DIARIS DE L’ÀVIA MORTA

Primera entrada

Fa calor, són les set de la tarda, tinc la finestra oberta i una temperatura encantadora m’omple els sentits. No ho sé, sento una espècie de pau interna, una satisfacció de viure, com un agraïment a la natura per fer-me participar d’aquest gran misteri de l’univers.

Em sento afortunada d’adonar-me de tot el que estic vivint. Sentir que no sóc sorda al cant meravellós del meu entorn, sentir que no sóc cega a la bellesa infinita del firmament, de la terra i de totes les criatures que l’habiten. Que el meu cos, fins al present, no acusa cap malaltia, i que el plor i la rialla continuen en mi.

El pas per aquest món m’ha estat propici: milers de fets, d’experiències viscudes. I com a premi, la riquesa més immensa: l’amor, l’amor, l’amor.

Segona entrada

El sentiment gegant del nostre ego, sembla que jo l’acuso en grans dosis. M’adono per mitjà del que escric de com em tanco, igual que un cargol dins de la seva closca. Al llarg de la meva vida he procurat solucionar, sempre sola, problemes i més problemes. Per què, si estimo fervorosament tants éssers meus? Tan estimats! Per què no els faig participar de les meves preocupacions, de tot allò que em fa infeliç?

Potser és perquè no vull, ni puc, fer-los patir. Perquè només els vull explicar el més bonic, allò que més a prop és de la felicitat. Aquest deu ser el meu gran defecte: estic mancada de sinceritat. Perdoneu-me el defecte. Us estimo.

NOTA A LA DARRERA ENTRADA DELS DIARIS DE L’ÀVIA MORTA:

En una altra ocasió també em va confessar que un dels seus defectes era la prudència. «Moltes vegades», em deia, «m’ha fet aguantar, callar, no participar; si ho fas, encara la cagaràs més; he aguantat massa. El meu lema sempre ha estat viure i deixar viure, però potser alguna vegada hagués hagut d’intervenir més: peti qui peti jo faré això. No ho vaig fer mai».

Ara l’escolto (en aquesta cinta que he trobat) repetint aquella dita: «No hagas todo lo que puedas porque harás lo que no debes». Mai no es va precipitar. Potser per això, durant molts anys, jo m’he precipitat tant. Qui sap res de res?

És molt fort escoltar la veu d’un ésser estimat que ha mort i que et parla des de vint anys enrere. Tots ens hauríem de gravar parlant i aquesta herència hauria de passar de generació en generació. Aquest hauria de ser el nostre legat. La veu. La veu d’un ésser estimat no s’hauria d’oblidar mai.