta, perquè a casa ell està corregint exàmens. També hi és la meva filla, el Vidal i una amiga.

He estat repassant els escrits de la mare, i em pregunto: qui collons deu ser aquesta dona? Com es pot ser com ella? És un ésser humà o una il·lusió de la meva vida? No és això el que vull dir, però les sensacions només són d’un i escriure-les és com barrejar un vi exquisit amb aigua.

Segon intent. La mare és un físic que jo reconec i estimo, després hi ha la seva veu i el que ella expressa. Així és com jo rebo la mare.

Quan llegeixo els seus escrits ella no hi és, només rebo el seu jo vertader. Imagino que aquesta és la manera més real de conèixer algú; sobretot en el seu cas, ja que només escriu per a ella, i és d’aquesta manera com més genuïnament la conec, no hi ha dubte.

Ara acabo de parlar amb la meva germana Rita, l’estimo tant. Doncs, seguint amb el que deia abans, que no sé si podré… El seu vertader jo, el que rebo amb els seus escrits: sento que l’admiro per la seva gran filosofia, que és la que li van donar en néixer. Una la pot treballar i aconseguir progressos, però ella, a mi em consta, la posseeix des de la raó; per tot el que m’ha explicat, des de la seva infància, l’ha tinguda sempre.

Què vull dir amb filosofia?: veure més enllà i alhora viure cada dia amb placidesa, amb pau, amb resignació, però no resignada, amb la flama encesa, forta, dòcil, flexible, ferma, amb dubtes, però sense dubtar. Això per a mi rep el nom de lucidesa. Jo no ho tinc i m’ho he de treballar dia a dia, minut a minut, segon a segon. He fet grans progressos, però constantment començo com del no-res. Imagino que això deu ser herència del pare. Què sé del pare? Res, res i mai no ho sabré.

La mare és un altre món.

Llegeixo els seus escrits i em sento feliç, rica per damunt de tot allò quotidià. Jo diria que ella no explica contes, ella conta faules, faules meravelloses, màgiques, plenes d’amor, de salut física i mental, paradisíaques, el seu món és el paradís a la terra. Perquè té el gran do de saber fer el que vol del no-res, és més, no del no-res, sinó del que hi ha. Sigui com sigui, ella camina per l’infinit, perquè només així es pot ser com ella. M’agradaria algun dia poder aconseguir la seva màgia i així poder donar el que ella ens ha donat i ens dóna amb la seva existència.

Ens deixarem de veure i gairebé no ens haurem conegut!

No obstant això, em considero afortunada, perquè jo puc dir que gairebé no l’he coneguda.

Comentari de l’àvia:

LA MEVA MOLT ESTIMADA BRUNA, llegint aquests paràgrafs el meu esperit s’eleva fins a on només s’arriba amb el gran amor de mares i filles. T’ESTIMO!

LA HISTÒRIA DE LA BRUNA. La Bruna és la meva mare, ara té seixanta-dos anys i és l’àvia més feliç del món. De petita era tímida i amb la cara plena de pigues. Volia ser un nen. Tenia un amic, el Pau, i jugaven de balcó a balcó. Una vegada el Pau va posar el cap entre els barrots de ferro per fer-li un petó a la Bruna i s’hi va quedar atrapat; va haver de venir un manyà a serrar el barrot. La cara del Pau s’anava transformant de vermella a morada. Quan el seu pare s’empipava la Bruna sempre s’amagava. En canvi, la Clara (la germana gran) s’emportava totes les bufetades.

Als quinze anys no li agradava estudiar i hauria volgut fer un ofici, però la seva mare li va dir que havia d’estudiar. Als divuit anys es va enamorar del pare, un noi cinc anys més gran que ella, que també es deia Pau. Es van enamorar en un bar i als seus pares els van dir que s’havien conegut a l’Institut Britànic, tots dos hi estudiaven.

La Bruna era hippy i als seus pares els feia por. Ells no tenien diners i això de ser hippy només funciona si véns d’una família amb diners, pensaven. El meu pare estudiava antropologia a la universitat; als vint-i-tres anys ja era professor de la mateixa universitat. Això als avis els va impressionar i també els va agradar ell, que era alt, ros i guapo, intel·ligent i jove, una mica callat (però això, sovint, també és una qualitat, va pensar la meva àvia). Els caps de setmana la Bruna marxava amb el Pau i els futurs sogres a la casa de la Vall d’Aran. De vegades, també anaven al Cercle Eqüestre perquè els pares del Pau n’eren socis i els agradava anar-hi en família.

Després de tres anys de festejar a la Bruna hi havia coses del pare i de la seva relació que no li agradaven, però quan li deia a la seva mare, l’àvia, aquesta li contestava: «Nena, aguanta, que el Pau està molt bé i totes les relacions tenen problemes». La Bruna no agradava a la seva futura sogra, la iaia Júlia només havia dit una cosa bona d’ella: «Té un somriure bonic». Els meus iais pensaven que ella no era prou per al seu fill, i en canvi els meus avis creien que el Pau era el màxim a què qualsevol filla seva podia aspirar. Això la Bruna no els ho perdonaria mai, als seus pares. Que no confiessin en ella.

Als vint-i-un anys d’ella i vint-i-sis d’ell es van casar. Dos anys després vaig néixer jo. Quan hi penso me’n faig creus, me’ls imagino tan joves i els admiro. El pare feia el que feien la majoria d’homes: guanyava diners per a la família i en secret tenia històries. La mare, per la seva banda, acomplia el paper de la majoria de dones de famílies de bé: portava la casa i els fills, en aquest cas la filla, i aguantava els sogres i els sopars de feina del marit. I ho feia molt bé. Eren l’estampa del matrimoni feliç: guapos, joves, amb diners i una filla preciosa. Però la Bruna no era feliç, sobretot perquè el pare no hi era mai i quan hi era estava cansat. Ella sabia que el pare tenia històries, però quan l’hi deia ell ho negava i a més a més hi afegia que s’estava tornant boja. La mare era la sex symbol de la meva classe; els nens sempre em preguntaven si em venia a buscar ella i feien cua per veure-la o parlar-hi. El professor de gimnàstica se’n va enamorar i gràcies a això no vaig haver de saltar el poltre mai més.

La mare, que abans de casar-se treballava al Clínic (havia estudiat infermeria), va deixar de treballar. Error. Depenia del pare, i el pare, com tots els pares, no era el príncep blau. Mesos després que morís l’avi Pere (el pare de la mare), la Bruna es va rebel·lar. «No puc més: no vull anar més a la casa de la Vall d’Aran, no vull anar més al Cercle Eqüestre aquest, no vull aguantar més els teus pares i no vull que sempre arribis tard. Vull estudiar psicologia». A partir d’aquí hi va haver baralles, intents de separació (per part de la mare), plors, crits i allò de la corda lligada al coll (per part del pare), intents de suïcidi. I als dinou anys jo vaig marxar de casa. Al principi el pare em trucava (quan vivia amb el Bruc) i em deia que es mataria. Quan el Bruc tornava a casa em trobava plorant al costat del telèfon, per consolar-me em deia que les coses que es diuen mai no es fan. Jo el creia, què havia de fer? Però en el fons pensava que si el pare se suïcidava, no m’ho perdonaria mai, perquè jo ho sabia i no hi havia fet res. Què hi podia fer, jo?

Han passat vint anys de tot això, durant molt de temps vaig somiar que el pare se suïcidava i em despertava tremolosa i suant. Avui dia viuen junts: el pare ja no plora, ni va amb aquella corda ni gairebé mai crida, i la mare ja no està trista. Són dos avis feliços. Els admiro i els estimo perquè només jo sé per tot el que han passat. Però sovint em pregunto si la continuïtat és un èxit. Crec que no. Tot i que amb els anys he après que resistir sempre et porta a aconseguir més coses que abandonar; depèn del preu que n’hagis de pagar. Penso que els pares n’han pagat un preu massa alt. I, malgrat tot, s’estimen. I aquesta és la història de tots els que resistim: malgrat tot, ens estimem, a la nostra manera, és clar.