QUARTA CONVERSA AMB EL JOFRE

—Què hi ha de més maco que una nena creguda que passa caminant pel teu costat? —pregunto.

El Jofre no contesta. Només m’observa. I jo segueixo:

—Ella gairebé ni et mira, però sap que l’estàs mirant. És creguda, possiblement curta, però guapa. Té aquella bellesa de l’adolescència. És altiva. Com només se’n pot ser quan no s’ha viscut res, o quasi res. És atractiva. Saps que és tot mentida, però segueix sent atractiva.

—No m’interessa —m’etziba finalment el Jofre—. No m’interessa gens.

—I què t’interessa, amor meu? La teoria de la paradoxa?

—Sí, però ara sobretot penso en la paradoxa de Noè.

—Me l’expliques?

—La meva hipòtesi és aquesta: si aconseguíssim veure’ns a nosaltres mateixos amb distància… La hipòtesi és la següent: que el que nosaltres vivim com una bogeria o una escapada cap a no sé on… La hipòtesi…

—Jofre, és la tercera vegada que dius la hipòtesi. M’estàs posant nerviosa…! Quina és la hipòtesi?

—La hipòtesi és que l’espècie humana és l’última estratègia evolutiva de la vida a la terra per tal de sobreviure a la pròxima inevitable extinció. La sisena extinció.

—Collons!

—És a dir, t’has preguntat per què seguim aquesta cursa tan delirant en post d’una tecnologia cada vegada més sofisticada que l’únic que fa és reproduir la mateixa natura i la nostra pròpia condició?

—Per què?

—Estem reproduint constantment el que som. Sota l’aparent frivolitat i benevolència de l’oci estem creant un món alternatiu. Per una banda, tenim la creació d’un món virtual cada vegada més sofisticat i amb la meta de ser cada vegada més realista. Per una altra, tens la creació d’un món virtual en el qual tots estem connectats amb tots i constantment. Estem alterant el temps biològic. Què és el que passa a Japó quan de cop hi ha gent que es queda enganxada al món d’Internet i no menja, no surt de l’habitació…

—Al Japó i aquí! Que ja en coneixem algun d’aquests que no surten del quarto…

—A veure, el que intento dir-te és que per una banda tens tot això, i per una altra aquesta militaritzada vida que tenim. Cada vegada ens assemblem més a les formigues.

—Això m’agrada. Les formigues m’agraden.

—Una militarització de l’estructura economicosociocultural de la nostra espècie… El problema que tinc amb el llibre és que cada cosa que dic s’ha d’argumentar bé. Més enllà d’aquesta visió romàntica que tenim nosaltres, estem totalment predeterminats per moltes coses. Una d’elles és el número. La vida s’organitza de forma diferent en funció de la quantitat d’individus d’un determinat sistema. El que intento dir és que si som pocs ens podem permetre el luxe de sentir-nos lliures i tenir un comportament caòtic, però des del moment que som massa gent la mateixa vida et demana un altre tipus d’organització.

—Això també és veritat. Però i això què té a veure amb la paradoxa de Noè?

—La climatologia, moltes coses… Però només és una part. Tampoc no m’interessa ficar-me del tot en això.

—I en què et vols ficar?

—En la meva hipòtesi, que és el més important.

—I quina és la teva hipòtesi?

—La meva hipòtesi és la que t’estic explicant des del principi. És a dir, tot això passa per una raó perquè per a tot hi ha una raó. La raó és la necessitat de reproduir de la manera més precisa i diversa possible el medi en el qual nosaltres ens hem desenvolupat, és a dir, la natura, per poder sobreviure fora del planeta. És a dir…

—Un altre és a dir més i no responc.

—… Estem fent un ou, i l’ou és una nau espacial. És a dir —ens mirem i ric—, si et planteges com podria sobreviure l’espècie humana fora del planeta, durant generacions, a l’espai, el que necessites és crear un món alternatiu.

—Però una nau no és un món alternatiu.

—Però el món virtual que estem creant sí que ho és.

—No ho entenc.

—No ho entens?

—No.

—Què no entens?

—Això de l’ou.

—Oblida’t de l’ou. És igual.

—Però a mi m’agrada l’ou.

—Només és una metàfora.

—Metàfora de què?

—La metàfora de l’ésser viu.

—Però què té a veure això amb escapar del planeta?

—A veure, tornem a començar: hi ha hagut cinc grans extincions de la vida en aquest planeta.

—Sí, això ja m’ho vas dir ahir… Quines?

—No ho sé, agafa un llibre d’història, jo no m’ho sé, això.

—No t’ho saps?!

—Home, les dates no.

—Què més?

—Això, primer tenim aquestes extincions. Després si amb distància veiem com estem transformant el món en què vivim… Si ajuntes aquests dos conceptes t’adonaràs que passa alguna cosa. Estem assistint a un pas evolutiu. Som eines d’un pas evolutiu de la vida. Però nosaltres els homes amb el nostre egocentrisme estem convençuts que som autors de tot això, quan només som part integrant de l’escenografia.

—Però, quin pas evolutiu?

—El pas d’una vida basada en el carbó, a una vida basada en pura energia.

—Quèeeee?! —El Jofre em mira i riu.

—Torna a la platja —em diu afectuós.

—Així no t’agrada la nena creguda que passa caminant pel teu costat?

S’ha posat els auriculars amb Bach a tota castanya i ja no m’escolta.

—Però no m’has explicat això de la paradoxa de Noè?! No m’has dit res de com va el teu llibre! —Segueix sense escoltar-me. Agafo la novel·la de Murakami que estic llegint.